El retorn dels llops a Alemanya, afavorit per la reunificació, encén un gran debat social

The Washington Post · Loveday Morris i Kate Brady

Landa de Lüneburg, Alemanya – D’entrada, Nancy Denecke no podia entendre per què les ovelles estaven tan neguitoses. “Em va costar una estona entendre què sortia del bosc”, diu aquesta pastora de trenta-set anys mentre recorda un dia de l’estiu passat al nord-oest d’Alemanya. Pasturava el ramat en un camp amb arbres quan va veure el llop saltar. “Aiiieee!”, va cridar mentre filmava amb el telèfon mòbil i es llançava cap a la figura que s’havia aferrat a una de les ovelles. “Agafa’l!”, va cridar a un dels gossos. El llop, sorprès per la reacció, va desaparèixer entre els arbres.

Gairebé extingits a Alemanya durant més d’un segle, els llops hi tornen a créixer. Aquesta rara història d’èxit en un món de biodiversitat en disminució té un factor clau: la reunificació alemanya, que va estendre les proteccions ecològiques de l’Alemanya Occidental a l’Alemanya Oriental. El nombre de llops ha augmentat més de 6 vegades aquesta darrera dècada, i ara Alemanya té identificades 161 llopades, és a dir, uns 1.300 llops. Però amb aquest ressorgiment arriben els atacs al bestiar i un debat públic molt encès.

La propagació dels llops –a través d’Alemanya i fins a Bèlgica, els Països Baixos i més enllà– s’ha convertit en un maldecap als nivells més alts de la Unió Europea. La tardor passada, va tocar una fibra personal a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, quan un llop va matar el seu poni als afores de casa seva, al nord-oest d’Alemanya. A escala local, el conflicte enfronta els agricultors amb els conservacionistes. I gent de tots dos bàndols ha estat acusada d’anar massa enllà: s’han cremat refugis de caça i s’han disparat i desmembrat llops de manera il·legal.

A la Baixa Saxònia, un grup de gent que gaudia d’una passejada al costat del canal el mes passat es va topar amb una bossa de brossa blava surant que contenia el cadàver d’un llop perforat per bales. El cap i la cua van aparèixer en una segona bossa l’endemà. I el mes d’abril, es va trobar el cap tallat d’un llop davant la seu d’una oficina de conservació de la naturalesa local. “Això arriba al punt d’ebullició”, diu Gerd Jahnke, el propietari de les ovelles que Denecke pastura als prats de la landa de Lüneburg, uns quaranta quilòmetres al sud d’Hamburg. “Tots dos bàndols s’endureixen.”

El retorn dels llops a Alemanya

Jahnke, que té un ramat de 1.600 ovelles a la granja que dirigeix amb la seva dona, Renate, i la seva filla de 33 anys, es va instal·lar en aquesta modesta casa de pagès els anys 90. “En aquell temps, era inimaginable que hi hagués llops”, diu, mentre pren cafè al porxo amb la roba de treball verda i uns cadells li juguen als peus.

A Alemanya, es donava per fet que l’última llopada s’havia mort al voltant del 1850, després d’haver estat caçats fins a l’extinció. Durant generacions, l’experiència amb els llops es limitava als contes de fades o als peluixos en exposicions. Però la reunificació del 1990 va ser sorprenentment favorable per a aquests animals.

A l’Alemanya Oriental era legal de caçar llops i els disparaven rutinàriament si travessaven la frontera de Polònia. Però a la nova Alemanya unificada, les proteccions per al llop que hi havia a l’Oest es van aplicar a tot el país.

L’any 2000 van néixer els primers llops salvatges en cent cinquanta anys a Alemanya i els conservacionistes van celebrar-ho. “És una història d’èxit”, va dir Marie Neuwald, una assessora sobre llops a la Unió Alemanya de Conservació de la Naturalesa i la Biodiversitat. “Molta gent no s’hauria esperat que una espècie com el llop pogués trobar espai per a viure en un país com Alemanya.”

El desafiament ha estat provar de descobrir com poden viure al costat dels humans, que els havien expulsat.

Alemanya no té els extensos parcs nacionals que han ajudat a recuperar el llop en uns altres països, comenta Steffi Lemke, ministra de Medi i Conservació de la Natura alemanya. El país, per exemple, és més petit que l’estat americà de Montana, on els llops es van reintroduir al Parc Nacional de Yellowstone a mitjan anys noranta i són caçats segons quotes. Alemanya té vuitanta vegades més habitants i un nombre semblant de llops.

“Alemanya té molta densitat de població i tenim molt poques àrees naturals grans i contigües”, explica Lemke. “Per això ha estat difícil el debat entre els qui diuen que és un èxit molt gran de la conservació de la natura i els qui consideren que hem de protegir els animals de pastura.”

El ressorgiment d’un enfrontament

La granja de Jahnke va patir el primer atac de llops el 2013. Va trobar quatre anyells morts a la neu. D’aleshores ençà, ha perdut cent noranta-dues ovelles.

I a mesura que la població de llops ha crescut, els atacs s’han fet més freqüents. Enguany, hi ha hagut 216 atacs a la Baixa Saxònia, que han mort 601 animals, en comparació amb els 174 atacs durant el mateix període de l’any passat. A tot Alemanya, 4.366 animals de granja van ser morts per llops el 2022, incloent-hi 30 cavalls i 4 llames. Això va representar un augment del 30% respecte de l’any anterior.

“És molt fort”, diu Jahnke. “Realment et fa parar boig.”

