27.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 28.06.2021 - 08:03
Fa poc que s’ha publicat la versió catalana de Passats singulars, el llibre que Enzo Traverso va dedicar al paper del “jo” en l’escriptura de la història. I m’interessa parlar-ne avui perquè al final del llibre, Traverso fa una crítica duríssima del “presentisme”, tot denunciant que hi ha gent que pretén que oblidem la relació entre el passat “com a camp d’experiència” i el futur com a “horitzó d’expectativa”.
La crítica em sembla perfectament aplicable a la política, especialment a la política catalana i, en concret, a tot això que ha passat aquestes darreres setmanes. Perquè hi ha un intent visible que l’informe del Consell d’Europa i l’indult als presos marque un tomb “presentista” per a l’independentisme, en què l’única cosa que importaria seria la gestió del moment, de l’instant precís.
Puc entendre que Espanya i els espanyols opten ara pel presentisme, és clar. Tenen moltes vergonyes a amagar i massa por amb vista el seu futur. Però l’independentisme, precisament, ara és quan ha de tenir la mirada més clara i quan ha de posar la directa, partint de tot allò que ja sap del passat “com a camp d’experiència” i tenint com té un “horitzó d’expectativa” nítid, que és la decisió que prengueren els ciutadans votant el Primer d’Octubre.
Ja aleshores, el dia del referèndum, Espanya sabia perfectament que les seues actuacions repressives, policíaques i judicials, no aguantarien la revisió d’Europa. Però esperaven que quan arribarien les decisions europees, que ara comencen a arribar, nosaltres simplement ja seríem morts, políticament morts. I que, per tant, qualsevol decisió seria en definitiva intranscendent.
Tanmateix, no ha passat això. Hem de ser-ne conscients i fer-ho valer, alhora que hem de ser conscients que a Espanya ara ja tot penja d’un fil ben prim. Per això la sensació que tenen a la cort de tornar a caure en un “desastre del 98” és molt palpable, ben visible per exemple en la portada del diari El Mundo d’ahir.
A Madrid el règim profund ja veu Espanya novament humiliada, situada en un nou “desastre del 1898”, ara no pas afavorit per l’independentisme cubà ni l’imperialisme dels Estats Units, sinó per l’independentisme català i la justícia europea. I segurament tenen bona part de raó perquè és veritat que les circumstàncies són massa semblants per a poder-les passar per alt. L’equivalent a la combinació del Crit de Yara i l’enfonsament del creuer Maine al port de l’Havana és la combinació entre el Primer d’Octubre i la sentència de Slesvig-Holstein –i, per tant, igual que aleshores, avui tenim la combinació que pot ser reeixida d’una revolta interna fortíssima i d’una resposta exterior que posa límits severs a la capacitat repressiva espanyola.
El dictamen de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa no ha estat res més que un aperitiu de tot allò que ha de venir, de tot allò que ja és al punt on ha de ser. I que ha d’arribar d’Estrasburg i de Luxemburg. No és res més que l’aperitiu de totes les sentències vinculants i de compliment obligat que deixaran Espanya lligada de peus i mans i sense capacitat de resposta. I és aquesta expectativa que, per ella mateixa, justifica, ara mateix, un salt endavant potent del moviment independentista, una estirada definitiva de l’estaca, per fer-la tombar d’una volta per sempre.
Ja ho sé, que molts em demanareu com casa això amb un govern i uns partits més “presentistes” que mai, que han optat d’una manera ben vistent per ajornar el conflicte. Bé, doncs hi ha dos detalls que no haurien de passar per alt a cap anàlisi. El primer és que hi ha el carrer, que s’ha sabut imposar als polítics durant bona part del trajecte i que ha de recuperar el protagonisme urgentment i clara si volem arribar a bon port. El Crit de Yara no el controla el Palau de la Generalitat. Val més que ens fem a la idea i que mirem de fer-ho visible, o si no acabarem derrotant-nos nosaltres sols, a còpia de pessimisme, desconfiança pròpia i desànim. I el segon és que els processos judicials en marxa són processos que actuen sobre fets que ja han passat, sobre accions jutjades, no sobre ambients que es puguen crear d’ara endavant. De manera que la Moncloa no controla el Maine ni el seu enfonsament.
I si la Generalitat no controla el crit de Yara i la Moncloa no controla el Maine, aleshores quina excusa podríem posar tots plegats, si això arribàs a passar, per a justificar davant la història no haver estat capaços de córrer a agafar la llibertat amb les nostres mans?
PS1. És molt important què va passar ahir en el congrés del Bloc Nacionalista Valencià. La proposta de la direcció del partit de perdre perfil nacionalista, fins i tot en el nom, fou rebuda amb una dura crítica de la militància i la candidatura alternativa, sobiranista, encapçalada per Àlex Ruiz, va aconseguir el 36,7% dels vots del congrés. Que són moltíssims si tenim en compte que tots els noms coneguts i de pes del Bloc feien pinya entorn d’Àgueda Micó. Per entendre millor la situació creada us recomane de llegir aquesta anàlisi prèvia i la crònica posterior, fetes per Esperança Camps.
PS2. Ahir vam saber de la mort del pres Mohamed Choulli a la presó de Puig de les Basses, en unes circumstàncies sorprenents. I estic impressionat perquè just un any abans, dia per dia, havíem publicat la seua denúncia de maltractaments i coaccions. Cal un informe molt rigorós sobre què ha passat.
PS3. Els recomane l’entrevista que Assumpció Maresma ha fet a Anna Regalon, la mare de Marcel Vivet: “Aquí no mana ningú! A tothom li sap greu això que li passa al meu fill, però ningú no fa res!”
PS4. Si no passa res greu, aquesta setmana la dedicaré a descansar. El darrer any i mig, d’ençà que començà la pandèmia, ha estat una temporada d’un enorme desgast, també personal, i necessite desconnectar uns quants dies. Ens retrobarem diumenge vinent.
