25.09.2020 - 21:50
|
Actualització: 26.09.2020 - 09:41
Fa mesos que ho advertesc: Madrid esclata. El permís que el PSOE va concedir el 2017 al monarca i als jutges per a executar un colp d’estat contra Catalunya tenia conseqüències. I aquestes conseqüències són un colp d’estat, viu ara mateix, també contra ells. Tu no pots dir a algú que faça un colp d’estat i després delimitar-li fins on.
Ahir Esquerra Unida primer i Podem després ja no van poder més i hagueren de plantar cara. Durant el dia, la provocació era tal que difícilment podien resistir més. Si el 23-F foren els militars, avui els qui trauen els tancs, metafòrics, són els jutges. Però l’elefant blanc és el mateix: el Borbó. Amb una diferència: Juan Carlos era un corrupte bon vivant i per una bona gresca era capaç d’acceptar qualsevol transició. Felipe és un feixista.
I ahir Felipe va tornar a fer com el 3 d’octubre, però amb el PSOE i el govern de Pedro Sánchez com a objectiu. Així com aleshores la Sarsuela es va atribuir una capacitat que no tenia i va fer un discurs parcial, sense el permís de la Moncloa, ara Felipe s’ha posat a la banda dels colpistes i ho ha fet saber, fins al punt de desfermar una crisi monumental. Sí, Madrid esclata.
Fa uns dies en una entrevista ací, a VilaWeb, el dirigent d’En Comú Podem Jaume Asens avisava del colp d’estat ‘constitucional’ que hi hauria el dia 30. La prèvia és tot això que ha saltat ara: el Borbó telefonant a Lesmes i filtrant que volia venir a Barcelona i que no li ho han permès. El CGPJ preparant una trampa al ministre desplaçat a Barcelona amb aquest casernari crit de ‘Viva el Rey’, que era tot un desafiament al poder polític, a semblança dels darrers dies de la democràcia xilena d’Allende. I la premsa ultra posant-hi el context i inflamant el carrer. La cosa és de manual: la monarquia maniobra per expulsar el govern de Pedro Sánchez o, segurament, per a reconduir Pedro Sánchez o el PSOE –i compte amb la distinció– cap a Ciutadans i el PP. Cap al trencament amb Podem.
He dit ‘compte amb la distinció’ perquè Pedro Sánchez no és del PSOE sinó de Pedro Sánchez, a ell no li importa sinó el poder personal. I sap que si es trenca el govern amb Podem el seu cap també pot rodar. Atents, doncs, a les possibles sorpreses per aquesta banda.
La clau de tot plegat és que la dreta espanyola té un concepte patrimonialista del poder. Si ells no manen a Espanya el govern que mana, de manera automàtica, és il·legítim. I els jutges espanyols, búnquer franquista amb poder, tenen una agenda política pròpia. Política. Coincident, i no és estrany, amb la de Vox. És a dir, amb la del monarca.
La guerra, per això, ja ha esclatat i la qüestió és què se’n farà de Podem, de Pedro Sánchez i el seu govern; però, sobretot, què fem, què hem de fer, els independentistes. Perquè d’ocasions, de momentums, com el que es congria en l’horitzó immediat en tindrem ben pocs. I perdem el temps inútilment amb discussionetes de partit.
Madrid esclata. Tres anys després, la república catalana és proclamada però no existeix, això és cert. Però també és cert que l’independentisme ha aconseguit de fer miques tota l’arquitectura institucional espanyola. Tots els equilibris, totes les disfresses, totes les galanteries. L’estat s’ha trobat despullat com allò que és: un esguerro tirànic en mans de postfranquistes que tolera, i com més va menys, una certa dissimulació en la capa política i prou. Això passa davant nostre: el deep state vol manar a Espanya sense contrapesos, perquè el van deixar manar contra Catalunya i ara vol imposar el seu criteri també al Madrid-Espanya.
I tot plegat enmig, a més, d’una gestió de la pandèmia que, especialment a Madrid, pot derivar fàcilment en un enorme conflicte social i, al damunt, amb la inhabilitació del president Torra sobre la taula. Poca broma amb tot això que pot passar la setmana vinent.
I confesse que quan he sentit quin dispositiu policíac hi ha preparat per a frenar les possibles protestes per la inhabilitació m’han sorprès. Jo no veig ara cap mobilització que es puga comparar ni de lluny amb la de l’octubre republicà de l’any passat. Però sé que els policies tenen moltes eines per a copsar l’estat de la població que jo no tinc. Per tant, em pregunte si detecten res que jo no detecte.
I m’ho pregunte perquè ara un segon octubre calent al carrer tindria una diferència bàsica amb el de l’any passat, que és que a Madrid els del règim ja es maten ells amb ells. I també que el colpisme judicial, del qual la inhabilitació del president Torra és un dels casos més greus i indefensables, comença a ser percebut per un sector d’Espanya i d’Europa com l’amenaça real a la democràcia, com el gran problema. Que en un moment tan greu els partits independentistes estiguen pendents de jugar a les eleccions és lamentable, demencial. Però no hauríem d’oblidar mai que la darrera paraula –recordeu el Primer d’Octubre i el tres, recordeu l’ocupació de l’aeroport, recordeu les Marxes per la Llibertat, recordeu la victòria d’Urquinaona– sempre la té la gent.
PS. El Borbó té un taló d’Aquil·les evident que és la corrupció. És a un colp de titular anglès o suís d’haver d’abdicar per corrupte, ell també. Aquesta és una altra de les claus de tot això que veiem i a les quals cal estar molt i molt atent.
