El referent verd del sud d’Europa

VilaWeb publica durant tot l’estiu una sèrie d’articles sobre com afrontar la plena transició energètica, en els quals vol donar veu als diversos sectors implicats en aquesta transformació tan necessària.

El quilowatt més verd és aquell que no es consumeix. Quan parlem de descarbonitzar les nostres vides parlem d’un canvi global que implica entre altres coses substituir l’actual model de producció i consum energètic per un altre model, on les fonts siguin 100% renovables. Però no solament parlem de quines fonts d’energia utilitzem, sinó també del model de producció, transport i consum. I parlem d’estalvi energètic, perquè, en definitiva, el quilowatt més verd és aquell que no es consumeix. La transició energètica ha de ser l’oportunitat per a fer-ho, per a passar d’un model energètic a les mans d’oligopolis a un sistema distribuït, que fomenti l’autoconsum i a les mans de la ciutadania. Perquè en definitiva, parlem de model de país.

Durant aquest darrer segle, el sistema econòmic s’ha basat en l’explotació de les fonts no renovables com a motor de creixement, sense pensar quin efecte tenia sobre el planeta i la nostra salut. L’augment de gasos contaminants i el canvi climàtic ens han portat a una situació de no retorn que hem d’encarar immediatament si volem tenir un futur sostenible per nosaltres i les futures generacions.

Que el desafiament és gran, però necessari i urgent, no ho nega ningú. En plena emergència climàtica, sols ens queda acceptar que anem tard i que tenim molts deures pendents encara, com a país. No obstant això, les maneres de fer el camí poden ser ben diferents i hem d’evitar, com ha passat més vegades, que la urgència no ens faci ser esclaus d’un model imposat, en què la ciutadania no tingui veu. Volem ser-ne protagonistes i participar-hi activament, no estar a les mans del model de l’Íbex.

Si els Països Catalans volem convertir-nos en el referent verd del sud d’Europa, i ara tenim l’oportunitat de ser-ho, és el moment de construir un model que compti amb la mirada de tots els actors i territoris amb una estratègia integral que ha d’abastar de l’estalvi energètic al disseny d’un model descentralitzat, equilibrat territorialment, més democràtic i no esclau dels oligopolis. I no sols per assolir els objectius de desenvolupament sostenible que marca l’Agenda 2030, sinó perquè volem un país on el benestar ambiental sigui l’indicador del benestar de la població.

Ens cal una estratègia global que, alhora, tingui en consideració les característiques locals. Per exemple, amb la creació d’un mapa territorial per conèixer l’ús i les necessitats de renovables i poder fer un seguiment de la seva evolució, que es faci d’acord amb el consum i la capacitat de producció de cada una de les zones. Això permetria, d’una banda, establir percentatges per territoris, i que cada territori també fos responsable de les seves necessitats. I, d’una altra, forjar un model distribuït que allunyés les grans concentracions de projectes en determinats territoris, tal com s’ha esdevingut en el passat amb uns altres grans projectes.

Aquesta aposta hauria d’anar acompanyada d’un seguit de criteris basats en patrons paisatgístics que minimitzessin l’impacte sobre el territori de les instal·lacions, tal com fan altres països europeus com ara els Països Baixos o Escòcia, on els criteris paisatgístics formen part des del primer minut de qualsevol projecte de renovables que es proposi. També s’ha d’establir quin paper hi fan els municipis, que sovint lamenten ser simples espectadors davant unes decisions que els afecten directament. Els municipis han de poder participar en aquesta presa de decisions i decidir quin és el seu model. Han de poder tenir un paper actiu i participar en els projectes.

Tenim un país que tradicionalment ha defensat més les estratègies de concentració que no les de diversificació. Ho ha fet amb la gestió dels residus i també amb la producció d’energia, cosa que ha dut a un desequilibri territorial entre consum, producció i gestió que, lluny de distribuir riquesa i població, té els efectes contraris sobre el territori. Quan parlem de renovables, hem d’assenyalar el paper que tenen les grans ciutats i les àrees metropolitanes, com a grans consumidores i al mateix temps com a espais amb una baixa producció d’energia procedent de renovables.

