El rebrot de Poblet

El moviment independentista manté la seva força, tal com diu l’editorial, i no hauríem d’oblidar que la feina de la independència és cosa nostra, no la podem encarregar a algú altre.
Tanmateix, els mateixos que pateixen per un hipotètic desinflament del moviment també pateixen per la reacció de la Unió Europea en relació a la independència de Catalunya. Jo penso que la reacció de la Unió Europea no hauria estat pas un obstacle insalvable, i ara la situació és encara millor veient l’organització i la força que han assolit els estats petits de la Unió. No puc imaginar-me que rebutgessin el naixement d’una república catalana similar en mida i valors als membres del seu grup. Aquest article ofereix una crònica sobre aquests estats petits de la UE, https://www.vilaweb.cat/noticies/europa-capital-amsterdam/

M’afegeixo als que opinen que l’actual gira de la companyia borbònica per les colònies és un comiat macabre, disfressat per la covid, d’una representació esgotada, inútil i funesta per a la península d’Espanya. Perquè l’abús fraudulent del poder no pot mai tòrcer la dignitat ni les ànsies de llibertat de cap poble sotmès. Com ho demostra la societat democràtica del Principat que està recuperant individualment i col•lectiva, en nom de tota la Nació catalana, els drets i les llibertats arrabassats per la força d’uns quants que, emparant-se amb disfresses del passat més fosc, no respecten avui en dia l’alteritat, ni el dret a viure dels pobles en llibertat.

Intueixo, i m’agradaria que es complís, que quan Junts s’oficialitzi com un partit polític, que acull centre-dreta, centre-esquerra, i genera un consens general sobre el lideratge de Carles Puigdemont, aquest “rebrot” s’expandirà fins a esdevenir “pandèmia”, vull dir, hegemonia.
També vull creure, que desfer-se del llast del PdCat i de tots els independentistes de saló, suposarà un increment de vots, enlloc d’un descens, donat que s’haurà aclarit el projecte.
Anirem veient.
Ara bé, més enllà del moment eufòric, caldria proposar un moviment social i polític per a gent ben formada, i tal com diu Y.Harari, els líders polítics haurien de plantejar solucions als problemes que com a espècie tindrem -tenim ja- davant nostre ; ecologia, canvi climàtic, control de dades personals, llibertat vs. seguretat. Aquesta mena de qüestions haurien de ser tingudes en compte, a part de les més urgents per a nosaltres com són desfer-nos de la corrupció espanyola i esdevenir independents.
Finalment, també fora bo que Junts es signifiqués com el primer actor polític que aposta de manera inexorable per les llistes obertes i la “accountability” del representant davant del representat. I així, no haver de votar més amb el nas tapat, ni com a mal menor.

Excel-lents com sempre els editorials. Nomes afegir una idea des dels EUA. La mort d’en George Floyd sota el genolls de la policia de la ciutat de Minnesota va ser l’espurna que causar un tsunami d’indignacio a molts ciutadans nordamericans. Les manifestacions de rebuig van ser multitudinaries i van tenir lloc durant mes de 15 dies, des de la costa Est a l’Oest. Ara, la indignacio continua ben viva. La Covid-19 no va atemorir els ciutadans indignats, no va aturar i no atura res. Els Catalans, en la nostra lluita per la sobirania i la independencia, podem observar i aprendre ben be dels defensors dels drets civils nordamericans que no tenen por. Les nostres dues lluites son pel mateix, defensem els nostres drets civils, la nostra llibertat.

Realment feia pena la imatge d’un rei amb quatre monjos fent-li companyia. S’ha de veure ben desemparat un cap d’estat per anar a un monestir de la seva propietat (Poblet és de la seva propietat?), per poder argumentar que ha vingut a Catalunya. Però més desesperades es veien les quatre donotes de vox, que enarborant el drap espanyol el van anar a rebre amb l’ajuda -per molta vergonya que faci-, dels Mossos d’Esquadra de Catalunya. En quina classe de país es creuen que estan quan venen aquí amb els seus cotxes blindats de pressa i corrent per a poder-se fer la foto i marxar cames ajudeu-me amb cara d’acollonits? On deuen pensar que van quan necessiten cada vegada més policies per no sortir amb el cap ple d’ous podrits? Perquè vénen? No ho saben que avui la reacció catalana contra el traficant d’armes estarà a la portada de tots els diaris europeus? És això el que vol ensenyar la borbonada al món? Tant desesperats estan?

