02.09.2019 - 02:07
|
Actualització: 02.09.2019 - 22:47
Simone Weil, gran pensadora mística i màrtir de la pròpia exigència ètica, va deixar escrit el següent pensament, que tradueixo fent marrada idiomàtica: ‘Una roca en el nostre camí. Llençar-nos sobre aquesta roca com si, havent assolit una certa intensitat del desig, ja no existís. El desig conté quelcom de l’absolut i si falla (una vegada consumida la seva energia), l’absolut es trasllada a l’obstacle. Això produeix l’estat d’ànim dels derrotats, dels oprimits’.
M’he hagut d’aturar en aquest aforisme i meditar-ne les implicacions en la situació actual del moviment català. Durant anys, el desig de justícia, mig soterrat en el victimisme oficial, va anar augmentant i l’energia social sortida de la dinamo del procés va arribar a enlluernar les voluntats fins a fer creure que l’obstacle no existia, o que es podia bandejar fàcilment. Un any o dos abans del referèndum, alguns amics m’asseguraven que allò era imparable, membres del govern deien en privat que la independència era cosa de mesos i la consigna més repetida era ‘ens en sortirem’. Abans de l’octubre del 2017 s’instal·là una confiança cega en la força d’aquell desig i es cregué fàcil d’apartar les pedres del camí. Potser la manifestació més extrema d’aquella confiança fou el vídeo de la CUP en què els líders del partit, després d’arrossegar feixugament una vella camioneta Volkswagen l’ estimbaven en un cingle i tot seguit es posaven a ballar el mambo. I efectivament, el mambo va arribar amb les càrregues de la policia, la dissolució del parlament, l’ofensiva econòmica i judicial, la intoxicació mediàtica i la contraofensiva diplomàtica. La roca sobre la qual es va llançar l’independentisme existia, era dura, compacta i aparentment massissa.
En comprovar-ho, l’estat d’ànim es capgirà. La voluntat política fallà i l’energia, privada d’aplicació, va caure en entropia. El bri d’absolut en la determinació amb què la gent va aguantar els cops amb la convicció del dret defensat va traslladar-se a la pedra i l’estat tornà a ser l’estat absolut, amb la separació de poders definitivament desgavellada i sense cura d’aparentar imparcialitat judicial. Sigui dit de passada, l’apoteosi de Xavier Melero com a advocat estrella en el judici als presos polítics és la peça de convicció de l’estat d’ànim prevalent. Melero, amb el seu tecnicisme i extraordinària deferència cap al tribunal, contribuí com ningú més al simulacre d’imparcialitat del judici, arribant a elogiar l’esbiaixada actuació del jutge Marchena en complicitat amb la corrupció del sistema. Justificava, doncs, amb arguments formalment exquisits, la sentència que pronunciarà un tribunal polititzat fins el moll d l’os. Pensar que Melero actuà en interès del seu client és tant com creure que un defensor militar actuava en interès dels encausats als consells de guerra durant la guerra civil i després. Melero jugà hàbilment aspectes procedimentals dins les regles que imposava Marchena, sense qüestionar en cap moment les trampes del jutge, com sí que feren els altres lletrats en vista dels nombrosos abusos del president de la sala. I, a diferència d’altres, Melero no ha denunciat mai la naturalesa política de la causa, que, per aquesta raó, les defenses no havien d’haver entomat com un procediment penal ordinari.
L’angoixant sensació d’impotència i desorientació de l’independentisme, en viu contrast amb la resistència activa dels ciutadans d’Hong Kong, comparteix causa amb l’eufòria anterior i és igualment perillosa, perquè n’és la inversió simètrica. Davant la repressió, la força projectada pel desig rebota com en un mirall i genera l’imaginari d’una capacitat repressiva absoluta allà on hi ha una força relativa, i on la duresa pètria, o més ben dit empedreïda, dissimula el buit cordial d’un estat corcat.
