El retorn de les orenetes

El primer any que vaig viure als Estats Units, concretament a l’estat d’Ohio, sols en feia tres de la matança a la universitat Kent State del mateix estat. El primer de maig de 1970, l’endemà de la invasió de Cambotja ordenada per Richard Nixon, esclataren a Kent State protestes contra la guerra del Vietnam, que s’estengueren al poble durant el cap de setmana. Tres dies més tard, el dilluns 4 de maig, la Guàrdia Nacional, enviada pel governador per reduir la crisi, disparà amb foc real contra els manifestants. En matà quatre i en ferí nou més. Passats tres anys, la memòria dels fets era ben viva. De les persones amb qui en vaig parlar llavors, recordo especialment un home educat de classe mitjana que hauria pogut ser pare d’algun dels estudiants abatuts. Aquell home justificava l’actuació dels guàrdies perquè els manifestants havien cremat l’edifici on se situava el programa d’entrenament d’oficials de l’exèrcit a la reserva. Em va colpir el llast reaccionari de l’argument, la combinació de patriotisme i sacralització de la propietat, perquè els fets de Kent State havien estat un revulsiu de la consciència del país. Una cosa era apallissar estudiants díscols i una altra de molt diferent abatre’ls als campus universitaris. Això darrer la classe mitjana no ho podia tolerar. A partir d’aquell moment, l’estel polític de Nixon començà a declinar i el rebuig de la guerra va generalitzar-se fins que aquesta esdevingué insostenible. Milers de joves cremaren les seves targetes de reclutament; moltes famílies benestants ajudaren els seus cadells a exiliar-se per evitar la mobilització; força professors universitaris inflaven les notes dels nois en edat militar per preservar-los de ser cridats a files. Impotent sobre el terreny i acorralat per l’opinió a casa, Nixon retirà l’exèrcit d’Indo-xina a començament del 1973. Però, malgrat el tomb de l’opinió i el desenllaç de la guerra, el meu interlocutor no havia canviat de capteniment i restava impassible no sols davant les imatges que havien trasbalsat el país, com ara la fotografia de Mary Vecchio, la nena de catorze anys que John Filo havia retratat com una pietà adolescent plorant a tocar del cos exànime de Jeffrey Miller, sinó també davant els fets irrevocables d’una guerra insensata i finalment perduda.

Anys després, durant el meu primer viatge a Alemanya i mentre prenia cafè amb una afable parella de jubilats, vaig encetar amb molt poc tacte la qüestió encara “palpitant” del nazisme. Amb posat tranquil i amabilitat un pèl defensiva, l’home va llevar importància a la pregunta, i atribuí els fets d’aquell règim a l’excepcionalitat de la guerra. Com si la guerra, la guerra total per a ser exactes, no hagués estat conseqüència de la “normalitat” anterior i la responsabilitat dels crims nazis pogués repartir-se entre tots els països bel·ligerants. Com si a Nuremberg no s’haguessin jutjat uns delictes que no podien emparar-se en cap legislació nacional, perquè eren crims contra la humanitat.

Què tenien en comú els dos interlocutors esmentats, a part d’emetre judicis vituperables amb un assossec desconcertant? Primer, ser representatius d’una franja d’opinió dels països respectius i, en segon lloc, la persistència d’un sentiment desacreditat, la reluctància a abandonar una postura política en què hom havia invertit emocions i conviccions, i en definitiva negar-se a reconèixer l’error d’una identificació esdevinguda culpable. Que al començament de la dècada dels vuitanta un alemany justifiqués Hitler volia dir que quaranta anys abans havia estat un nazi i en el cor ho continuava essent. Al pare de família americà tampoc no el pertorbava l’assassinat d’estudiants malgrat que la causa “patriòtica” ja era perduda i dels fets de Kent State sols en quedaven el dolor i la vergonya. Un dolor que havia indignat el país, fins al punt que la Guàrdia Nacional d’Ohio es trobà obligada a lamentar públicament el desenllaç de les jornades del maig del 1970 i compensar les víctimes amb 675.000 dòlars de l’època, uns 4.725.000 dòlars d’avui.

La xifra és comparable a la que el Tribunal de Comptes reclama als ex-càrrecs de la Generalitat per accions dubtosament relacionades amb una acció pacífica, en què els atemptats contra la propietat els cometeren les forces d’ordre públic. Però no és pas la proximitat de les xifres allò que interessa sinó la diferència en el capteniment de les institucions respectives. Mentre que el govern espanyol no sols no indemnitzà les víctimes, sinó que condecorà els qui s’havien distingit en la repressió, la Guàrdia Nacional d’Ohio, duta a judici per les famílies de les víctimes, trobà prudent de pactar-hi pagant la quantitat esmentada i signant una declaració en què admetia que la tragèdia no hauria hagut de tenir lloc, que “sabent què va passar, pot dir-se que amb un altre mètode s’hauria pogut resoldre [millor] la confrontació”.

Aquesta declaració la Guàrdia Nacional no l’hauria feta mai si no hagués temut de perdre el judici en un sistema processal que recolza en els tribunals populars, és a dir, en l’opinió representativa del poble. És cert que l’opinió és una base molt feble per a la justícia, però, comptat i debatut, el sistema americà ofereix més garanties democràtiques que no pas l’autoritat d’una judicatura la independència de la qual no vol pas dir que els jutges restin immunes a l’opinió, sinó que no són responsables davant cap altra instància.

Així com el republicà que sancionava l’afusellament de manifestants com si visqués en una dictadura asiàtica o de l’Europa de l’Est ha ressuscitat dins les files del trumpisme, i com el jubilat alemany de províncies es reencarna avui en els simpatitzants de l’extrema dreta, així a Espanya els de la dialèctica dels punys i les pistoles reverdeixen en un jovent que fa de la bandera un motiu d’agressió i violència indiscriminada.

Hi ha qui s’entreté a debatre-ho acadèmicament com aquell que pentina el gat, però normalitzar l’anormalitat, acceptar la repressió orquestrada per jutges i fiscals d’ideologia extrema, tolerar el cinisme dels mitjans i cohonestar els abusos de la policia són la prova empírica d’un passat que no passa ni vol passar. Cada dia més els fets confirmen la latència d’una història que, més que en els arxius, persisteix en les actituds, en aquella ànima o tarannà nacional que els historiadors pedants titllen de romàntica perquè no la poden encaixar en les xifres econòmiques ni en la guerra de classes, i per això la neguen malgrat que es reprodueixi davant els seus ulls.

Perquè aquest és el problema intel·lectualment més punyent de l’actualitat: què ho fa que a països que van patir algunes de les pitjors dictadures contemporànies i que semblaven haver-les rebutjades, un nombre creixent de persones n’enyori el caràcter autoritari i criminal?