SEGUIM!! (Núria Coma 00:20)

Em sembla del tot encertat que el desànim dins l’independentisme es combati, com fa VilaWeb, com una maniobra política, perquè ho és. És per això que últimament poc puc aportar a les editorials d’en Vicent que ens fa mirar més enllà dels núvols grisos del dia a dia.

A la vegada m’esgarrifa la poca serenitat del moviment, l’alta càrrega sentimental de molts ciutadans-es que fa que qualsevol jugada es vegi sempre com blanc o negre immediat pel que fa a la consecució dels objectius… Un reduccionisme sorgit de l’imperatiu que tant veiem en molts comentaris: marxem ja!

Potser la generació dels que hem viscut sempre o sota el franquisme o sota la seva continuació: el neofranquisme i ja no podem esperar políticament més a la vida que veure la independència, hagi influït en aquesta desesperança tan generalitzada davant de qualsevol fantasma que ens venen per derrota… Però malgrat tot seguim !

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Sí senyor Partal, al capdavall tot depèn de la voluntat i la persistència de la gent. Dit d’altra manera; de la voluntat de la nació. Si la nació catalana vol, i si la nació catalana persisteix, el procés s’assolirà. I mentrestant, el poder de l’estat espanyol no farà altra cosa que intentar posar totes les traves, fer tota la guerra bruta, dir totes les mentires possibles. Alhora que per al poder, aquest mateix joc subterrani, li és una arma de doble fil: l’efecte Txornòbil que tant bé analitzaven en aquest digital. Amb tot, no seré pas l’únic que donat l’estat de la nació, sàpiga filtrar en tot moment les noves que ens arriben. Llegim entre línies amb una facilitat que també reverenciava el senyor T. Harrington. Deu ser l’aportació catalana a la civilització. El rebrot de Poblet, n’és tota una demostració. Una protesta ben cuinada, al moment just, amb la intensitat necessària.
Força al braç i serenor al cap!

A Poblet hi vaig ser …
NO eren milers! … En vaig fer una observació (solc fer-la a les concentracions), i vaig calcular potser un miler de persones, a tot estirar una mica més; sembla, m’han dit, no ho he vist, que al TN del mig dia van dir 500 persones … tenint en compte una mica el caire que d’un temps ençà està prenent TV3 i que no sé quin n’era la font, doncs mira, estaria disposat a acceptar, fins i tot a la baixa i fent una mitjana, unes 750 persones … NO milers!
I de pudor de purins gens!
NO m’agraden les “inflacions” de dades, crec que sabent que no són reals, encara que siguin “a favor” … perquè, si més no a mi, quan m’enganyen una vegada ja hi perdo la confiança … A vosaltres no us passa?, M’estranyaria molt, la veritat! … i, em dol molt dir-ho, però VilaWeb s’apunta a aquesta “inflació” …
I aquell anunci dels pagesos de l’Espluga … Clar són coses que “s’han de dir”!, més que no pas fer, Oi?, perquè així la grandíssima part de gent que no hi ha estat “s’ho creu”, i que bo això de la “pesta”, també enganyats (!) … Tanmateix, tirar purins als camps, no deu ser en qualsevol conreu, ni moment, ni el que sigui (al voltant del monestir hi ha vinyes, ja amb els botims penjant).
SI-US-PLAU, Sr. Partal, SI-US-PLAU, VilaWeb … no sigui que mica en mica (això ja ha passat i està passant “ara” en un diari en català en paper i online) VilaWeb perdi el segell del millor mitjà i el millor periodisme (!) … el Sr. Partal coneix la meva adhesió d’anys a VilaWeb, considerant-lo rigorós i molt qualificat, “el més bo dels diaris” … per mi, ara, VilaWeb comença a ser “el menys dolent dels diaris”.
Moltes gràcies, dit amb el sol afany d’aportar. Abraçades.

NOMÉS FRANQUISME I NEOFRANQUISME

Això es el que he viscut tota la vida. Creure que convé arreglar Espanya per viure en una Catalunya millor, és una solemne tonteria. El mal és diu Espanya. Cal que marxem, o millor que marxin, nosaltres som a casa nostra.

