El retorn d’Antoni Tàpies

Antoni Tàpies hauria fet ahir cent anys. En vida, Tàpies va ser un dels pintors catalans més universals, més coneguts, i alhora un pintor que, segons que deia, no volia pintar bé, sinó expressar idees amb els quadres. Tàpies, lector voraç des que va agafar la tisi a divuit anys i va haver de fer llit durant dos anys, llegint-ho tot; Tàpies, referent cívic de l’antifranquisme, artista polititzat, fill de la burgesia republicana, va néixer a Barcelona el 13 de desembre de 1923, just ahir va fer un segle. I, aprofitant la data, la Fundació Antoni Tàpies va inaugurar l’Any Antoni Tàpies, que ha de servir per a divulgar l’obra, i el pensament, d’un dels grans exponents de l’informalisme, de la pintura abstracta, i un dels pintors europeus que van influir els Estats Units, com recordava l’obituari escrit al New York Times l’any 2012, obituari que també indicava la idea del pintor assagista, el pensador que pinta: “Utilitzant una gran varietat de materials, en llenços i taulers que sovint suggerien parets, portes, finestres o reixes, Tàpies va fonamentar la seva obra en la realitat bruta del carrer a Espanya i en els turbulents drames polítics de la seva joventut a Catalunya, inclosa la Guerra Civil Espanyola i el moviment nacionalista català.” “Els dramàtics patiments dels adults i totes les fantasies cruels dels de la meva edat, que semblaven abandonats als seus propis impulsos enmig de tantes catàstrofes, semblaven inscriure’s a les parets del meu voltant”, va dir Tàpies al distribuïdor i crític d’art francès Michel Tapié (sense relació) el 1969.

La Fundació Tàpies, ahir, 13 de desembre, va ser una festa d’homenatge al pensador Tàpies, al pintor Tàpies, a l’escriptor Tàpies. Va ser-ho durant tot el matí, amb la interpretació de fragments de l’autobiografia Memòria personal, i amb les portes obertes per a veure dues exposicions (“L’empremta del zen”, que vincula l’obra del pintor amb les filosofies orientals que tant l’atreien, i “A=A, B=B”, que fa això mateix amb la ciència), tot esperant que arribi la gran retrospectiva de Tàpies que en aquests moments es pot veure al Bozar-Centre for Fine Arts de Brussel·les, que passarà pel Reina Sofia de Madrid fins a arribar a Barcelona, dirigida per Manuel Borja-Villel, retrospectiva que permetrà de veure molta obra poc vista del pintor. Una retrospectiva ahir elogiada pel fill del pintor.

I ahir també va ser una festa a la nit, amb les intervencions de dos dels seus grans amics, Raimon i Jordi Savall. Raimon hi era present i Jordi Savall en vídeo, que es recupera a casa d’un petit mal pas que no el deixa caminar bé i que no va poder tocar “Ya Mariyam El Bekr”, un cant àrab a la Mare de Déu, i “Paxarico tu te llamas”, una cançó sefardita, amb viola de gamba soprano. Les dues peces formen part de l’acció anomenada Crida per la Pau, que la pau era una de les obsessions de Tàpies, que ahir Savall va voler emmarcar dins l’actualitat, citant les víctimes israelianes del 7 d’octubre, i les víctimes palestines a Gaza. I, tot i que Savall no va poder actuar, sí que van actuar Vignesh Melwani, primer, solidaritzant-se amb Gaza, i Marina Herlop, després, que amb la seva música electrònica va obrir la porta a la festa tapiana a la nit, que va continuar al terrat de la fundació, allà on es va instal·lar la peça Núvol i cadira, a partir d’un somni de Teresa Barba, esposa de Tàpies, ara vídua i ahir present.

Jordi Pujol (president de la Generalitat), Pasqual Maragall (batlle de Barcelona) Jorge Semprún (ministre de Cultura espanyol), i Joan Guitart (conseller de Cultura) manaven quan va néixer la Fundació Tàpies (1984). Quaranta anys després han estat substituïts per Pere Aragonès (ahir absent pel debat al parlament), Jaume Collboni, Ernest Urtasun i Natàlia Garriga. Tots, a dos quarts de sis, van protagonitzar un acte institucional en què, de tots els discursos, destaquem el poema que va llegir Toni Tàpies, un dels tres fills del pintor: “Es titula ‘Ales’, que, per cert, és un símbol molt tapià: ‘Caic del cel com una ala ondulant les plomes carmesí a sota el blau celeste i giro giro en l’aire bellesa ja concada plomes fines sedoses és tot allò que queda d’unes paraules llençades al buit. I ara cada paraula, cada so s’entreteixeix amb parsimònia. Quin alfabet obscur s’aixeca com guspires? Bufes al foc, i brollen més paraules. Però jo ja no sóc res més que aquesta ala. Una ala carmesina que ja no pot volar sense el suport de la seva companya.’ Després de la seva mort, em vaig sentir així, com una ala sense la seva companya necessària per seguir volant.”

Entre el públic que de mica en mica va acabar omplint la Fundació, hi vam veure directors de museus –Judit Carrera, directora del CCCB; Marko Daniel, director de la Fundació Miró; Pere Almeda, director de l’Institut Ramon Llull; el comissari Borja-Villel–, galeristes, artistes com Frederic Amat, el cònsol alemany a Barcelona, entre més.

Dia bàsicament de discursos, qui potser va explicar millor el corrent pictòric del qual Tàpies va formar part va ser Raimon, el seu amic Raimon, a qui Tàpies va fer portades de llibres de poemes, o del disc Per destruir aquell qui l’ha desert (1970). Deia Raimon: “Érem joves. I jo vaig veure un dia aquesta frase: “El descrèdit de la realitat”. El descrèdit de la realitat. Hi havia allò que en deien informalisme. L’art de la pintura se n’anava de la figuració, i anava cap a uns altres camins. El descrèdit de la realitat era la desaparició de la realitat en la pintura. El pintor ja no pintava homes i dones, sinó que pintava un altre món. Un món que ell s’inventava, o que feia existir. Que no existia abans. I em va colpir això del descrèdit de la realitat. I vaig arribar a Tàpies, que era un dels que pintava coses que ja no eren d’aquest món.” Raimon, per cert, recomanava dos llibres de Tàpies, “que sí que s’han de llegir: un és La pràctica de l’art. I l’altre, L’art contra l’estètica“.

I qui potser va explicar millor el Tàpies pensador va ser un vital Ferran Rodés, president de la Fundació Tàpies: “Avui fa cent anys i 15 hores que va néixer un geni a Barcelona. Em costa molt parlar de Tàpies, al costat de gent que en sap moltíssim més que no pas jo. Però ara he rellegit l’autobiografia d’Antoni Tàpies, i m’ha emocionat tant o més que quan la vaig llegir per primera vegada. Per exemple, quan diu que ell no volia pintar bé. Volia servir. Servir la societat. Era un pensador. Un humanista, que havia llegit tota la filosofia occidental i l’oriental, atret per la ciència, musicòleg. I va trobar que la pintura era la manera que tenia d’expressar el seu pensament, les seves idees.”

Veure Tàpies, doncs, com un pensador, i els seus quadres, com llibres d’assaig. Imma Prieto, directora de la fundació, va insistir molt en la idea del temps de Tàpies, que és un temps no lineal, i que pot ser format per instants eterns, instants que no s’acaben mai, sense final.