El rerefons polític del fitxatge de Neymar, segons The Washington Post

El fitxatge de l’ex-blaugrana Neymar Jr. pel Paris Saint-Germain (PSG) ha generat molts titulars per la manera inesperada en què s’ha produït i, sobretot, per l’elevadíssima quantitat de diners que ha costat. 222 milions d’euros, només en concepte de la clàusula de rescissió del jugador, que, si s’hi afegís el sou del jugador per totes les temporades que jugarà amb l’equip francès, els complements i altres costos, podria arribar fàcilment als 600 milions. Però, segons l’anàlisi d’Ishaan Tharoor, publicada al diari nord-americà The Washington Post, el fitxatge més car de la història del futbol no porta cua només pels milions d’euros que ha mogut, sinó per l’entramat polític i diplomàtic que hi ha darrere d’un equip propietat d’una empresa catariana.

Des que el 2011 el PSG va passar a ser propietat de Qatar Sports Investments, una companyia pública catariana, el club francès ha anat construint un dels equips més cars d’Europa, amb fixatges com els dels jugadors Marco Verrati, Javier Matías Pastore i Zlatan Ibrahimović. Neymar sembla que s’ha convertit en la peça més preuada d’un dels equips candidats a guanyar la lliga de campions.

Però l’últim moviment del PSG no respon únicament a intencions esportives. Fa dos mesos que l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Bahrain i Egipte van anunciar que no tindrien més lligams diplomàtics amb Catar, perquè consideraven que el petit país del Golf Pèrsic finançava grups islamistes extremistes, entre els quals Estats Islàmic. D’aquesta manera, els quatre països de la regió van tallar la comunicació per mar, terra i aire amb Catar.

Sumat a la crisi regional de Catar, hi ha les acusacions de suborn del país del Golf per ser la seu de la Copa del Món de futbol del 2022. Així doncs, la crisi política i diplomàtica no sembla que s’hagi d’acabar aviat.

En aquest sentit, el fitxatge mediàtic de l’ex-blaugrana es pot llegir com a una demostració de la confiança i riquesa de Catar, segons apunta el The Washington Post. Segons Christopher Davidson, un professor de política de l’Orient Mitjà a la Universitat de Durban, al nord-est d’Anglaterra, Catar prova de ‘marcar un gol, amb aquest moviment’. El fitxatge de Neymar demostra que Catar té els mitjans necessaris i que encara té crèdit per a ser considerat un país seriós.

Simon Chadwick, professor de projectes esportius de la Universitat de Salford, al Regne Unit, considera que ‘Catar no es rendeix, sinó que contraataca’, i el fitxatge de Neymar és ‘una part’ de les intencions del país. Chadwick diu que hi ha un rerefons de diplomàcia internacional: ‘L’última cosa que vol l’Aràbia Saudita és que tothom parli de Catar.’

D’una altra banda, el diputat de l’Assemblea francesa Christophe Castaner reconeix la intenció de Catar d’ocupar un lloc destacat en l’espai diplomàtic mitjançant esdeveniments esportius, però insisteix que l’arribada de Neymar a França no farà canviar la posició del govern francès pel que fa a la crisi diplomàtica en què es troba Catar.

Fi del ‘fair play’
Més enllà dels moviments diplomàtics de Catar, el fitxatge del jugador brasiler ha suscitat consternació per l’elevadíssima quantitat de diners i la injustícia potencial cap als altres equips que pot sorgir quan un estat que viu del negoci lucratiu del petroli compra un club de futbol.

La idea del fair play financer no sembla aturar països com Catar, els Emirats Àrabs o algun oligarca rus de comprar equips francesos o de la Premier League anglesa i avocar-hi xifres astronòmiques. Així doncs, diu el diari nord-americà, l’últim episodi del PSG es pot convertir en un reflex de la normalitat del futbol d’elit del segle XXI, més que en un excés obscè d’uns pocs equips.