El que hem de preguntar-nos és de què ens servirà el govern

Fantàstic editorial del Sr. Partal. Esperem que ERC en faci cas. Hi ha dues notícies recents molt preocupants en aquest sentit: 1) La pretensió d’ERC que siguin els lletrats que decideixin si la investidura telemàtica és legal o no i 2) La pretensió d’ERC de cedir un seient a la mesa a En Comú Podem (llegit avui a El Mundo, i per tant podria molt bé ser una mentida). No senyors d’ERC, recapaciteu si us plau: ni pertoca als lletrats prendre decisions polítiques, ni es pot perdre la majoria independentista a la mesa per afavorir els equidistants. Recordeu el paper indigne i delator dels equidistants ensenyant el “NO” en una votació suposadament secreta. Cal intentar investir en Puigdemont, i que Espanya quedi novament retratada impedint-ho barroerament. La seva presidència quedarà aleshores legitimada a nivell internacional, encara que s’acabi nomenant en darrera instància a algú altre, que actuaria com a gestor. Espero que es posin d’acord aviat per actuar en el sentit que apunta aquest editorial.

Molt ben raonat, també coincideixo amb en Salvador Busquets. Veurem. Serem espectadors, actius. Ara toca la feina als polítics de raça. Espero que no equivoquin la tàctica. Havent vist el documental 1-O, em confirmo en la idea, força estesa, de que tard o d’hora ens guanyarem la república lliure. Hem demostrat ser un poble, una ciutadania coratjosa, intel·ligent, hàbil. I resilient. La segonva volta , el 21-D, ratificant els vots sobiranistes, de fet ampliant-los, diu molt de nosaltres.
Ara només queda saber quan de temps i de patiment podrem estalviar-nos. Si triarem la via “convèncer Isabel Marín” o “desplegar els CR”. Triem la que triem hi haurà danys, físics i patrimonials. Però ens en sortirem de la mateixa manera que Espanya no se’n sortirà. No té cap futur un estat on la mentida sobre els fets reals, la violència sobre els pacífics, i la corrupció generalitzada han de conviure en un entorn europeu, on malgrat la fortor a decadent que fa, hi ha unes línies vermelles de drets humans a respectar. No vol dir que els encegats espanyols se’ls puguin saltar, però que porten la llavor de la implosió i del tercermundisme incorporats.
Dit això, els nostres càrrecs electes NO ens han de fallar.

Ho hem detornar a repetir? Doncs va: un Govern autonòmic no serveix absolutament per res. Heu llegit l’entrevista a Perez Royo?. El Suprem va directe a castrar a l’independentisme. Com? Amb inhabilitacions i condemnes.
Nomes despres de les condemnes i amb la mes absoluta de le humiliacions, potser, només potser, hi pot haver un indult, l’enterrament, dels líders, l’escarment del poble, la cirereta del pastís despres del Somme del 155. L’anihilament de Catalunya com a nació. Aques es el plà de l’Estado EspaÑol
Cedir un milímetre es predre-ho tot. L’únic camí és el trencament. O l’esparracada. No hi ha mitges tintes, o tot o res. Res és el que tenim. Qué podem perdre? Les sortides es troben en els carrerons sense sortida.
Sang suor i llàgrimes. Aixó no es Dunkerque, és Normandia

Aquesta pregunta calia fer-la tambe abans de les eleccions.

Tenia una ferma confiança en els nostres governants, pero aquesta confiança em comença a flaquejar després dels errors de les ultimes accions:
– Es podia proclamar la Republica després de que el referèndum es fes com es fes? Teníem assegurat el suport internacional? (el de la UE ja hem vist que no).
– Si la proclamem per dignitat i perque esperem alguns reconeixements i podem garantir el control de la Reoublica, per que l’abandonen com ho van fer i no ens deixen defensar-la?
– Si no volien assumir els màrtirs que hagués suposat defensar la Republica, per que no es va acordar una estratègia conjunta?

Per exemple:
– El govern en bloc s’exilia per evitar ser empresonat.
– Els partits, junts o separats, tant hi fa, es presenten a les eleccions del 155 pero es consideren ilegitimes, amb l’únic objectiu de recuperar l’administració i no deixar-la en mans dels unionistes. Es considera el govern legítim el de l’exili. Per aixo, cap membre del govern anterior s’hauria d’haver presentat a les llistes.
– Si guanyen les forces independentistes, s’investeix un president sense gaire pompositat, el qual explícitament es subordina al govern legítim de la Republica exiliat.
– Es governa be per eixamplar base, fer política i reconduir el proces. El govern a l’exili representa la Republica proclamada i la dignitat.

Encara no es tard per aquest plantejament. El govern anterior es va sotmetre al 155 presentant-se a les eleccions com a diputats electes. Pero som a temps de fer un govern fort a Catalunya, en paralel a la Presidència simbòlica a Bruselles.

