12.09.2018 - 22:00
A totes les literatures hi ha clàssics de moltes menes i categories. Una és la dels grans autors oblidats perquè el seu èxit molestava els mandarins culturals del seu temps, bé per estètica, bé per ètica o per una mescla de totes dues coses. En l’ocultació del dramaturg i narrador Juli Vallmitjana (1873-1937), hi ha una mica de tot. Escriptor que dels barris baixos de la ciutat de Barcelona féu el seu escenari i dels seus habitants els seus personatges, l’èxit de les seves obres molestava doblement els noucentistes i els seus ideòlegs, tant per l’estètica del seu llenguatge, amb un català riquíssim en registres, idiolectes, argot, paremiologia i més recursos populars; com per la seva ètica –el lector burgès benestant no en volia saber res, del barri Xino, de les barraques de Montjuïc i de les misèries de Ciutat Vella. Per això cal celebrar com toca que aquesta represa del curs literari signifiqui una passa més en la recuperació de l’obra de Vallmitjana. I és que les Edicions de 1984 han decidit de publicar De la ciutat vella, la seva primera novel·la, editada per Enric Casasses, tot continuant la tasca començada ja fa anys per tal de posar a l’abast dels lectors contemporanis l’obra de l’escriptor modernista.
Quan hom demana a Enric Casasses els motius que han conduït a l’oblit de Vallmitjana durant tant de temps, assegura: ‘No ho sé. No ho entenc. Per mirar d’entendre-ho hauríem de psicoanalitzar tots els “talossos i renyocs” del món acadèmic i crític. Les “raons” de l’oblit de Vallmitjana ni són raons ni valen res; és a dir, no són artístiques ni literàries, són de moraleta i de politiqueig “cultural”. Són manies de gent que té por de la veritat, i no m’interessen. Interessa Vallmitjana, que llavors (pels volts de 1910-1912, per dir una data) va tenir bastant d’èxit. Els professors que després el van esborrar de la llista no compten, ja han caigut a l’oblit. I tampoc no ha estat “tant” temps. Menys de cent anys d’oblit, és poca cosa al costat de l’eternitat o la immortalitat de què fruirà a partir d’ara’.
Però qui era aquest escriptor i per què és just de reivindicar-lo? Juli Vallmitjana i Colominas va néixer a Barcelona el 1873, fill d’uns argenters amb taller al carrer Astúries del barri de Gràcia. De fet, aquest serà un dels motius pels quals durant bastant temps signarà les obres amb el segon cognom, per no perjudicar el negoci familiar. I tot i que serà un escriptor destacat, la seva ambició artística va començar per la pintura. Entre el 1893 i el 1896 estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb els integrants de la colla del safrà: Nonell, Mir, Pichot, Gual i Canals. Tot i això, la seva creació artística anirà per uns altres camins i serà en l’escriptura, tant dramàtica com narrativa, on assolirà els seus èxits principals.
A la Sala Petita del TNC
De fet, Vallmitjana aconseguí d’omplir teatres, però a canvi va haver d’esperar quasi cent anys perquè el Teatre Nacional de Catalunya reestrenés una de les seves obres, El casament d’en Terregada. El van representar a la Sala Petita i Casasses explica que hi va faltar valentia per a fer-lo a la Sala Gran i ‘també l’atreviment de muntar una obra de teatre pròpiament dita, en comptes d’aquella barreja d’obra de teatre amb un tros d’obra en prosa i una mica de folklore “pseudogitano”… Però al TNC no agraden les obres de teatre, s’estimen més d’adaptar noveŀles (de Rodoreda) o d’ajuntar poemes (d’Espriu) que muntar les obres de teatre que aquests autors certament van escriure. El TNC no hi creu, en el teatre. I com que tampoc no creu en Catalunya, doncs ja anirem bé. Encara no han fet mai cap obra de Joan Vilacasas (també conegut per Carles Valls, l’incaducable autor de Mercè dels uns, Mercè dels altres), per exemple’.
