09.10.2016 - 22:00
Quan, el mes de maig passat, intentava fer un retrat mínimament correcte de la campanya electoral interna del Partit Quebequès, no vaig ni esmentar el nom de qui finalment n’ha esdevingut el cap, Jean-François Lisée. En aquell moment, Lisée, que tot just acabava de fer conèixer la seva candidatura, no figurava a cap llista de guanyadors potencials. Va ser elegit, però, divendres passat, a la segona volta, amb el 50,6% dels vots, i superà així de molt els dos candidats que, tot al llarg de la primavera i de l’estiu, semblaven favorits, Alexandre Cloutier (31,7%) i Martine Ouellet (17,6%). Tancada la campanya electoral interna, el principal partit independentista del Quebec podrà dedicar de nou la seva energia a provar de tornar al poder. Un poder prou difícil d’aconseguir, ja que els darrers tretze anys només ha governat un any i mig…
Jean-François Lisée encarna el corrent independentista titllat de pragmàtic. Al seu programa, la independència és un objectiu concret però no immediat. Coses que passen, potser, després de dos referèndums perduts. Amb tot, el seu pla d’accés a la plena sobirania del Quebec té un aire una mica desagradable de gimcana electoral. És un pla en tres punts. Punt u: guanyar les eleccions del 2018 i iniciar una política més social i solidària. Punt dos: guanyar les eleccions del 2022 i votar la llei d’organització del referèndum. Punt tres: organitzar i guanyar un referèndum entre el 2023 i el 2026. La santa paciència com a estratègia cap a la llibertat nacional ha seduït, doncs, la majoria de militants del Partit Quebequès.
L’altre gran argument electoral de Lisée va ser el control de la immigració. Allà, com a tot arreu, es tracta d’una qüestió molt delicada. Al contrari de Catalunya, el Quebec disposa de la potestat de seleccionar els candidats a la immigració i per això s’hi privilegia l’entrada de migrants vinguts de països francòfons. Lisée voldria ser més estricte en aquest control, la qual cosa ha desencadenat una allau de crítiques des del govern, liberal. El primer ministre, Philippe Couillard, ha acusat Lisée de tenir una mentalitat de ‘nacionalista assetjat i poruc’ i d’inspirar-se en els moviments populistes i d’extrema dreta d’Europa. En principi, aquesta acusació sembla tenir poc fonament. El Quebec acull oficialment cinquanta mil immigrants cada any i, essent com és la societat més socialdemòcrata d’Amèrica del Nord, té uns programes d’integració bastant avançats. No deixa de ser una evidència, però, que Lisée deu la victòria en part a la voluntat de controlar aquesta immigració. I quan deia ‘controlar’ és probable que els electors entenguessin ‘limitar’.
En qualsevol cas, la campanya electoral interna del Partit Quebequès, llarga però bastant educada, no sembla pas haver de deixar ferides obertes i unir de nou el partit sota l’autoritat del nou cap no hauria de ser un problema major. Podria ser força més complicat, però, tirar endavant el projecte dit de ‘convergència’ amb els altres –petits– partits independentistes, Quebec Solidari i Opció Nacional. Per una banda el Partit Quebequès no ha acabat de pair del tot el fet de no disposar més del monopoli de l’independentisme polític, i per una altra banda aquests dos partits, per existir, han d’evidenciar diferències de programa i d’estratègia amb el Partit Quebequès. La convergència entre tots tres és, ara per ara, més una idea de la qual es parla molt que un pla en via de concreció. Sense aquesta convergència, però, es fa difícil d’imaginar una victòria contra el Partit Liberal, que disposa avui d’una prou confortable majoria absoluta al parlament del Quebec.
Amb el sistema electoral quebequès, majoritari a una volta, els acords de govern, per ser eficaços, han de ser presos abans dels comicis. Hi ha dues menes d’acord possibles. El primer seria una coalició de partits, en una mena de Junts Pel Sí a la quebequesa. El segon seria una repartició pactada de les circumscripcions entre els partits concernits, la qual cosa implica que cada partit accepti de fer campanya, a les circumscripcions en què no es presenta, en favor d’un altre partit. Ara per ara, totes dues solucions semblen complicades. Però arribar a un acord és probablement la condició necessària per a aconseguir el primer punt del pla de Jean-François Lisée, la victòria el 2018. Lisée, una vegada primer ministre, hauria de saber convèncer l’opinió pública independentista que de debò vol guanyar una segona vegada el 2022 per organitzar un referèndum i no per perpetuar la seva carrera política. No és segur que tots el vulguin creure.