L’Estat espanyol no permetrà que Puigdemont sigui formalment el President de la Generalitat. I la UE s’ho quedarà mirant. Per a la ciutadania no independentista, serà una nova victòria de l’Estat i reforçarà el seu relat de que els independentistes fan coses ilegals, que no son normals, que creen incertesa i provoquen la reacció autoritària de l’Estat en legitima defensa.

Espanya és molt més feble i es troba en una situació molt més crítica del que ens pensem.

Espero que els polítics catalans vegin la llum i es posin d’acord en començar amb bon peu i pas ferm donant un bon cop de puny damunt la taula.

El terratrèmol que provocarà a Espanya pot ser monumental tot ben barrejat amb les baralles internes entre la facció a que pertany Rato i la de GIndos, el tongo que faran amb els eres d’Andalusia, el dèficit de les pensions que uns volen amagar en forma de préstec (que no colarà) i altres volen posar Impostos a la banca (que no els tolerarà)… Tot això ben amanit amb la bomba que el problema català no només no s’ha esvaït sinó que va a més.

Ara és l’hora de gas a fons combinant cops de força amb jugades d’estratega però endavant i a fons. Afluixar seria donar-li a Espanya l’oxigen que necessita per seguir-nos oprimint.

Crec que està bé que els que tenen dubtes o dificultats per tirar endavant passin el relleu a altres membres de la llista. Això no s’ha de veure com una feblesa, al contrari, reforça el projecte per que els seus actius principals deixen de tenir les mans lligades pels processos judicials. Els de Brussel·les saben que el seu futur i el dels hostatges de madrid depénen de que es pugui negociar, i no hi haurà negociació sense conflicte.
Però en el que s’haurà de filar molt prim i gestionar bé és quan, com i quin conflicte.
Afortunadament ells encara estan en disposició i capacitat de poder lluitar.

El poble de Catalunya fent un esforç gegantí va aconseguir el 21-D parar el cop més devastador que hagués estat la governació de Catalunya pels botiflers. Però no oblidem que ho va fer superant el desànim, la tristesa, la confusió, la desorientació, la manca d’explicacions clares del què havia succeït desprès del 1-O i, sobretot, la manca de programes clars de futur. I per últim, ho va fer amb la constatació -un cop més- de la desunió de les forces sobiranistes que tant de mal ens ha fet en tot el procés.
Per tant, no portem al poble a una repetició de les eleccions perquè la paciència no és infinita i l’enemic saltaria de joia si li donàvem una altra oportunitat. El bloqueig de la legislatura i la repetició d’eleccions és senzillament una bogeria suïcida.
El poble, tot i la derrota patida, ha ofert als polítics la possibilitat de recuperar el castell principal -que teníem perdut pel 155- que significa poder governar les institucions.
Per tant, fem-ho i fem-ho depresa. I cal fer-ho amb persones que no tinguin el futur hipotecat per processaments, presons provisionals o sentències. Amb els ferits i els presoners no es guanya una guerra. Cal que recuperem posicions i que demostrem a tothom la nostra capacitat de recompondre les nostres files.
Per tant: 1) Algú de la majoria guanyadora de les eleccions que presideixi la Generalitat autonòmica i que ho faci després de jurar fidelitat al President de la República i a la resta del seu Govern 2) Algú amb molta ma esquerra i ductilitat que condueixi els debats parlamentaris sense caure en la guerra ferotge que vol instal·lar l’enemic. 3) Un govern de gent capaç que pugui ‘reconstruir la muralla’ de les institucions i mantenir viva la flama gloriosa de l’1 i 3 d’octubre. Sempre però tenint en compte que el poble vol accions de govern no només proclamacions. Vol millorar dia a dia la seva condició i la seva dignitat com a poble. Vol ser admirat com a poble laboriós i valent per tots els pobles del món que com el nostre aspiren a la llibertat. 4) A partir d’aquí, pegant a dues mans: des de la Generalitat autonòmica i des de l’exili republicà, coordinar-se amb els altres pobles que pateixen també el nacionalisme espanyol, fer el possible per derrocar el govern reaccionari de Madrid i exigir massivament al carrer que ens tornin els presos i s’aturin els processos en marxa. No podem seguir amb els llacets i les espelmes, cal plantar-se al carrer un dia rera l’altre i forçar a l’enemic a sortir als telediaris de tot el món exhibint la crueltat que sabem que tenen.