La protecció dels llops és recollida en la llei de la UE, tot i que l’any passat el Parlament Europeu va aprovar una resolució no vinculant que en demanava una reducció. La Comissió Europea, que va dir que supervisaria aquest canvi, ara en fa una anàlisi.

Els estats membres de la UE s’han dividit en dos grups: els ministres de Medi d’una dotzena de països –inclosa Alemanya– defensen la protecció actual, i, en canvi, Àustria, Finlàndia, Suècia i Noruega l’han posada a prova i han permès caceres recents de llops.

Ara per ara, Alemanya solament permet de matar un llop si és considerat un problema concret per al bestiar. Després de cada atac, es pren una mostra d’ADN de l’animal mort per determinar quin llop n’és el responsable. Si es comprova que un llop ha saltat tanques elèctriques o ha superat gossos de protecció dues vegades, es pot concedir un permís especial per disparar-hi.

El llop més conegut que té una ordre d’abatiment és el GW950m, responsable de dotzenes d’atacs, incloent-hi el que va matar el poni de Von der Leyen, Dolly. Es creu que aquest llop ha aconseguit d’eludir els caçadors fins ara.

“És que no és possible apuntar a un llop específic”, diu Marion Klopp, una caçadora alemanya de cinquanta-tres que té la casa adornada amb coixins de pell de guineu, corns de cérvol i ocells embalsamats. “Els perdedors en aquesta situació són els propietaris d’animals, i les cabres i les ovelles”, explica mentre treu un carpeta plastificada amb fotografies d’animals atacats per llops.

Uns quants polítics conservadors s’han fet ressò d’aquesta causa. “El llop no és d’ací”, va dir a la primavera Markus Söder, el president de Baviera, i va demanar una caça organitzada als Alps. També s’ha convertit en un afer central per al partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya. I a mesura que el debat s’ha anat intensificant, Christian Meyer, el ministre de Medi dels Verds de la Baixa Saxònia, diu que ha rebut amenaces de mort.

Entre els defensors dels llops, alguns temen que sigui qüestió de temps abans no hi hagi un canvi. “En l’àmbit polític, tot va en la direcció de voler matar-los”, diu Christian Berge, un activista que té una dotzena de llops i barreges de llop i gos al pati. Diu que espera que els tribunals evitin qualsevol canvi fora de la línia de la llei europea mentre acusa els grups antillop de crear una falsa alarma. “Els caçadors i els agricultors sempre exageren perquè volen fer por a la gent.”

Trobar maneres de coexistir

Els conservacionistes argumenten que hi ha maneres que els humans i les bèsties visquin costat per costat. Una d’aquestes maneres va córrer a bordar als llops que s’acostaven al ramat de Jahnke.

El pagès té vint gossos de muntanya del Pirineu de pèl blanc, criats no per a pasturar sinó per a protegir. Els gossos creixen amb el ramat, de manera que tracten les ovelles com si fossin família. Com si en fos una demostració, un dels gossos va acariciar una ovella negra abans de tombar-se de panxa enlaire.

Les ovelles de Jahnke també són envoltades de tanques elèctriques, i una càmera de circuit tancat ajuda a monitorar els senyals dels llops.

Els gossos i les tanques són finançats pel govern, tot i que el manteniment no ho és.

Augmentar el nombre de tanques no és gaire popular en la cultura alemanya, plena de senderistes entusiastes, i els pagaments de compensació pels animals morts poden ser menys costosos que els vint milions d’euros que el govern es va gastar en gossos i tanques l’any passat. En gairebé tres de cada quatre atacs a ovelles i cabres l’any passat, hi havia poca protecció o gens.

Karl-Gustav Laser explica que va deixar un petit grup d’ovelles sense supervisió després d’un tractament antiparasitari que requeria que les separés del ramat principal. Sabia que havia de muntar tanques elèctriques, però es va arriscar. En van morir cinc. “No puc culpar el llop”, va dir. “Va actuar segons la seva natura.”

Ara l’esperança del govern és que l’adopció de mesures de protecció ajudi a acceptar el retorn dels llops.

Jahnke treu el telèfon per ensenyar un vídeo d’uns llops que es van trobar amb els seus gossos de muntanya del Pirineu una nit. Enfront dels gossos que borden, un llop que s’acostava s’esmuny. Quatre parells d’ulls brillants més mantenen la distància.

Explica que ha trigat anys a ajustar l’altura de les tanques, les races dels gossos i com viuen els animals amb el ramat per a trobar una fórmula que sembla que funciona. Però afegeix que també hi ha ajudat el fet que un “llop especialment problemàtic” va ser abatut i que un altre va desaparèixer.

Alguns pagesos es queixen que els deixen amb la càrrega i el desgast econòmic de mantenir tanques i alimentar gossos addicionals. I que tot i que hi ha diners del govern disponibles per a ajudar a protegir les ovelles, la protecció no s’estén al bestiar boví o als cavalls.

Ralf Hentschel, un activista de l’Associació d’Amics dels Llops Salvatges, diu que la qüestió es podria resoldre si els ramaders rebessin una compensació més bona, i per això el seu grup els ajuda a instal·lar tanques i pagar gossos.

En tot cas, “Alemanya té els recursos per a trobar una solució”, diu la ministra Steffi Lemke. “També hem de respectar i acceptar la natura i no pretendre ocupar tot l’hàbitat nosaltres sols.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més articles de The Washington Post publicats en català a VilaWeb