El rellotge s’atura al canell del cec

Fa temps que em vaig apuntar un vers de la poeta madrilenya Emilia Conejo, un vers tot sol, com una advertència: “Yo no he regresado a ver lo que no es”. Tots devem tenir llocs on no podem tornar, i el vers de Conejo em fa tornar amb la memòria als meus llocs que ja no hi són. I és un vers que m’ha ressonat mentre llegia i rellegia la novel·la de Brais Lamela Ninguén queda (2022) ara traduïda al català per Eduard Velasco a l’editorial Kalandraka: No hi queda ningú (2023). No és una novel·la sobre tornar o no tornar als nostres llocs, o no només, sinó més aviat sobre aquests llocs que ja no hi són i que només es poden reconstruir en la memòria o bé, alerta al concepte, per mitjà de l’arquitectura forense, que no es dedica a reconstruir els llocs, sinó a reconstruir la memòria lligada a aquests llocs. I això és el que fa i el que no fa Brais Lamela a la seva novel·la: bascular entre memòria i llocs i gent que se’n va perquè vol o perquè l’hi obliguen, gent que deixa el seu lloc perquè no s’hi pot quedar. Lamela parla de migracions, d’exilis, de pèrdues i d’oblits, perquè si hi ha memòria hi ha oblit, es necessiten.

Bascular em sembla que és el verb que més s’adiu amb el que ha escrit Lamela. El llibre es divideix en dues parts que volen ser simètriques, una de dedicada als que se’n van i una altra als que tornen, i ens movem entre Nova York, la gran ciutat dels no-llocs, i Negueira de Muñiz, un petit poble gallec negat per un pantà el 1967, dins d’un pla de la dictadura franquista, de colonització interna, que a més va rebre un ajut del govern dels Estats Units de l’època. Lamela, o el personatge que és Lamela dins del llibre –el dibuix i desdibuix de realitat i ficció també és una altra manera de bascular de l’autor–, està fent la tesi sobre aquest territori, sobre el poble negat dins del pantà i la gent que en va haver de marxar per força, com si volgués “reconstruir per als desposseïts llocs que ja no existeixen”, “fragments d’informació que ja m’arriben desvinculats del seu marc real”.

No hi queda ningú també m’ha fet pensat en Espèces d’espaces de Georges Perec en molts moments, perquè hi ha un intent d’inventariar en relació amb els llocs, tot i que Lamela es fixa més en la relació de les persones amb els llocs, i del poder amb els llocs, i del poder amb les persones i amb els llocs. Però hi ha moments, sobretot quan parla dels llocs que ocupa ell a Nova York, en què hi ha ressons perequians, tot i que aquí els hàbits i els gestos quotidians (“certa acceptació implícita dels hàbits de l’altre: vet aquí una idea de llar”) substitueixen els objectes i béns immobles, com si diguéssim. Perec i Lamela, per entendre’ns, farien un bon tàndem per abastar tota la memòria i l’oblit d’un lloc, la material i la immaterial.

“Un llibre d’emigrants és sempre un llibre encerclat de silenci”, i a No hi queda ningú, com que hem perdut el lloc i hem perdut la gent, Lamela ho ha de reconstruir tot a partir dels arxius i la memòria dels que queden, dels desplaçats. I entre els desplaçats hi haurà una dona que atraurà l’atenció del novel·lista, del protagonista, i empaitant-la, seguint-ne el rastre o ensopegant-hi, arribaran totes les ramificacions del bascular entre llocs i memòries, no-llocs i oblits. Perquè hi ha els desplaçats pel pantà, però també hi ha l’autor a l’exili, a Nova York, per fer la tesi, i la seva relació amb tots els altres emigrants, que es busquen “com només es busquen els emigrants lluny de la terra natal”, emigrants que tenen mitges vides, perquè n’han deixat una part al seu lloc d’origen, perquè pensen a tornar i per tant, segons Olga Tokarczuk, “no eren autèntics viatgers: se n’anaven per tornar”. I, al voltant de si tornar o no, qui n’ha marxat es va construint una nova vida lluny de casa, però és una vida sense arrels, perquè el desarrelament s’interioritza fins al punt d’arribar a integrar-lo a l’ADN i esdevenir gent d’enlloc.