El problema de fons, que tant val per a la crisi espanyola com per a l’esperança (ara desesperança) catalana, és la por del buit. Per a crear, el buit és imprescindible. Deu crea el món del no res. I per sortir de la corrupció sistèmica i endinsar-se en una democràcia prístina, Espanya hauria d’acceptar el buit que té davant i que li fa sentir vertigen. El buit necessari per a expulsar el feixisme del sistema polític i de la societat, els poders van emplenar-lo amb els detritus del sistema anterior i esquivaren el salt damunt l’abisme amb l’ardit ‘de la llei a la llei’. Fou així com els hereus i beneficiaris del cop d’estat i dels nombrosos crims contra la humanitat van embalsamar la dictadura i van evitar de renéixer en un cos i un esperit nous.
Fa dos anys que els catalans van arribar davant un altre penya-segat. La CUP ho entengué perfectament, però ni ells ni els altres partits no van acabar d’espenyar-hi l’atrotinada autonomia. Espantat pel buit obert als seus peus, l’independentisme girà cua i de llavors ençà que cerca la quadratura del cercle. Lluita per conservar el vell Volkswagen mentre voreja el precipici atret pel buit, però sense decidir-se a saltar fora de la història. Perquè el buit, que també és sinònim d’eternitat, no admet d’eternitzar-se en el temps i tan bon punt és fet, reclama de ser ocupat per alguna cosa. Llavors, si l’energia creadora es paralitza, el buit l’ocupa l’energia de més baix nivell de manera ineluctable. Expressat amb un altre aforisme de Weil: per tal que hi hagi un Deu (o dit secularment, per que hi hagi esperança), al món ha d’haver-hi alguna mena de buit. I això pressuposa el mal. La injunció cristiana de no resistir el mal cal llegir-la no en clau de derrotisme sinó en clau metafísica. El mal és tan inevitable com la gravetat i mai no serà eliminat. La seva força és correlativa amb la intensitat de l’esperança, i la seva acció un barem de la força d’aquesta. Als qui afirmen que el procés ha cridat la barbàrie de l’extrema dreta cal donar-los la raó. La repressió, el punt d’inflexió de la qual arribarà amb la sentència dels presos polítics, s’alimenta de l’energia degradada que arrossega l’estat cap a la baixesa moral, on la seva existència acabarà essent insostenible. L’independentisme no hauria d’oposar-se a aquesta degradació, sinó considerar-la una conseqüència natural de l’exercici il·limitat del poder. L’intent d’alguns partits catalans d’apuntalar l’opció relativament moderada en l’exercici d’aquest mateix poder sols pot acabar arrossegant l’independentisme a la corrupció que devora l’estat i que ja esquitxà la política autonomista mentre en fou deutora.
Cal que la reacció a la sentència sigui tocada per la gràcia amb què els votants del Primer d’Octubre van enfrontar-se al mal sense resistir-s’hi. Aquell dia fou l’estat que es llançà ingènuament sobre una roca i gairebé s’escalabrà. Dençà de llavors, l’error de l’independentisme ha estat confondre els termes de la relació. Perquè lluny de creure que l’absolut rau en l’obstacle, convenia que fos l’obstacle, és a dir, l’estat, que inferís de la seva derrota l’absolut del desig popular. I convenia que els partits s’enfortissin amb l’energia que brollava de la dignitat col·lectiva. Enlloc d’això, han fet tant com han pogut per dissipar-la i produir l’estat d’ànim de derrotats que, si no s’aferma en l’arrel inextingible del desig, donarà pas a l’estat d’ànim dels oprimits.
Weil té un altre aforisme que resulta apropiat aquí a tall d’advertiment: no s’ha de cercar el buit, car seria temptar Deu (o la sort) si donéssim per segur el pa sobrenatural que l’ompliria. Però tampoc n’hem de fugir, del buit. La independència no és segura, com creien i creuen encara alguns incauts, però d’una altra banda tampoc no és impossible. Comptar amb el miracle d’una intervenció si no sobrenatural sí internacional, com s’hi comptà l’octubre del 2017, fora ingenu. Però si la història presenta la necessitat del buit, també fora imprudent de girar-s’hi d’esquena, car la necessitat, com la força de la gravetat, literalment mou muntanyes i una pedra buida, una geoda, pesa menys que no aparenta.
