21.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 22.10.2024 - 09:24
Podem va tornant a trobar un espai. Això ja és visible. La maniobra de Sumar –inspirada i teledirigida per Pedro Sánchez amb la voluntat de llevar-se del damunt un soci incòmode– s’ha esgotat. I, a mesura que el vaixell de Yolanda Díaz s’enfonsa, el de Ione Belarra sembla que comença a surar tímidament, però sabent cap on va. A la Moncloa el veien enfonsat, i ves que ells mateixos no acaben enfonsant Pedro Sánchez.
Ahir els dirigents de Podem van anunciar que proposarien un referèndum entre la militància sobre què haurien de votar al pressupost del govern espanyol –si a favor o en contra. I, per les preguntes que exposen, es veu ben clar que volen votar que no. I impedir-ne, per tant, l’aprovació. Els socialistes anaven refiats, perquè es creien la seua pròpia propaganda, imaginant que Junts acabaria votant a favor dels comptes perquè no resistiria la pressió de votar com Vox i de ser els únics de votar al costat del PP i de l’extrema dreta. Però, tal com hem vist aquests darrers dies, els de Puigdemont no s’espanten amb butonis. I és evident que encara s’espantaran menys, encara estaran més tranquils, si Podem s’hi afegeix i també vota que no.
En realitat, i vist en perspectiva, això que passa no és tan estrany ni imprevisible. Ara mateix Junts i Podem personifiquen al parlament espanyol les dues impugnacions serioses que el règim del 78 va haver d’afrontar la dècada passada: l’independentisme català i el 15-M. I tenen un punt en comú, que és el recel respecte del paper del PSOE, la convicció que els socialistes no són gens diferents del PP quan és qüestió de sostenir el règim i els fonaments d’aquest règim. I la sensació que han estat perseguits i atacats els darrers anys, amb la voluntat de substituir-los per socis dòcils i fidels.
Projectant una mirada llarga, crec que la cosa es pot entendre millor. Després de la mort de Franco, el PSOE va saber-se presentar com el partit del canvi i la democràcia, i el PP representava la continuació de la dictadura. En aquelles condicions, semblava lògic que tots els demòcrates, d’alguna manera, acceptassen el lideratge d’uns socialistes que ja no eren aigua clara aleshores, però que representava que ho eren.
L’independentisme català va començar en la fase actual el 2009-2010 i el moviment dels indignats va esclatar el 15 de maig de 2011. El PSOE ja aleshores no era el dels anys vuitanta i noranta del segle passat, sinó el culpable de bona part dels problemes quotidians que van portar tanta gent indignada al carrer, sota una bandera o sota una altra. D’aquesta gent, alguns compartien l’esperit i alguns altres no, però és ben clar que entre la consulta d’Arenys de Munt i les manifestacions del 15-M es congria una reacció popular que ja acusa de tots els mals directament el règim sencer i no una part solament –el PPSOE, que deien amb tanta gràcia els indignats.
I amb això la dialèctica entre el PSOE i el PP, que tan fabulosament els va anar als socialistes aquells anys en què podien espantar el personal advertint que venia el PP, es va esquerdar. I els socialistes ho van notar amb una pèrdua en massa de vots i de poder.
Però el 2017, després de la brutal reacció del PP al procés d’independència de Catalunya, el PSOE va ser molt hàbil recuperant la vella posició de centralitat entre els demòcrates i va arrossegar molt eficaçment ERC, Junts i Podem. Pablo Iglesias va entrar al govern i l’independentisme va coronar el seu botxí. El PSOE va recuperar vots i poder. Però, en realitat, res ja no era igual.
Continuant amb la mirada llarga, aquest és el punt interessant on som avui. Un fil cronològic ens ajudarà.
Entre el 1976 i el 2009 el PSOE va viure de l’ensarronada de ser els bons del règim, de ser “els espanyols bons”. Tanmateix, del 2009 al 2018 els independentistes i els indignats, per raons diverses, però en coincidència tàctica, van posar els socialistes al seu lloc: tant se val el PSOE com el PP. Del 2018 al 2023 –combinant sàviament la moqueta i la cel·la– el PSOE va viure en un somni: la millor època de la seua vida, amb tothom besant-li la mà i fent-li reverències. I ara, un any després d’haver intentat d’incloure Junts en la reforma i un any després d’haver intentat d’enfonsar Podem amb l’abraçada de l’ós de Sumar, la cosa, simplement, ja no s’aguanta més.
No s’aguanta més perquè el PSOE no pot oferir res de real. Et pots creure un temps que complirà açò o allò o que té la intenció de fer aquest canvi o aquell. Però passen els mesos i constates que no és veritat. El PSOE és el cor del règim i, per tant, no pot –ni podrà mai– acontentar demandes que desborden el règim i que reclamen la ruptura amb el franquisme evolucionat. Sí, és veritat que poden establir relacions instrumentals i momentànies, com van fer amb l’entrada al govern de Pablo Iglesias o amb el pacte de Brussel·les amb Carles Puigdemont. Però res més que això. I aquestes relacions tan poc serioses arriba un moment, inevitable, en què els altres veuen que són un engany, una manera d’aprofitar-se’n i un intent indissimulat d’enfonsar-los. I, per tant, tornen a l’estat anterior de l’abraçada de l’ós.
La novetat? Que, segons que comença a semblar, ni Junts ni Podem no es deixaran engalipar, no passaran per on passen ERC i Sumar –per on, de fet, ha passat tothom d’ençà de les eleccions del 15 de juny de 1977. Comencem a veure-ho en votacions i en gests: Junts i Podem no seran la CiU de Duran i Lleida ni el PCE de Carrillo. I això –si s’acaba confirmant i si acaba passant– equival a un certificat si no de defunció, almenys de malaltia molt greu del règim.
Costa molt i és molt pesat, sí, però a voltes, en política, els grans canvis necessiten més temps que no voldríem per a solidificar-se.
PS1. VilaWeb ha organitzat dues projeccions, a Barcelona i a València, del film Gonzalo Boye, el enemigo público, a les quals podran assistir els subscriptors que ho demanen. Tots ja han rebut un correu en què poden reservar plaça en les dues projeccions, a les quals assistirà Gonzalo Boye mateix. Si no l’heu rebut, podeu reclamar-lo a inscripcions@vilaweb.cat
PS2. Iñaki Uria va ser director i conseller delegat d’Egunkaria, un dels més represaliats per la ràtzia repressiva contra el diari basc. Després d’eixir de la presó, es va dedicar a posar dempeus la xarxa de televisions basques locals Hamaika. I ara que ho ha deixat els nostres companys de Berria li han fet una entrevista llarga que us oferim en català: “Sense un diari, ni la llengua ni la nació no es consoliden”
PS3. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.