De vegades la frisança per la independència es converteix en angoixa quan sembla que la tenim a l’abast i comença un nou període de lluita. Però seguim i seguirem lluitant.

Extrapolant un petit fragment de Pere Quart “No moriré d’enyorança, ans d’enyorança viuré”, afirmo que no vull morir ara perquè necessito viure per lluitar fins a veure la victoria.

L’1 d’Octubre va ser la Societat catalana, tossudament alçada, la que va derrotar a totes les estructures de l’Estat. Un Estat que utilitzant tots els mitjans al seu abast (clavegueres, monarquia, partits estatals, força bruta de la policia i Guàrdia Civil, Tribunals, togues, amenaces…etc), va poder impedir una votació.
Resulta sorprenent que, el què va ser una gran victòria, alguns polítics catalans avui la qualifiquin de derrota de l’independentisme.
Catalunya no va poder aconseguir l’objectiu final de l’independència, però l’Estat espanyol ha quedat tocat i desarborat, descobrint totes les seves vergonyes i porqueries. L’Estat no ha pogut aconseguir cap dels seus dos objectius que pretenia (rendir-nos i/o exterminar-nos).
No esperem de forma il·lusa, que cap dels partits autonomistes de tota la vida (ERC,PDCAT,PNC…etc,) ens resolguin res. Són estructures viciades pels anys, oficines de col·locació de polítics, sovint mediocres, i capelletes de picabaralles i d’interessos personals, Els seus objectius són uns altres de molta menys volada i molt més personals, aconseguir poder, cadires i viure de la política.
La Societat Catalana que de veritat vulgui ser lliure i tenir un País millor, s’ha de mentalitzar i tenir ben clar, que com va passar l’1-O, el futur només está a les nostres mans. El dia que els votants del passat referèndum ho tinguem clar, i ens tornem a alçar, la nostra victòria serà imparable.

Catalunya , sobretot l’esquerra, històricament ha estat més centrada en destruir el passat comú amb Espanya que en construir el nostre propi futur. Potser és hora deixar el patarnalisme, que no deixa de ser una manca de respecte al dret a decidir del poble espanyol (conjuntament tant a dreta i esquerra, sempre poden acordar referèndums) a si volen conservar o no la monarquia, el règim del 78, i les seves clavegueres i dediquem tota la nostra de enrgia i esfroços que a fer possible un Estat propi en forma de República.
A hores d’ara ja s’ha fet la feina que calia, posar llum on només hi havia ombres. Ara mateix qui no vol veure l’estructura fraudulenta. corrupte i les calvegueres de l’Estat és perquè voluntàriament tanca els ulls.

La vergonyosa passada del Borbó per Poblet, m’ha fet recordar a aquell funest personatge de la Soraya Sáez de Santamaria -la Peggy- quan tota ufanosa es ventava de “haber descabezado el independentismo”, i poc després amb aquell somriure burleta deia allò de “Diplocat en-li-qui-da-sió” ho recordeu? Però li va arribar l’hora d’anar a declarar a la farsa de judici que es va muntar contra els nostres polítics i els líders de les entitats, i quan després de tota la rècua de “no lo recuerdo” i de “no me consta” que va proferir amb to de superioritat, el somriure burleta es va anar apagant sota el bombardeig de preguntes dels advocats de la defensa que exigien respostes i no fugides d’estudi. La cara li anava canviant, se la notava incòmoda i nerviosa, els llavis li tremolaven i més que respondre balbucejava frases inintel·ligibles; havia perdut el control, ja no era la poderosa vicepresidenta del govern espanyol que feia i desfeia com li donava la gana, era una trista marioneta en mans dels qui li exigien responsabilitats per tot el que va passar. Però la cosa ja no va passar d’aquí i, poc després, va acabar “enxufada” en un bufet d’advocats de Madrid i ja no se n’ha cantat mai més ni gall ni gallina.
A què ve tot això? A que son, com deia Mao Tse Tung (i no soc de la seva corda), tigres de paper. La seva raó és la raó de les seves porres i dels seus tribunals, i son incapaços d’acordar res o d’asseure’s a parlar, entre d’altres coses perquè les paraules pacte o acord no hi son al seu diccionari, i en el seu ADN només hi ha escrit que els conflictes es resolen a cop de roc i que venç qui en tira més.
Es fa llarg, però al final guanyarem!

