El dia que la revista Time va fer un titular en català

Carles Puigdemont parlava aquest dimecres passat en la presentació de la reedició ampliada del seu llibre ‘Cata… què?’ (La Campana) d’un cas il·lustratiu de l’efecte que havia tingut la mobilització d’entitats i institucions catalanes per a la projecció internacional de Catalunya durant els dies previs als Jocs Olímpics de Barcelona. El president parlava d’una doble pàgina a la revista Time, que duia aquest titular: ‘Benvinguts to the Catalan Games’.

El reportatge és del 3 d’agost del 1992, una setmana després de la inauguració dels Jocs. L’autor, el periodista Pico Iyer, descriu estampes olímpiques de la Barcelona d’aquells dies, amb un estil florit, com de corresponsal enviat a un indret un punt exòtic, combinant-ho amb apunts sobre el caràcter català, i destacant les expressions d’orgull d’una nació diferent de l’espanyola.

L’inici del text és una metàfora que utilitza Iyer per a definir el caràcter de Barcelona. ‘Imagineu-vos un vell seriós i orgullós, amb una certa aspror’, comença dient. ‘Imagineu-vos que és un botiguer pròsper, que ha fet prou diners, segons el seu parer, per a permetre’s moments de fantasia, espurneigs de la vanitat d’un “dandy”. Imagineu-vos a més que ha vist com imperis i invasors han arribat i se n’han anat. Ara, havent tret la pols dels mobles i havent repintat la casa, obre la porta de la seva casa vella i elegant…’ Diu l’autor del text que així era una mica com es podia sentir Barcelona, ‘la sovint mal afaitada però de disseny boig capital de Catalunya, quan va encendre la flama de la 25ena Olimpíada.’

Després fa referència a la cerimònia inaugural dels Jocs, del rècord de països i d’atletes participants, i d’audiència; del plaer de veure desfilar Sud-àfrica, després de trenta-dos anys d’absència per l’apartheid; de l’ovació a l’equip de Bòsnia i Hercegovina… I tot seguit, un paràgraf memorable. Heus-lo ací traduït al català:

‘Però el país més destacat en els primers compassos era un que no desfilava però que feia sentir la seva presència en tots els sentits: la Catalunya de ment lliure, determinada a difondre els Jocs com a catalans, no espanyols. Vella enemiga de Castella, encantada amb un idioma que Franco va prohibir, Barcelona tenia la impaciència no només per a mostrar el seu més ràpid, més alt, més fort [traducció del lema olímpic ‘citius, altius, fortius’] —la reconstrucció és gairebé tan de moda com la deconstrucció aquí— sinó per a emfasitzar la distància respecte de l’Espanya del mite, i de Madrid. Les pancartes de ‘FREEDOM FOR CATALONIA’ (en anglès) es van penjar de balcons i d’espatlles, i en botons i adhesius proclamant la independència de Catalunya que es van repartir fins i tot als nens de Califòrnia. La bandera catalana, quatre dits de color vermell sang sobre un camp de color groc, semblava que voleiaven de totes les finestres —n’hi havia 28 en un sol edifici!— i no n’hi havia cap d’espanyola a primer cop d’ull.’

Pico Iyer continua parlant del Cobi, la mascota olímpica, i diu que Barcelona apareixia ‘preparada per a dominar el món, i no a l’inrevés’; dels matins de diumenge assolellats, del goril·la albí, dels vespres a Santa Maria del Mar, dels sons contundents de guitarra, ‘molt, molt tard a la nit’ al KGB, de les dones grans ballant sardanes davant de la catedral, dels homes amb corbates de seda anant en ‘scooter’ a la feina…. ‘Mentrestant, cada vegada es veuen més visitants que intenten fer-se una idea d’una ciutat on els pijames són postres i els carrers tenen un punt al mig (Paral·lel)…’, destaca amb sorpresa el reporter.

I acaba recordant que ‘fa més de mig segle Barcelona ho havia tingut tot preparat per a les Olimpíades Populars, per a contrarestar els Jocs Olímpics de Berlín de Hitler. Però la guerra civil s’hi va interposar.’

Vegeu el vídeo en què Puigdemont parlava aquesta setmana del reportatge de la Time: