El racisme policíac augmenta amb l’estat d’alarma

‘Des del 1999 el Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme ha recollit 571 casos de racisme policíac d’un total de 2.514 casos assumits. Només s’han condemnat 4 policies i en cap cas no s’ha aplicat l’agreujant de racisme ni s’ha inclòs com a delicte d’odi malgrat la claredat dels fets’, diu l’ONG en un comunicat que acaba de fer públic.

SOS RAcisme neix el 1989 i el SAiD el 1992, quan s’aprova la llei de seguretat ciutadana i és assassinada a trets la immigrant dominicana Lucrècia Pérez a Madrid. En aquest document, basat en vint anys de feina i les dades del SAiD, s’informa que les denúncies d’abusos policíacs racistes han estat les més nombroses que han rebut en tots aquests últims anys. No són casos aïllats, ni aquí, ni a l’estat espanyol; són, segons ells, conseqüència d’un racisme d’estat sistèmic, que afecta les institucions, les lleis i totes les capes de la societat, en el qual ‘les forces de seguretat pública són el braç executor encarregat de mantenir el poder hegemònic actual, que gira entorn d’un sistema desigual, blanc, capitalista i patriarcal’.

En aquest document àmpliament i rigorosament documentat, SOS Racisme exigeix canvis profunds en la conceptualització de la seguretat, el reconeixement institucional de l’existència de racisme en els cossos policíacs i un estudi transparent de les situacions més sistemàtiques, com ara les identificacions per perfil racial i les acusacions desproporcionades d’atemptat contra l’autoritat, una tàctica habitual de la policia per a contrarestar les denúncies contra ells per abusos.

La denúncia policíaca contra la persona que suporta el racisme policíac, indefensa per si, pot tenir conseqüències penals i d’estrangeria. Per a la víctima, denunciar és un risc que la fa encara més vulnerable. Li pot implicar presó, internament al CIE o expulsió. I no sempre són denúncies ben fonamentades. El funcionament racista del sistema judicial atorga la presumpció de veracitat a la versió policíaca, però no hauria de ser així en la via penal.

Llegint el comunicat de SOS Racisme recordo alguns casos flagrants que han circulat per les xarxes aquests darrers temps. Com el de la detenció amb violència d’un venedor ambulant a la Rambla de Barcelona.

No es #Minneapolis, es la GUB del @bcn_ajuntament poniéndole la rodilla en el cuello a un Mantero por vender camisetas.
No basta con recibir al Acquarius con fuegos artificiales para lavarse el #RacismoInstitucional #ImpunidadPolicial #BlackLiveMatter#LasVidasManterasImportan pic.twitter.com/SQ15MWj4hU

— Tras La Manta (@TrasLaManta) May 31, 2020

La detenció per força d’un venedor ambulant al metro de la plaça de Catalunya de Barcelona:

https://youtu.be/opf1Ybl-144

L’actitud de violència racista també es practica en les empreses privades de seguretat, com en aquest cas de Renfe, que va denunciar Es Racismo, i va acabar amb l’acomiadament del guàrdia i la degradació del seu superior.

Aquí se ve mejor pic.twitter.com/6gCHYmPUvm

— roxe (@roxeliox) June 4, 2020

O un cas de reducció molt violenta a un deportat dominicà en un vol comercial. En aquests casos pot haver-hi imatges filmades per algun passatger. En els vols secrets destinats íntegrament a la deportació és impossible de saber què hi passa. De vegades hi ha hagut morts. El juny del 2007, el nigerià Osamuyia Aikpitanhi, de vint-i-tres anys i sense papers, va morir ofegat en un vol d’Ibèria sota custòdia policíaca a causa de l’embenat que l’emmordassava.

O el cas d’aquest venedor ambulant senegalès ferit per la guàrdia urbana, que va haver d’esperar vint minuts a terra que arribés l’ambulància. Segons SOS Racisme, hi havia totes les proves per a fer una denúncia contra la policia municipal, però el noi va negar-s’hi. Ja havia estat sotmès a diverses situacions com aquesta i sempre havia topat amb la impunitat policíaca, i ell havia resultat injustament perjudicat. Veieu el vídeo del Twitter de Tras la Manta:

No son funcionarios son mercenarios.
La ambulancia tarda más de 20'. Si él hombre fuera blanco ya estaría aquí.
La GUB calienta el ambiente para justificar su violencia en una redada racista del día a día con los Manteros. #PareudePararme #PareuDePegarme @sindicatomanter pic.twitter.com/1yfjHLTbkA

— Tras La Manta (@TrasLaManta) June 13, 2018

El sistema administratiu i judicial empara la impunitat policíaca

És evident que el sistema empara la impunitat policíaca quan SOS Racisme explica que només 4 casos de 571 han acabat en sentència condemnatòria. També és evident que el tracte abusiu sembla ser ‘l’estil’ d’alguns policies. I hi ha reincidència habitual. Un dels casos és el de l’agent municipal condemnat fa poc per assassinat en el cas del ‘crim de la guàrdia urbana’. L’home té història. El 2014 va ser condemnat per haver pegat a un venedor ambulant. En un altre procediment més greu en què havia estat encausat va ser absolt.

I quants casos de racisme policíac hi ha que ni se saben? Aquesta és una de les grans incògnites que no s’aclariran mai. O potser se sabran el dia que les institucions garanteixin l’anonimat de la denúncia, com ja passa amb els casos de violència masclista.

En el comunicat hi ha la relació dels quatre casos condemnats i més agressions i abusos policíacs greus que han quedat impunes. Entre aquests hi ha la mort de dos interns al CIE, la mort d’un venedor ambulant suposadament quan es va precipitar per una finestra durant un escorcoll policíac, i molts casos d’agressions violentes i atropellaments.

L’informe conclou: ‘Sabem que el racisme institucional mata, i és per això que instem a transformar urgentment, i des de l’arrel, aquest Estat inhumà, injust i responsable de les polítiques que causen la mort de milers de persones a les fronteres, als CIE, als centres de menors, a l’espai públic, etc. Cal posar d’una vegada per totes la vida i la dignitat humanes al centre de les decisions polítiques.’

L’estat del racisme a Catalunya el 2019

El racisme estructural existent a Catalunya fa que, per exemple, un 36% de les situacions de racisme policíac identificades el 2019 per SOS Racisme no hagin estat denunciades. Ho constata l‘informe ‘(In)Visibles L’estat del racisme a Catalunya’, presentat el mes d’abril proppassat.

El 2019 augmenten significativament les situacions de racisme identificades l’any anterior. Un creixement que, explica SOS Racisme, no vol dir més racisme, sinó que els casos i denúncies es fan visibles. El problema de fons és que ‘la manca de voluntat política de l’administració pública per a recollir dades oficials contribueix a l’ocultació del racisme i impossibilita el desenvolupament de polítiques públiques antiracistes’.

Durant el 2019 les situacions de racisme identificades per ells van augmentar d’un 24% a Catalunya. Van passar de 15, el 2018, a 188 l’any 2019. Un cas de cada tres no es va denunciar per desconfiança. El 27% dels casos eren entre particulars, i un 15% de les forces policíaques.

En el pròleg d’aquest interessant informe, que hauria de ser de lectura obligada a universitats i mitjans de comunicació, s’insisteix en la deixadesa institucional que amaga el problema, el perpetua, l’agreuja i en fomenta la impunitat: ‘Fa temps que col·lectius i organitzacions denunciem que les administracions estatals i catalanes no desenvolupen el marc normatiu per a condemnar les accions racistes ni aposten per un sistema de protecció per a les persones afectades de racisme.’

L’augment del racisme durant l’actual estat d’alarma

Fa tres mesos que som sota l’estat d’alarma, una situació que no hauria de confinar drets fonamentals, com la igualtat de tracte i la no-discriminació. L’alarma ha fet més visibles situacions habituals de racisme i explotació, com la dels treballadors temporers de Lleida i diverses situacions d’agressió a joves ex-tutelats.

Per fer visibles i conèixer més en detall les denúncies i assistències que ha hagut de fer SOS Racisme en aquest període especial, em poso en contacte amb Alícia Rodríguez, coordinadora del SAiD: ‘Durant l’estat d’alarma i el confinament hi ha hagut dos fets preocupants: els abusos policíacs i els conflictes entre veïns. Ens han arribat cinquanta-sis demandes, de les quals hem assumit divuit casos que es poden resoldre judicialment o, si són entre particulars, per la via de la mediació. La majoria són abusos policíacs, molts a Barcelona, però també a la resta de Catalunya.’

L’estat de confinament ha agreujat els conflictes entre veïns per sorolls i més qüestions. Sovint hi ha hagut una component racista que l’administració no identifica perquè continua creient que és un problema de convivència i de diferències culturals, però es tracta de drets, del dret de la dignitat de la persona. Segons que explica Rodríguez: ‘El cas tipus seria el d’un veí que actua contra la integritat d’un altre d’origen africà o llatinoamericà, amb insults com ara “vés-te’n al teu país”, etc., i, fins i tot agredint-lo físicament. El resultat és atemorir-los quan entren de casa seva o en surten. A més, aquí ens trobem amb perfils de dones víctimes que estan soles i tenen fills. S’han fet algunes denúncies, però tenen poca probabilitat de resoldre’s ara perquè els serveis de mediació i els serveis socials no funcionen amb normalitat. És complicat poder-hi intervenir. De fet, en alguns sí que hem pogut començar un procediment penal. Ara han obert els jutjats, ja ho veurem. Moltes vegades es troben abocats a buscar un altre habitatge.’

Sobre quins aspectes remarcaria de les denúncies rebudes fins avui durant l’estat d’alarma i el confinament, diu: ‘Et puc dir intuïtivament que han augmentat molt les demandes d’abús policíac. De les 56 demandes que hem tingut aquests tres mesos, 18 són per abús policíac. Algunes s’han pogut assumir, però moltes, no. 16 són entre particulars i 7 per discurs d’odi a les xarxes socials, és a dir, comentaris discriminatoris i insultants contra els xinesos i els immigrants. L’estat d’alarma ha implicat un agreujament de la indefensió de les víctimes i més impunitat policíaca.’

Alícia Rodríguez remarca també les actuacions racistes que hi ha hagut durant l’estat d’alarma contra joves ex-tutelats que ocupen pisos a la Trinitat Vella de Barcelona, a Mataró i a Premià: ‘En tots tres casos, la gent es va mobilitzar per les xarxes socials per fer visible i expressar l’animadversió contra els joves, fins i tot amb concentracions, acusant-los, segons ells, de l’increment de la delinqüència a la zona. A la Trinitat Vella han actuat la guàrdia urbana i el Mossos d’Esquadra perquè algú –que no s’ha pogut identificar– va calar foc a l’habitatge d’un d’aquests joves. I després va haver-hi una concentració important que no es podria considerar pacífica.’

Són problemes enquistats de fa temps que ara el confinament ha fet més visibles o que els ha fet esclatar: ‘Són situacions complexes. També hi intervenen actors com la població gitana i més. Hi ha un embolic important, precisament per no haver fet un treball de política pública preventiva en la gestió comunitària de la diversitat i la igualtat de tracte.’

La intervenció de SOS Racisme en els casos de la Trinitat Vella i Mataró no ha estat possible perquè els joves encara no la volen, però en el de Premià, sí que hi intervé: ‘És un grup de veïns generat a Telegram que proferien insults ideològics d’odi envers aquests joves, que són ex-tutelats, i algun encara tutelat que viu en un centre de menors prop de Premià. Segons aquest grup de veïns, ells són els responsables dels problemes de delinqüència al poble i es van organitzar per concentrar-s’hi en contra. Esperem poder començar alguna actuació per la via penal, però encara ho estudiem.’

A l’informe del 2019, en situació de normalitat, no com ara, hi ha vint-i-vuit situacions identificades, de les quals només s’han pogut denunciar divuit. Deu, no. Un percentatge no gens negligible, encara que el 36%, no s’ha pogut denunciar. Hi ha diversos motius que impedeixen que es pugui fer, explica Alícia Rodríguez: ‘Hi ha impunitat per als membres dels cossos de seguretat pública, sobretot si tenim en compte que el perfil dels qui sofreixen aquests abusos és de gent més indefensa, venedors ambulants, joves, ex-tutelats que són al carrer. Si es decreta una alarma perquè la gent es quedi casa ens trobem amb una gran paradoxa: on es queda qui no té casa? Com que no hi ha gent pel carrer, no en tenim testimonis. La impossibilitat d’exercir la denúncia en estat d’alarma creix.’