Hem de ser capaços de fer la transició energètica sense que això vagi en detriment de la conservació de la biodiversitat i explotació dels espais agrícoles i forestals, integrant els dos usos i protegint-ne els d’alt valor. La transició energètica ha de ser una oportunitat per al territori, i no significar més despoblament del món rural, com hem vist algunes altres vegades.

Per aquest motiu és fonamental l’ús prioritari dels espais antropitzats (aquells sobre els quals ja hem intervingut, que són en desús o tindríem capacitat perquè també s’hi assentessin instal·lacions de producció d’energia renovable): permeten els usos mixtos en espais com els considerats urbanitzables, la cobertura de canals de regadiu, superfícies flotants en preses, les pedreres o els polígons industrials, per a posar-ne alguns exemples.

Les energies renovables, a diferència de les energies derivades del petroli o de les nuclears, no necessiten un procés industrial complex per generar-les, fet que les converteix en una eina d’apoderament de la ciutadania per avançar cap a la sobirania individual i col·lectiva. El foment dels projectes d’autoconsum fins ara no ha tingut el paper protagonista que s’esperava en la transformació del sistema energètic, en bona part a conseqüència de l’actual model oligopòlic però també per la manca d’estratègies col·lectives de producció i consum.

En aquest punt, l’impuls d’estratègies comunitàries, com les comunitats energètiques, ajudarà sens dubte a generar canvis en el sistema energètic, com el foment de l’autoconsum col·lectiu i la reducció de les despeses, i també a facilitar la implantació de projectes per a l’ús privat arreu del territori. Un canvi de paradigma que ha estat possible gràcies a l’aprovació de la nova normativa europea i l’eliminació de les traves a l’autoconsum que durant anys han estat impulsades pels governs espanyols, especialment el paquet d’Energia Neta per a tots els Europeus, una eina fonamental per al desenvolupament d’aquestes estratègies col·lectives.

Les institucions públiques han de ser les primeres d’apostar-hi i convertir les seves instal·lacions en espais autosuficients energèticament, tot usant el seu potencial –com ara els sostres per a produir energia solar– i promocionant la participació de la ciutadania en els projectes, mitjançant la creació de cooperatives de producció i distribució d’energia o fórmules similars. De fet, molts municipis fa anys que lideren i impulsen aquestes estratègies pioneres, sovint bo i sols. Ara és el moment d’impulsar-los coordinadament.

En resum, necessitem fer un canvi de model de consum d’energia, mitjançant les nostres accions individuals i col·lectives, renovar les xarxes elèctriques per fer-les més eficients i per estalviar energia. I, així mateix, transformar el sistema de producció, de transport i de consum d’energia que potenciï el km 0, democratitzi i socialitzi tot el sector energètic. I fer-ho acompanyat de polítiques que situïn la ciutadania com a actors no sols del consum, sinó també de la producció d’energia, i que alhora incorpori criteris paisatgístics i de protecció de la biodiversitat i dels espais d’alt valor agrari i forestal.

Si volem un canvi del sistema, ara és el moment. No podem esperar una altra generació. Tenim la capacitat, tenim les eines polítiques i tenim també una societat desperta i conscient de la necessitat de fer el canvi, que ens ho exigeix i que reclama de ser-ne protagonista. És el moment de convertir-nos en el referent verd del sud d’Europa.

Sílvia Casola, secretària de transició ecològica d’ERC

Més articles del Debat VilaWeb: Transició energètica

—El trencaclosques de l’energia (Pep Puig Boix)

—D’emergències i models (Roser Vernet)

—La transició energètica, un desafiament herculi (Jaume Morrón)