El repte de divulgar la ciència

Les noves recerques en edició genètica o en intel·ligència artificial auguren profunds canvis en els pròxims anys. L’impacte del canvi climàtic en la salut, l’economia o el paisatge també transformarà la nostra forma de relacionar-nos amb el món. Són exemples d’avanços i fenòmens científics que tenen implicacions socials, legals i ètiques que requereixen urgentment plantejar un debat on s’implique la totalitat de la societat. Però perquè aquest siga realment efectiu, és necessari que es realitze des d’un coneixement científic, i en aquest sentit la divulgació i la comunicació de la ciència són crucials perquè tots els actors implicats –polítics, tècnics i ciutadans– partisquen d’una base ben informada. Difondre la investigació, informar dels últims avanços, analitzar els reptes de la ciència… tot plegat va més enllà d’una qüestió de foment de la cultura científica i del coneixement; la comunicació de la ciència ha esdevingut una qüestió de salut democràtica. Per a Raül Toran, president de l’Associació Catalana de Comunicació Científica, «si la gent té més formació i coneixement científic serà molt més difícil enganyar-la i, per tant, tindrem una societat més lliure i preparada per als reptes del futur».

I, tanmateix, l’última Enquesta sobre Percepció Social de la Ciència (FECYT, 2018) ens mostra que tan sols un 16,3 % de la ciutadania té un interès espontani pels temes de ciència i tecnologia, per darrere de qüestions com el treball (31,9 %), els esports (24,4 %) o la política (22,7 %). El primer lloc l’ocupa, això sí, la medicina i la salut (37,9 %), que no deixen de ser un àmbit on la ciència i la recerca tenen molt a dir. Especialment si tenim en compte l’auge de les anomenades teràpies alternatives i de les pseudociències. En els llocs inferiors del llistat, trobem el medi ambient i l’ecologia, que a penes desperten l’interès d’un 12,9 % dels enquestats.

«La comunicació de la ciència va més enllà del foment de la cultura científica, ha esdevingut una qüestió de salut democràtica»

Queda doncs molt camí a recórrer, encara que no tot són dades negatives. La mateixa enquesta ens permet observar una evolució positiva de la percepció de la ciència per part de la societat. També la comunitat científica ha assumit com a part de la seua tasca la comunicació dels seus resultats i la necessitat de conèixer i millorar les habilitats i rutines de comunicació (Brownell, Price i Steinman, 2013). Per a Carmen Agustín, divulgadora científica i professora de biologia funcional a la Universitat de València, «la divulgació és una obligació» per a les persones que es dediquen a la ciència. El treball dels científics ja no acaba en el paper o article científic, com recordava també el divulgador Pere Estupinyà en un dels seus últims articles en Mètode (Estupinyà, 2018), ara cal fer arribar els resultats a la societat, destinatària última de la investigació. Les universitats i els centres de recerca, conscients d’això, han potenciat en l’última dècada les unitats de cultura científica, i cada vegada més els científics s’involucren en activitats divulgatives de tot tipus. «La nostra societat està basada en la ciència i en la tecnologia –explica Agustín– i cal transmetre aquest coneixement, de forma que la ciutadania puga prendre les seues decisions».

Fruit d’aquest interès, en 1992 va aparèixer el primer número de Mètode. Sota la direcció de la periodista Olga Dénia, la revista naixia amb una clara vocació de servir de pont entre la Universitat de València i la societat. «Intentarem explicar què s’està fent a la Universitat en matèria de recerca, quines són les línies generals d’investigació i quina és l’aportació que la Universitat fa, tant als problemes que afecten a la societat com al desenvolupament del progrés científic i tecnològic», es detallava en l’editorial.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Anna Mateu, cap de redacció de la revista Mètode.