04.05.2017 - 15:52
|
Actualització: 04.05.2017 - 20:08
El rei emèrit espanyol, Juan Carlos de Borbó, va admetre la possibilitat de cedir la ciutat de Melilla al Marroc el 1979 i posar Ceuta sota el control d’un protectorat internacional similar al que havia tingut Tànger del 1923 fins a la independència del regne alauita, el 1956.
Va ser durant una trobada al palau de la Zarzuela amb el senador nord-americà Ed Muskie, enviat personalment pel president d’EUA, Jimmy Carter, a una ronda per Europa per discutir confidencialment amb diversos mandataris els principals desafiaments que encaraven Europa i els EUA.
La conversa de més d’hora i mitja entre el rei espanyol i el senador, juntament amb l’ambaixador dels EUA a Espanya, Terence Todman, va ser resumida en un telegrama secret. Aquest document fou enviat per la missió diplomàtica americana a Madrid al Departament d’Estat, i va ser desclassificat el 2014. Hi fa referència l’historiador Charles Powell, director del Reial Institut Elcano, en un capítol del llibre Rey de la democracia, presentat avui, en què diversos autors analitzen la contribució del regnat de Juan Carlos a la democràcia espanyola.
En aquest cablegrama diplomàtic, l’original del qual ha estat consultat per Europa Press, diu: ‘El gran assumpte entre Espanya i el Marroc són els dos enclavaments espanyols. Ell (Joan Carles) considerava que Melilla es podria cedir al Marroc en un termini relativament curt de temps perquè només hi vivien 10.000 espanyols.’ El telegrama, escrit per l’ambaixada americana, es va enviar a Muskie abans de remetre’l a Washington. El senador no hi va fer cap objecció ni cap correcció.
El disgust de l’exèrcit durant dos mesos
El monarca va reconèixer als seus interlocutors que la cessió de Melilla desagradaria a l’exèrcit espanyol, que protestaria, però que el malestar ‘duraria només dos mesos’. A més, Juan Carlos estava convençut que podria ‘controlar la situació’.
Pel rei espanyol era més complicat cedir la ciutat de Ceuta, on aleshores vivien 60.000 espanyols, massa gent per a decidir sense més que passessin sota sobirania marroquina. Per al cas de Ceuta ‘potser la millor solució’ –deia– seria un estatut similar al que havia tingut Tànger entre el 1923 i el 1956, quan la ciutat fou administrada per una comissió de diversos països europeus, entre els quals Espanya.
‘A falta d’una solució, [Juan Carlos] temia la possibilitat d’una altra Marxa Verda que hauria pogut crear problemes seriosos’, s’afegeix en el document.
El cable diplomàtic comença descrivint el clima en què es va desenvolupar la conversa –registrada per la premsa gràfica al començament i al final de la trobada– amb un monarca ‘molt relaxat i comunicatiu’ que va repetir unes quantes vegades que parlaria de manera ‘franca i oberta’, entre més coses perquè la conversa era ‘secreta’. La reunió fou el 30 d’abril de 1979, tres anys i mig després de la Marxa Verda amb què el Marroc va envair el Sàhara, una crisi que va fer sorgir el vincle entre Joan Carles i Hassan II del Marroc, segons que subratlla Powell.