Els abusos que s’han comès mentre nosaltres no érem pels carrers se centren, sobretot, en ‘identificacions per perfil ètnic i, sobretot, en un tracte discriminatori en l’actuació policíaca: s’han fet escorcolls enmig del carrer, s’han obert procediments sancionadors –encara per verificar– sobre l’incompliment de l’estat d’alarma que afecten joves que estan en xarxes d’ajuda d’emergència i que repartien bosses d’aliments, amb un certificat emès per nosaltres, etc.’.

Hi ha casos en què la policia ha utilitzat la violència. A la Bisbal d’Empordà va haver-hi una agressió, que va córrer per les xarxes socials. Alícia Rodríguez va parlar amb l’advocada que porta el cas; amb ells directament, no: ‘Hi havia dos nois que fumaven al garatge del seu edifici. Encara no se sap per què, la policia s’hi va presentar. Un se’n va anar. L’altre es va quedar perquè era casa seva. Va haver-hi unes paraules potser no gaire afortunades per part de cap dels dos. La policia municipal va efectuar una agressió molt desproporcionada. La mare i la germana del noi van baixar i van acabar encanonades per la pistola del policia. Un abús d’autoritat en tota regla i amb prejudicis racials perquè la família era d’origen senegalès.’

El gran negoci de la seguretat i la creació de perill

Per la informació que tenim sobre els CIE, la llei d’estrangeria, els vols de deportació i allò que documenta Sos Racisme, sembla que el sistema legal, judicial i la policia esmercen una quantitat enorme de temps i esforços a perseguir i criminalitzar immigrants. ‘Sí, jo de vegades m’ho pregunto. Quin sentit té tenir tot aquest tramat penal i legal per a impedir a uns col·lectius determinats de fer la seva vida en la nostra societat? Això respon a una voluntat política i ideològica, però també crec que deu haver-hi alguna cosa més que se’ns escapa…’, reflexiona l’Alícia.

També pot ser, crec jo, que així aconsegueixen de crear unes bosses importants de treballadors esclaus. Gent que ha de treballar en condicions indignes, mal pagada, i callar per por de la detenció i la deportació per faltes administratives i problemes de papers. ‘Sí, de fet és un mecanisme que jo crec que per una banda és rendible perquè es manté una seguretat que és necessària per a controlar tots aquests col·lectius’, diu Rodríguez. ‘Quan parlem d’infants i menors, ja volem dir infants i menors perillosos. El perill és el marc de referència. Perill per als comerciants, per als vells, per a les noies, per a tothom. És el to del discurs que reneix cada estiu amb força. Imagina’t aquest que ve. Jo crec que això és un negoci important, el de la seguretat. I, també, això que dius tu, serveix per a mantenir tota l’estructura de l’economia informal. Aquesta desigualtat fonamentada en el racisme és necessària per a mantenir el sistema capitalista en què es basa la nostra construcció social. El problema és la desigualtat i el racisme és una eina per a mantenir-la.’

N’és un exemple clar la situació dels treballadors temporers a Lleida. Un problema que amb el confinament, com dèiem abans, s’ha agreujat i s’ha fet més visible: ‘Sí, en una situació de normalitat, a Lleida només hi havia un alberg privat, amb un conveni municipal, per a poder tenir part dels temporers. Això ara ha estat impossible. Els espais públics eren per a gent afectada per la covid-19, i els altres, al carrer. L’estructura correcta per a acollir temporers no existia, o era insuficient. Ara, amb l’estat d’alarma ha estat impossible…. Dues-centes persones vivint al carrer, amb l’agreujant de la instrumentalització governamental de prometre’ls que seran regularitzats, cosa que a Lleida no s’ha fet.’

L’actitud dels hotelers que podien haver-los acollit, cobrant, evidentment, i s’hi han negat podria ser considerat un agreujant racista: ‘És una de les demandes que ara mateix tenim a SOS Racisme, entre totes les que t’he explicat. Sobre l’ajuda del futbolista que avançava els diners de totes les habitacions i el gremi d’hoteleria no ho va voler, treballem per aplegar prou proves i començar un procediment penal o per una altra via.’