27.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 28.11.2023 - 19:12
L’abril del 2022, el president Volodímir Zelenski va nomenar Tamila Taşeva com a representant permanent del president d’Ucraïna a la República Autònoma de Crimea. D’aleshores ençà, Taşeva, tàtara i musulmana, ha esdevingut una de les veus més conegudes i poderoses en la denúncia de l’ocupació de la península per Rússia, inici de la guerra actual, el 2014.
La seu de l’organisme havia estat a Simferopol, primerament, i a Kherson després de l’ocupació de Crimea, però ara és a Kíiv, on ocupa una vil·la al costat del parlament. Potser per això hi ha una seguretat extrema. De nit, té gairebé tots els llums apagats i per entrar-hi, un soldat primer i una funcionària després, encenen llanternes que il·luminen el camí.
Dins, la sala on parlarem és presidida per la bandera d’Ucraïna i la bandera dels tàtars de Crimea. No hi ha la de l’antiga república autònoma de Crimea, dissolta pel parlament ucraïnès el dia abans de l’annexió formal a Rússia –només reconeguda per sis estats del món. Actualment hi ha una “República de Crimea” integrada en l’estructura estatal de la Federació Russa, amb un president i un parlament propis. Els tàtars de Crimea, favorables al retorn de la península a Ucraïna, mantenen al marge el seu organisme d’autogovern, el Congrés del Poble Tàtar de Crimea o Mejlis.
Tamila Taşeva em rep acompanyada de Maria Tomak, que, abans que jo puga dir res, em demana per l’amnistia i per la situació de Catalunya i Espanya. Tomak és la cap de la Plataforma Crimea, un organisme internacional consultiu i de coordinació del qual formen part quaranta-set estats i organismes internacionals. Totes dues porten un llaç groc, que ha esdevingut el símbol del retorn de Crimea a Ucraïna.
Demane a Taşeva sobre el seu passat personal i la implicació política. Explica que, com la majoria dels tàtars, va néixer a l’exili, concretament a Samarkanda, i no va poder tornar a Crimea amb la família fins a la independència d’Ucraïna, el 1991.
L’expulsió forçada dels tàtars de Crimea, el 18 de maig de 1944, és un dels episodis més cruels de l’estalinisme. Segons les dades basades en els arxius oficials, en dos dies 191.044 tàtars van ser carregats en vagons de tren i portats a l’Àsia Central, acusats de simpatitzar amb el nazisme. Gairebé la meitat van morir o bé en el viatge, o bé abans d’un any, perquè van ser deixats de la mà de Déu a les estepes. Fins el 1956 van viure en condicions infrahumanes. Aquell any van ser rehabilitats, el govern soviètic va reconèixer que no eren simpatitzants nazis, però no els permeté de tornar a Crimea. Fins a la independència d’Ucraïna no van trobar les portes de casa obertes, i encara amb dificultats, perquè trobaren els habitatges i les terres ocupades per altri.
“La història ens ensenya clarament que per als tàtars de Crimea Ucraïna és l’única pàtria possible. Rússia ens ha fet molt de mal i ens torna a fer molt de mal avui, amb l’ocupació. L’única manera d’assegurar la supervivència del nostre poble és dins una Ucraïna independent”, diu Taşeva.
I aporta dades recents i ben contundents: “Ara mateix tenim registrats 190 presoners polítics a Crimea, en mans de les autoritats russes. D’aquests, 125 són tàtars, i això que avui els tàtars som clarament una minoria demogràfica dins la península.”
D’ençà de l’ocupació russa el 2014 a Crimea hi ha un moviment de resistència que ha crescut molt després de la invasió total d’Ucraïna. Ateş (‘foc’ en tàtar) és un moviment partisà responsable des del 2014 de nombrosos actes de sabotatge contra les tropes russes. Un altre grup, conegut amb el nom de les Gavines Combatents, va començar a actuar després de la invasió completa d’Ucraïna i també es dedica al sabotatge i a passar informació a l’exèrcit ucraïnès sobre el desplegament rus a la península.
Nariman Celâl és possiblement el cas més conegut de l’activisme tàtar a Crimea. Periodista i vice-president del Mejlis, va ser detingut el setembre del 2021 després de ser l’únic representant dels territoris ocupats a participar en la cimera de la Plataforma Crimea. El setembre de l’any passat va ser condemnat pels tribunals russos a disset anys de presó, acusat falsament de volar un gasoducte. D’aleshores ençà, no se sap on és.
“Rússia no controla el territori de Crimea. Han intentat de vendre la imatge de normalitat i han fracassat. És important que el món ho entenga, això”, diu Taşeva. La seua tasca principal és preparar les condicions per a una ràpida reintegració a Ucraïna en el moment que es puga. Per això parla molt més del futur que no del passat.
“Com solucionareu la situació creada per l’arribada en massa de russos a Crimea aquests darrers anys? Hi ha estatístiques que parlen ni més ni menys que de 800.000 nouvinguts, en una població que abans de la invasió era de 2,3 milions”, demane.
“Amb la llei internacional a la mà”, respon. “No parlem d’ètnies sinó de legalitat: qualsevol persona que vivia a Ucraïna abans del 2014 continuarà essent ucraïnesa. A tots els que hi van arribar més tard els direm que se n’han d’anar.”
“Per tant, posem per cas, una família russòfona que visqués a Crimea abans de la invasió, podria continuar vivint-hi?”
“Sí. Naturalment. I als altres els diríem que travessassen el pont de Kertx en direcció a Rússia, mentre els fos possible.”
“Què voleu dir?”
“Que esperem que aquest pont desaparega. També per raons ecològiques…”
“El fareu ‘desaparèixer’ vosaltres?”
“És la nostra intenció, sí.”
Essent com és la musulmana més destacada del govern ucraïnès, no puc deixar de demanar-li per la crisi oberta entre Gaza i Israel i la posició claríssima del president Zelenski en favor d’Israel.
“Jo sóc musulmana, sí, però el terrorisme és terrorisme. És clar que compartim la preocupació per la crisi humanitària, però no hi ha cap dubte sobre això que ha passat i qui n’ha estat el responsable.”
I mentre ens acomiadem, li demane per la seua família, que és encara a Crimea. Diu que ara com ara no han tingut grans maldecaps a causa de la seua visibilitat. I explica que alguna vegada els ha dit si no seria més prudent de marxar. “Però em diuen que no ho faran de cap manera. Que ja els van obligar a anar-se’n a l’Usbequistan i això no es repetirà. Les nostres tombes són a Crimea –diu– i allí és on hem de viure.”
Cròniques d’Ucraïna
