El ‘Que no surti d’aquí’ de fa cent anys es deia Mirador Indiscret

D’un quant temps ençà, a casa hem esdevingut seguidors del programa Que no surti d’aquí de Catalunya Ràdio, encapçalat per Marta Montaner, Roger Carandell i Juliana Canet. Diàriament, a la franja de migdia del dial de la ràdio pública –o bé escoltat en diferit, com una mena de pòdcast–, els tres comunicadors han trencat, potser sense proposar-s’ho, un dels tabús arrelats en la mentalitat nacional: que no es podia fer safareig en català. Julià Peiró, amb les seves impagables cròniques de societat, fou el primer d’escolar-se en les cases dels famosos, amb un estil sui generis de la vella escola canalla. Afegim-hi que Lecturas, una de les principals capçaleres peninsulars, és feta a Barcelona –i durant molts anys incloïa el Tot i més en català, com un intent voluntariós de crear star system nostrat a còpia de les cares de TV3. Entre l’una cosa i l’altra, la crònica rosa s’ha anat infiltrant en matinals i sobretaules. Però, malgrat això, encara hi havia un cert tabú, fruit d’un noucentisme mal paït, que ens feia creure especials, al·lèrgics nacionalment i culturalment a la tafaneria i el mullader.

Ho va descriure l’historiador de l’art i articulista Andreu Pujol ja fa més de deu anys, en un volum titulat Ministeri d’Incultura, i ho explicava Eudald Espluga a Núvol: “D’altra banda, hi ha la percepció de certs catalans que això no va amb nosaltres i que és una cosa ‘d’espanyols’ i de països poc desenvolupats culturalment parlant i que, per tant, prefereixen que d’això se n’encarreguin les televisions espanyoles per poder-se’n distanciar. Els índexs d’audiència a Catalunya desmenteixen que això no vagi amb nosaltres. El Baròmetre de la Comunicació també ens diu que les revistes del cor són les més llegides a Catalunya. I si mirem a Occident, veurem que aquest és un fenomen que es produeix arreu. No crec que els suecs o els noruecs pertanyin a països poc desenvolupats en el terreny culturalment parlant i, en canvi, tenen les seves pròpies revistes del cor i la seva televisió porqueria. El que cal comprendre és que hi ha un lloc per a cada cosa, que hi ha tot tipus de gent i de consums culturals, i que no és normal pretendre que la baixa cultura sigui feta des de fora i l’alta cultura des de dins perquè, inconscientment, s’està afavorint una colonització cultural. Els anglesos tenen les millors galeries d’art d’Europa i tenen els hooligans i gent amb xandall als suburbis de Londres. I no passa res.” Una dècada després, ja podem dir que tenim la qüestió resolta i normalitzada amb el Que no surti i les seves novetats sobre el món els famosos.

Una revista moderna

Però el cas és que fa gairebé cent anys la revista més brillant i moderna del moment, intel·lectualment parlant, és a dir, Mirador –que en aquesta humilíssima finestra homenatgem setmanalment–, ja ho tenia clar. L’havia fundada i va ser finançada per l’advocat i polític Amadeu Hurtado, a qui vaig dedicar, tot sigui dit, la meva tesi doctoral, i de qui enguany es commemoren, davant la indiferència general, els cent cinquanta anys del naixement i els setanta-cinc de la mort. Hurtado havia fet de lletrat i editor d’unes quantes capçaleres alienes –El Diluvio, la Publicitat, El Heraldo de Madrid…– i de ben jove considerava decisiu el poder i la influència de la premsa: “La seva intel·ligència desperta, el seu horror enfront dels localismes pastats de sentimentalisme tou i utilitari, i el seu europeisme, que el feia admirador integral de la Societat de les Nacions, d’Aristide Briand i de l’esperit de Locarno (que en deien aleshores), li feien albirar una solució dels problemes de Catalunya i de tot Espanya, més que fundada en una dialèctica rancuniosa i polèmica, en un clima intel·lectual de superació i síntesi. Veient el moment espanyol, cregué que havia arribat l’hora de treure la política general i la catalana de les velles roderes on s’havia encallat. Prèviament –i tenia tota la raó–, pensà que calia inspirar una mentalitat europea al nostre periodisme, i, amb aquesta idea, va fundar i va inspirar el setmanari Mirador, que començà a sortir l’any 1929 i durà fins al 1936.” Ho escriví Rossend Llates, un dels periodistes que van formar part de l’escuderia Mirador, amb els directors Manuel Brunet –que se n’allunyà a mesura que virà cap a la dreta– i Just Cabot, Josep Maria de Sagarra, que hi tenia fix el seu aperitiu, Josep Maria Planes, Josep Palau, Sebastià Gasch, Guillem Díaz-Plaja, Rafael Tasis, Sempronio, etc.