Sr. Mauri, Sra. Gispert, personalment mai m’ha agradat la gent que menteix.

Estareu amb mi que a l’Administració, la judicatura i les forces de seguretat espanyoles, quan es tracta de Catalunya, hi ha un munt de mentiders descarats i amb odi.
També hi ha entabanadors entre els nostres polítics autoanomenats independentistes, però ja els ha anat caient la careta.

Però no compro les vostres afirmacions sobre el nombre d’assistents i, encara que fossin matemàticament certes, que no ho són, crec que són comentaris inútils i que us podríeu haver estalviat, car no aportant res positiu a l’independentisme, fan de punta de llança als unionistes i mitjans naZionalistes espanyols que no estalvien mentir i difamar quan es tracta de atacar l’independentisme i minimitzar-lo.

Estic molt més en la línia i les paraules del Sr. Marcel Barbosa, que a més aporta dades també sobre el terreny.

Si la porqueria en que ha esdevingut TV3 diu 500, en la línia de l’unionisme devaluador, només cal recordar com conten en altres actes que volen menystenir i multiplicar per 3 o per 4 per arribar a una aproximació de la realitat és a dir entre 1.500 i 2.000.

En resum no s’ha de mentir, això sempre, però no cal que nosaltres mateixos li fem la feina a l’espanyolisme devaluant els nostres actes.
Si la nostra aportació ha de ser un gerro d’aigua freda del que realment no s’en treu profit, ens la podem estalviar, perquè ens cal positivisme per mantenir il·lusió i esperança.

A mi el que em sorprenc és el següent.

A veure si he entés bé. Tenim un govern format per dos partits independentistes i resulta que aquest govern és incapaç de protegir la llibertat d’expressió i el dret de protesta pacífica dels seus votants independentistes i sí que és capaç de protegir la llibertat d’expressió dels que volen rebre amb escalfor i afecte als reis d’Espanya.

Els primers són retinguts a vuit-cents metres i després a dos-cents de la comitiva reial (la parella, els monjos i les masqueretes), els segons poden situar-se a deu metres.

Primera constatació: el Govern no té autoritat sobre les forces de seguretat del seu país, és el Ministeri de l’Interior espanyol qui mana, fins i tot en situacions on es tracta d’exercir els més elementals drets i, a més, sabent que la situació no s’assembla a Urquinaona i el monestir no és la comissaria de Via Laietana. Doncs, del que es tracta és de salvaguardar intramurs (Espanya) la imatge mediàtica dels reis d’Espanya com si foren els reis de Noruega, Suècia, Holanda o Dinamarca.

Segona constatació: Un Govern que no té autoritat sobre les seues forces de seguretat tot i fins en qüestions tan bàsiques com el respecte dels drets fonamentals d’expressió és un govern titella. És un no-Govern.

Tercera constatació: Cap editorialista, articulista, opinador, tertulià independentista decideix fer d’aquesta qüestió tan greu un cavall de batalla d’una batalla tan decisiva. Sí, sí, de temps en temps hi ha algú que diu que això és inadmissible però ningú en parla com si fos, i ho és, essencial.

Quarta constatació: La impotència del President Torra es fa patent, una vegada més, quan demana a les seues forces de seguretat un informe sobre què és el que ha ocorregut a Poblet, quan ell hauria de saber de primera mà, ja que és el cap de les forces de seguretat, quin era el protocol que s’aplicaria.

Epíleg: Tot això és un acudit i les víctimes de l’acudit som, una vegada més, nosaltres, els del carrer. Torra, Buch, Junqueras, Puigdemont, Cupaires … etc., etc. haurien de dir-nos:

“Estimats votants independentistes, ho sentim molt, nosaltres estem en política perquè és el nostre “modus vivendi”. Sabem que nosaltres no tenim el poder (el té Madrit), ho sabem i sabem que vosaltres teniu la força però de moment preferim salvar els nostres llocs de treball i que vosaltres no utilitzeu la vostra força. Agraint la vostra comprensió i col·laboració, Visca Catalunya Lliure!”.

Seria molt més sincer i aclaridor.

P.S. Disculpeu les errades.