El Regne Unit vota avui en les eleccions més estranyes que es recorden

El Regne Unit vota avui en les eleccions més estranyes que es recorden. La llista de sorpreses és molt gran, espectacular: arriben després del Brexit, són avançades, al 10 de Downing Street hi ha una primera ministra que no ha votat ningú, hi ha hagut dos atemptats durant la campanya, una campanya que s’ha aturat dues vegades tot i ser la més curta que es recorda, i la diferència entre els dos candidats ha passat en poc temps de ser una de les més altes a ser una de les més baixes. Molts condicionants per a unes votacions que podrien ser la revenja del Brexit o demostrar que hi ha poca cosa a fer.

Sobre les sorpreses, primer. El Brexit va ser una sorpresa enorme, perquè fou inesperada, però també perquè cap dels grans partits no el volia, tot i que és evident que hi havia una part dels conservadors molt disposada a eixir de la Unió. El fet que siguen unes eleccions avançades és molt rar, al Regne Unit. No havia passat res de semblant d’ençà de l’octubre del 1974, amb Harold Wilson. Theresa May tot just si havia exercit un any de càrrec, com a substituta de Cameron, que va anunciar les eleccions. No hi havia hagut mai atemptats de caràcter gihadista durant una campanya i en aquesta n’hi ha hagut dos i importants: a Manchester i a Londres. Per això, malgrat ser un a campanya molt curta, ha hagut d’aturar-se dues voltes. I, finalment, hi ha hagut un canvi espectacular en les enquestes, tal com deixa palès aquest gràfic.

Des que es van convocar les eleccions, a l’abril, la intenció de vot dels laboristes (línia roja) ha pujat meteòricament, mentre que els conservadors (línia blava) s’estabilitzen en la tendència dels mesos anteriors. La dada cabdal és la caiguda de tots els altres partits, que seran marginals, llevat dels independentistes escocesos.

Tot indica que hi ha una concentració del vot anticonservador entorn de Jeremy Corbyn, un candidat de l’ala esquerra dels laboristes que va sorprendre tothom amb un programa clarament socialista i que ha anat trobant el to durant la campanya, malgrat el poc suport que rep de la burocràcia del partit.

El problema del sistema majoritari
Ara els laboristes es troben en el marge d’error d’un possible empat amb els conservadors. Sens dubte, un gran èxit venint d’on venien. Però n’hi haurà prou? No ho sembla pas, perquè el sistema electoral afavoreix els conservadors.

El parlament britànic té 650 diputats: 533 anglesos, 59 escocesos, 40 gal·lesos i 18 irlandesos. Anglaterra, doncs, hi domina aclaparadorament. I Anglaterra és el país amb més tirada cap als conservadors. A més, el fet que les circumscripcions siguen majoritàries dóna molt poder al partit principal i posa molts entrebancs als partits menors. A les eleccions de fa dos anys l’UKIP, partidari del Brexit, va aconseguir el 12,6% del total de vots i el Partit Conservador el 36,9. L’UKIP, doncs, va obtenir una tercera part dels vots que el Partit Conservador. Tanmateix, el resultat en escons va ser de 331 a 1. Amb el 36,9% dels vots, els conservadors van copar el 50,9% dels escons; l’UKIP, per contra, amb el 12,6% dels vots va aconseguir el 0,2% dels escons. Hi va haver llocs on la diferència va ser imperceptible: a Gower, els conservadors van guanyar per 27 vots i a Derby North per 41. Però l’escó val encara que només guanyes d’un vot. Això facilita les coses als conservadors, que tenen tradicionalment un gran domini sobre Anglaterra, fora de Londres i les grans ciutats.

En aquestes eleccions les enquestes assenyalen que hi ha 110 escons que ballen, amb una diferència entre candidats que no arriba a sis punts. La majoria absoluta és de 326 i això fa que el resultat siga una incògnita. Tant pot passar que May guanye còmodament com que els laboristes s’hi acosten molt.

Escòcia, a banda
Paradoxalment, la gran aposta del laborisme és l’independentisme escocès. En les darreres eleccions l’SNP va sorprendre tothom perquè aconseguí 56 escons, tots els d’Escòcia menys tres. És gairebé impossible de repetir un resultat com aquest, però les enquestes indiquen que és factible que els independentistes obtinguen cinquanta diputats, cosa que tornaria a convertir l’SNP en tercera força i que aplanaria el camí del canvi de govern si laboristes i sobiranistes, plegats, tinguessen prou escons. Aquests darrers dies de campanya ha estat molt xocant veure com mitjans afins als laboristes feien crides a votar l’SNP a Escòcia, per no perdre oportunitats de canviar el govern de Londres.

La batalla del nord d’Anglaterra
A banda Escòcia, el mapa dels llocs on han fet campanya els dos candidats principals sembla deixar clar on es poden decidir les eleccions. May i Corbyn han abocat els esforços sobretot als llocs clau.

Corbyn no tan sols no ha anat a Irlanda, sinó que pràcticament no ha trepitjat ni Gal·les ni Cornualla ni gairebé Escòcia. S’ha concentrat en el gran Londres i en la franja de les ciutats industrials del nord d’Anglaterra, des de Liverpool i Manchester a York. I és ací on l’ha anat a combatre May. Quan se sàpiguen els resultats, demà al matí, es podrà veure si efectivament la clau estava en aquestes zones, tradicionalment laboristes però molt descontentes de la situació actual.

La revenja del Brexit?
Curiosament, el gran tema que va justificar la campanya, el Brexit, no hi ha tingut un paper tan notable com s’esperava. En part perquè els atemptats han canviat el sentit de la discussió i en part perquè els candidats es van adonar de seguida que discutir sobre les condicions de la negociació del Brexit –ningú no dubta que el Brexit es completarà– no suscita entusiasme entre els votants, precisament.

Ara s’ha de veure si hi haurà l’efecte de revenja, sobretot de la gent jove. El jovent s’ha sentit molt traït amb el Brexit i culpa els conservadors d’haver arribat a aquest punt. Tal com insinuen alguns analistes, podrien votar Corbyn com a venjança? Les enquestes no ho detecten gaire, això. Més aviat indiquen que l’electorat jove és precisament on Corbyn té més dificultats. Tanmateix, si hom volgués fer pagar el preu del Brexit als tories no hi ha cap dubte que això determinaria el resultat final, si de veritat és tan ajustat com diuen les enquestes.

Europa, mentrestant, s’ho mira amb un cert neguit. Si May no n’ix molt reforçada, malament. Si n’ix massa, també. Si acaben guanyant els laboristes s’obriria una època nova i caldria refer tot el camí ja fet del Brexit. I si els laboristes necessiten l’SNP els independentistes escocesos estaran en condicions de fer demandes importants a Brussel·les. La resposta, demà cap a migdia, quan s’acaben de comptar els darrers escons.