Gent d’enlloc però gent que té un nou lloc, un nou lloc construït pel règim franquista per redissenyar-los la vida, com “un laboratori per produir els homes nous de la modernitat franquista”. “Només els règims autoritaris podien, al capdavall, contenir la gent, mantenir-la quieta mentre se li administraven les píndoles de la seva salvació”, i la salvació és esborrar-se el lloc d’origen de la memòria, acceptar el desplaçament i seguir el que dicta el lloc nou. Però n’hi haurà que no podran acceptar-lo i voldran tornar, encara que tornar vulgui dir intempèrie i desemparament, i aquella dona que Lamela persegueix serà la que ens farà tornar a nosaltres a aquest no-lloc que tants anys després acull una comuna de gent que l’ocupa i el ressuscita de la runa i l’oblit.

Tornarem al poblet de Galícia que la dictadura franquista va voler negar en tots els sentits, hi tornarem en cotxe, en un dia de boira i fred, i el bascular de l’autor començarà a enfocar-se cap a la dona que va acabar compartint les despulles del seu poble amb una colla de hippies que mengen llenties junts enmig del que queda quan no hi queda ningú. Hi tornarem i no hi tornarem, no perquè siguem viatgers autèntics, sinó perquè no es pot tornar a un lloc que va ser però no és, com diu el vers d’Emilia Conejo, perquè “el trauma de l’exili no és l’oblit, sinó la memòria. Totes les coses que abans eren intangibles i ara adquireixen pes, superfície, pòsit”, i perquè “un es desacostuma al país natal”.

Lamela converteix en novel·la els rastres de vida que deixem als llocs, i els rastres dels llocs que hi ha en les nostres vides, i tot i que pugui semblar que només mira cap enrere, no és gens un exercici de nostàlgia sinó de reconstrucció per entendre el passat, mirar el present i fins i tot projectar el futur. Tots els llocs un dia deixaran de ser, però hi va haver una primera casa i “en algun moment succeeix que l’ésser humà comença a dotar els espais habitats de certes referències simbòliques”.

Els nostres rastres als llocs, i el món que se t’obre si hi comences a pensar, des del primer lloc, allà on vas créixer, fins on ets ara, tots els espais, i els records que hi han quedat incrustats: ho veuria algú més? Fins a quin punt parlen les parets? “Em pregunto si deixarà rastre la nostra manera d’omplir els dies […] si podrien distingir-nos, si davant dels vestigis de la catàstrofe podrien dir: això va ser ell, això va ser ella. […] Em pregunto si el llenguatge de la propietat és útil davant les restes dels éssers humans.” Avui té més sentit que mai pensar en què quedaria de nosaltres després de la catàstrofe. Tenim les retines atipades d’imatges de runes i objectes enfarinats de pols i ciment, de sabates desaparellades, nines escapçades, armaris esventrats. Què diuen de nosaltres, què dirien, què se’n deduiria, i perdre-s’hi, en tota aquesta amalgama de llocs que no són i records que sí que hi són.

I el rastre de la dona que Brais Lamela segueix al llarg de les pàgines, què ens diu? Què ens diu d’ella i què ens diu de nosaltres, què ens diu del passat i què ens pot dir per al present? És només una vida privada sense importància? “Si podem reconstruir els passos d’una figura que va passar per la vida sense deixar més rastre que el de les seves trobades amb el poder, aleshores parlem d’una vida privada o de tot un món?”

Estrafent el vers d’Emilia Conejo, Lamela ha tornat a veure el que no és, i no ha tornat, perquè el que no és, no és, o és d’una altra manera, i ara podria començar a trenar aquests tres verbs, ser-tornar-veure, en infinites combinacions, i totes hi serien, dins del llibre, perquè no hi queda ningú, però hi ha la memòria dels llocs i els llocs de la memòria per tornar a veure i a ser d’una altra manera.

El rellotge
s’atura
al canell del cec.

Abbas Kiarostami