Inspirada en les revistes franceses com Candide, Gringore, Marianne o Les Nouvelles Littéraries, Mirador “eren uns fulls més àgils, volanders, que, enmig d’anècdotes i d’ironies de bon gust sobre la societat catalana del seu temps, portaven el fruit d’un papalloneig viu i intel·ligent damunt de totes les floritures espirituals de l’època en la vastitud del món artístic i literari o de la vida política i social”, segons el seu creador, que li va imprimir el seu caràcter irònic i radicalment escèptic, allunyat de l’afectació i el transcendentalisme. Domènec de Bellmunt, un altre dels membres d’aquella generació daurada postnoucentista, recorda que “la redacció, situada a la Rambla de Canaletes, cor de Barcelona, era el lloc de reunió de gent de la ploma que hi anava a continuar, en certa manera, la ‘penya’ de l’Ateneu Barcelonès, del carrer de la Canuda, a quatre passes. S’hi feia ‘esprit’, s’hi contaven anècdotes, es deia mals dels uns i poc bé de ningú, però amb intenció satírica sense verí, a part de raríssimes excepcions”. I afegeix: “Don Amadeu donava el cop de polze que endega les coses. I parlava amb els qui feien Mirador. La seva conversa era amena i tenia autoritat sense aquella comèdia que era la tara de la Lliga. De vegades la seva ironia resultava un bon tros coent; però era cara a cara i no ofenia.” Per iniciativa d’ell o del seu fill –el gerent de la revista, Víctor Hurtado–, Mirador va comptar ja de bon començament amb una secció en portada a dues columnes titulada Mirador Indiscret, que fou un dels trets identitaris de la publicació. I aquesta secció acaba de recuperar actualitat amb el llibre homònim publicat per Carles Singla, màxima autoritat sobre la publicació, editat per Eumo. Singla, de fet, li va dedicar la seva tesi, premiada i editada per l’Institut d’Estudis Catalans.

Una època pel forat del pany

Mirador Indiscret va ser, sens dubte, una de les seccions més llegides d’aquella revista. Uns “ecos de societat” que van transcendir el gènere per convertir, tal com havia preconitzat Xènius amb tota la seva capa de pedanteria ja llavors caducada, l’anècdota en categoria i esdevenir un retrat de l’època. Ironia, sarcasme, mordacitat, causticitat… tots els graus de la mirada burleta hi eren disponibles per a parlar de la vida privada i menuda de polítics i escriptors dels temps republicans, aristòcrates i burgesos de l’Exposició del 29 i el Conferentia Club, artistes de Hollywood de pas per la ciutat i gent de teatre o noms consagrats de l’art i la música. Cambó, Companys o el cèlebre batlle Joan Pich i Pon, de qui es van posar en circulació desenes de piquiponades són alguns dels personatges que desfilen per aquelles pàgines, però també la premsa acaba essent carn d’anècdota hilarant. Com aquell subscriptor de La Publi que truca al seu diari de capçalera per a preguntar-los quin és el femení de Jordi, patronímic amb el qual vol batejar la filla. Després de consultar-ho a J. V. Foix i a Pompeu Fabra –dos personatges dels quals també es recullen històries saboroses–, la redacció envia el següent telegrama: “Urgent. Berga. Pau Piguillem. Femenins de Jordi, Jordieta i Georgina. Votem per Jordieta. Telefoneu quin escolliu. Estem amb ànsia.” Joaquim Ventalló, el periodista i polític que passà a la posteritat com el traductor de Tintín, i de qui s’acaben de traduir les seves anotacions de la guerra del Marroc, era partidari d’aconsellar al lector que no s’hi capfiqués més, car “el femení de Jordi és Montserrat”.

Però a les redaccions no tot eren històries felices de pares amb dubtes nominals. També s’hi podia prendre mal. Planes, un dels més prolífics autors anònims de Miradors Indiscrets, l’home del Be Negre i el repòrter que pagà amb la vida la seva valentia professional per haver denunciat el gangsterisme infiltrat en l’anarquisme, hagué d’anar a aprendre esgrima per poder batre’s en duel “a mort” amb el batlle Jaume Aiguader, arran de les maledicències sobre el seu matrimoni que van originar les ires dels Escamots d’Estat Català comandats pel fill del regidor barceloní. Finalment, la sang no va arribar al riu. L’inspirador intel·lectual d’aquell gest d’audàcia per a matar l’assumpte de cop, com el cas dels Miradors indiscrets, fou Hurtado, convençut que “aquest truc no fallava i havia estat emprat sovint al vuit-cents. Era més que segur que l’altre no hi voldria saber res; i, si es manifestava un brau dels que no en corren, sempre es trobava com eixir del compromís, sobretot en el segle actual, més aviat burleta quant als punts d’honor i d’altres galindaines d’aquesta mena”. Preguem perquè, cent anys després, Canet, Carandell i Montaner no hagin de ballar la dansa del sabre…