El retorn de Puigdemont a la primera línia pública i negociadora

No ha deixat d’influir mai en les decisions de Junts per Catalunya. Però el paper principal que Carles Puigdemont exerceix en les negociacions de la investidura de Pedro Sánchez que han de començar ha estat també el retorn polític del president a l’exili a la primera línia pública. Si una cosa és clara en l’esdevenir de les converses amb el PSOE, és que tot dependrà en gran part de Puigdemont. I és així encara que, paradoxalment, exerceixi aquest paper en un moment en què no té cap càrrec orgànic a la direcció del partit. És clar que no ha estat mai un militant de base de Junts, malgrat que formalment tan sols sigui això. El pas al costat que va fer al congrés d’Argelers fa més d’un any perquè Laura Borràs i Jordi Turull agafessin les regnes del partit, i ell se centrés en la presidència del Consell per la República i en l’exercici com a eurodiputat, ja és història. Puigdemont sembla decidit a actuar no tan sols com a president efectiu del partit, sinó com el president a l’exili que defensa que és. Ni com un ex-president ni com un “fugit de la justícia”. La carambola electoral del 23-J l’ha ressituat en el centre de l’atenció política i mediàtica catalana, estatal i internacional. És una oportunitat d’or amb què Puigdemont pot intentar que Junts acabi a mitjà termini fent el sorpasso electoral a ERC i esdevingui la força hegemònica de l’independentisme reconnectant amb els sectors decebuts pels resultats del procés i els anys de repressió.

Si la reunió de dilluns amb la dirigent de Sumar i vice-presidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, va significar el primer reconeixement de la legitimitat democràtica i negociadora de Puigdemont, la conferència que va fer l’endemà per a fixar les condicions prèvies per a la investidura va representar el seu retorn polític no tan sols en clau de present sinó de futur. Això segon dependrà de molts factors. Però és evident que l’amnistia que pretén negociar, si prosperés, podria implicar el seu retorn a la política catalana sense penes de presó ni inhabilitació. De fet, habilitaria tots els actors principals del procés a tornar a la política institucional. I aquest és, de fet, un dels punts més complexos de les condicions que va marcar Puigdemont. Perquè el de l’amnistia és tan sols una, i probablement la que el PSOE podria estar en millors condicions d’aprovar, malgrat les divergències internes que ja hi han aflorat.

Puigdemont també ha exigit la creació d’un mecanisme de mediació i de verificació del compliment dels acords per a continuar negociant; el reconeixement i respecte de la legitimitat democràtica de l’independentisme, amb la directiva de l’Europol que criminalitza els independentistes en el punt de mira; i els tractats internacionals de drets humans i drets civils com a marc, amb la premissa explícita de no renunciar a la unilateralitat. Però Puigdemont seria capaç de renunciar al seu retorn al Principat amb una hipotètica amnistia, que beneficiés també la majoria de represaliats, si la resta de condicions no es complissin?

És una de les grans incògnites que plana sobre les futures negociacions. Tampoc l’amnistia està alliberada de dificultats, també formals i temporals. La decisió dels socialistes espanyols d’esperar a la investidura fallida d’Alberto Núñez Feijóo per moure fitxa complica la tramitació d’una llei d’aquestes característiques a les corts espanyoles, malgrat que no ho fa impossible si comencen les converses discretament. La jugada de Puigdemont ve d’abans de la carambola electoral. Fent una aposta pública per Míriam Nogueras com a candidata el 23-J –i amb la petició d’ell i de Turull a Jaume Giró perquè no s’hi batés en duel en unes primàries– s’assegurava una veu i una mà executora al congrés espanyol alineada amb les seves tesis, més allunyades del pactisme per a obtenir beneficis autonòmics.

El president efectiu de Junts també va fer saber públicament, de manera indirecta per Twitter, que era partidari de sortir del govern quan les bases havien de prendre la decisió, i ha estat darrere de la determinació de Junts de no pactar amb el PSC a les diputacions malgrat la pèrdua de poder institucional que significava. Tot això d’ençà que va deixar la presidència del partit, curiosament, i després d’haver estat sempre decisiu en les passes que feia Junts d’ençà de les eleccions del 21-D del 2017, abans que es constituïssin com a organització política. De fet, tot forma part d’una mateixa estratègia per a diferenciar-se amb la praxi política quotidiana d’ERC, malgrat que, en el cas de les converses amb el PSOE, Esquerra insisteixi a celebrar que Puigdemont els hagi donat la raó optant per la negociació. Segons unes quantes fonts consultades, aquest poder que exerceix ara no ha estat qüestionat en els òrgans de decisió de Junts. A més, l’auge de Puigdemont coincideix amb el fet que Junts ha acabat formant una permanent que pretén d’agilitar la presa de decisions i que podria fer que l’executiva, més àmplia, no es reunís setmanalment, segons algunes fonts. És una incògnita quin òrgan del partit tindrà la darrera paraula sobre la investidura de Sánchez o si ho farà la militància en una consulta. Però és evident que l’opinió de Puigdemont tornarà a ser determinant.

Els moviments del president a l’exili, a més, s’han encavalcat amb la seva decisió de dissoldre l’Assemblea de Representants del Consell per la República, on s’havien sentit algunes crítiques, i de reconsiderar l’organització del Consell: mentre que algunes veus ho vinculen amb la decisió sobre la investidura, unes altres ho deslliguen, malgrat admetre el punt i a part que poden significar els canvis per al Consell. Alhora, la via judicial europea continua, amb la incògnita sobre els resultats de futur, amb l’evidència que la batalla judicial serà llarga i complexa, una volta el TGUE va retirar al juliol la immunitat a Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Els set diputats de Junts al congrés espanyol ara s’han convertit en la seva principal plataforma de gestió política. I el retorn de Puigdemont a la primera línia compromet, d’entrada, el PSOE. S’atrevirà a fer igual que Díaz? S’hi reunirà a Brussel·les amb llums i taquígrafs? Fins on cedirà Puigdemont, si hi ha negociació de debò? Les maniobres negociadores que ha utilitzat el PSOE fins ara, amb la pressió del rellotge i l’amenaça de la repetició electoral, pot ser que ara no serveixin amb el dirigent de Junts. Puigdemont torna a ser en el focus i no hi té tant a perdre, passi el que passi, si la seva és, realment, una cursa de fons i no prioritza les solucions personals.