En tot cas, el muntatge va servir perquè una bona part d’espectadors descobrís un autor modernista, amb una llengua absolutament original i uns personatges poc vistos en escena i on alguns com en Terregada i els pinxos i perdedors de la ciutat esdevenen protagonistes principals. I és que Vallamitjana podia anar a la tertúlia als Quatre Gats, però també freqüentava el barri Xino i els ambients marginals i de baixos fons dels gitanos de Montjuïc. Alguns d’aquests són els protagonistes de les seves novel·les: De la ciutat vella (1907), Sota Montjuïc (1908) o La Xava (1910), on fa un retrat de la vida miserable dels barris pobres de la Barcelona de començament de segle XX, un retrat que molestà els burgesos en ascendència i l’aristocràcia en decadència que vivien en el desenvolupament de la ciutat entre les dues exposicions universals i que tan ben escarnits surten a Vida privada, de Josep Maria de Sagarra.
La força dels personatges d’aquestes novel·les i el seu llenguatge peculiar, amb gran presència del lèxic caló, referencial posteriorment per als estudis dels usos literaris de l’argot, omplen la seva producció dramàtica: Els zin-calós (1911), En Terregada (1912) i La gitana verge (1912) tenen una acollida molt bona, però encasellen Vallmitjana com a autor especialitzat en aquesta temàtica, que l’estudia intensament i que esdevé una de les persones que controlen més i millor la història del poble gitano a la Barcelona del seu temps. Tant és així que el 1916 estrena al Teatre del Liceu el drama líric Tassarba amb música d’Enric Morera. Narra la història d’amor de la gitana Tassarba i el malfactor Gerinel, protegit d’entrada per la mare de la protagonista. Aquesta obra aconsegueix un gran succés i l’anima a continuar produint més drames centrats en els gitanos. Així, el 1917 estrena Rují i el 1918, La mala vida. El 1923 el seu teatre es decanta per una temàtica de caràcter més social i polític, com hom pot veure a La Costa Brava (1923) i El barander (1923). Més tard torna als barris baixos però ja no recupera la bona rebuda prèvia.
Precisament, la llengua i el seu ús és un dels motius que ha fet que l’escriptor hagi deixat captivat Casasses. ‘Des d’adolescent, que el vaig descobrir no sé com, per casualitat, en una llibreria de vell, m’ha fascinat aquesta escriptura tan directa i eficaç, tan poc de taller i d’escola, tan original. I això tant respecte de la textura concreta de la frase com de l’estructura de les obres, i especialment de les noveŀles. Sempre m’ha semblat molt més modern que els altres noveŀlistes del seu temps’. De fet, en el pròleg que acompanya l’edició de De la ciutat vella, s’hi esplaia una mica més i assegura: «la manera peculiar de Vallmitjana, que ajunta en una mateixa plana els defectes del pitjor català escrit del seu temps (castellanismes lèxics i sintàctics, acumulacions de gerundis mal usats…) amb les virtuts dels grans mestres escriptors de qualsevol època (bon ull i millor orella, domini creatiu de la llengua, economia expressiva, capacitat d’anar al gra…), fa que els seus llibres siguin tan inclassificables com apassionants. Vallmitjana enriqueix notòriament la prosa catalana, en especial amb l’aportació de barcelonismes i amb la seva original habilitat narrativa, perquè és un autor que sempre sap què vol dir i com ho vol dir.»
Així, doncs, si voleu endinsar-vos en un món de perdedors, misèria i sordidesa, no pas gaire allunyat d’aquest que vivim ara amb les conseqüències de la crisi econòmica, fet que demostra que a la ciutat les coses han canviat poc en cent anys, podeu fer-ho amb un clàssic que no deixa ningú indiferent i que ressorgeix després del silenci i l’ostracisme al qual semblava condemnat. Una dotzena llarga d’anys recuperant la seva obra demostren que, per a Edicions de 1984, els autors patrimonials són importants, i de quina manera.