Sincerament, no veig raonable que els independentistes que volen l’enfrontament directe amb l’estat ja vulguin fer President i Vicepresident als polítics que van montar el teatre de la declaració d’independència sense defensar la República, amb celebració a la plaça de Sant Jaume sense ni tant sols despenjar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i enviant tothom a casa d’hora i al cinema aquell cap de setmana, que es varen passejar per la fira de Girona en lloc de comandar la defensa de la República, que en canvi, aquells dies, varen dedicar tant de temps a establir una defensa jurídica amb els seus advocats que no els ha servit de res. Penso que han de venir polítics nous que no juguin al poker de farol amb l’estat espanyol que ja sap el pa que s’hi dona, ni enganyin a la població.

Aprofitar la majoria independentista per manar al Parlament i a la Generalitat. Cdercar els 99.000 vots que han faltat per aconseguir el 50% més 1. Posar a l’estat espanyol en contradicció. Perquè l’ANC no organitza que 20.000 catalans ens autoinculpem d’haver assistit a les manifestacions de l’11 de Setembre per aconseguir l’independència? Si ens processen quin escàndol! i no donaran l’abast. Si no ens processen, com poden ser tant incoherents per acusar al Vicepresident i companyia de que les manifestacions constituien un acte violent? Comencem el procès constituent des de la societat civil per restablir els grans princiupis de l’estat que volem i recordar, repetir i tornar a repetir, totes les vegades que calgui, que tenim el projecte de fer un país integrador, modern, just, sense corrupció i pròsper! No fem política de saló!

Molt d’acord amb el comentari de Jordi T. Algun dia caldrà donar explicacions sobre els fets d’octubre. Encara estic sota el xoc de veure el documental de Mediapro sobre l’1-O. A quanta gent se’ns escapàven les llàgrimes aquesta nit? Un poble que va demostrar una valentia i un compromís totals. Un poble que no retrocedia davant dels gegants armats. Un poble pacífic però totalment determinat a arribar fins el final. Si desprès d’això calia la retirada perquè no ens ho va explicar ningú? Teníem por als tancs? Aquest poble del 1 i 3 d’octubre no en tenia de por. Les instruccions detallades de resistència pacífica estàven ja donades i centenars de milers de persones estàvem disposats a seguir-les. Potser era l’estat espanyol qui tenia por perquè no sabia fins on podria arribar sense que li aturessin la ma.
De ben segur, però, ara no és el moment de tot això. Ara cal defensar el castell, salvaguardar la dignitat republicana i alliberar els nostres presoners. Però repeteixo, cal que ho fem amb les dues mans alhora: la de plaça Sant Jaume i la de Brusel·les i les dones i homes que ho han de fer des de la plaça Sant Jaume no poden estar amenaçats per la justícia espanyola ni condicionats de cap altra mena. No donem cap espai a l’enemic, si-us-plau.

Som uns quants que ens repetim en els comentaris. No hi ha volta de fulla. Com diu en Selva això és Normandia, no pas Dunkerque. L’enfrontament ha de ser total per forçar precisament la negociació per implementar la República. Un govern ara no serveix per a res. Ens trinxaran definitivament. Una Mesa del Parlament forta per reafirmar el nomenament de Carles Puigdemont i lluitar contra el filibusterisme. Continuar fins noves eleccions. El 27S15, l’11017 i el 211217 així ho ha decidit el poble, de manera neta i lliure, votant i guanyant.

Se’m fa impensable tornar a l’autonomia. No seria un fracàs sinó un suïcidi col•lectiu, un auto-genocidi.

El meu parer, Vicent, és que seria un disbarat seguir “l’alternativa dels qui pensen que el 155 obliga a fer minvar la tensió, moderar l’enfrontament, recuperar-se i agafar forces, concentrar-se a fer eixir els presos al carrer, recobrar una mínima normalitat.” Aquest retorn a l’autonomia del 78, després de que ja hem ensenyat les dents, ens posaria molts nivells per sota del que varem viure amb l’Adolfo Suárez i en Carrillo, per citar una època. Aquesta distòpia no em cap al cap. Això no ens tornaria els presos, ans al contrari, sofriríem una barra lliure dels jutges del pensament.

En canvi, el que varem proclamar el 27/10/2017 va ser fer via construint la nostra República; l’autonomia monàrquica ja s’ha acabat. I assumim, com dius, “la conseqüència lògica de l’enfrontament obert amb l’estat.”

I això ho podrem fer des de Brussel•les, capital política del Govern exiliat. Naturalment que el B155 s’enfilarà per les parets, i el TC ho suspendrà tot, i el Borbó d’uniforme fotrà l’arenga que està somniant…

Tindrem un teatre formal a casa, complirem les lleis de l’ocupant i serem els bons súbdits de la colònia mentre el legítim Govern s’obrirà al món com mai a la vida podríem fer-ho des del ghetto on ens estan fotent.

Fa segles que ens tenen vençuts per la força, mai convençuts per la raó ni l’amor.

Recolzaria totalment la posició dels qui sou partidaris de mantenir el pols amb l’Estat si el 21D els partits independentistes haguessin tret un suport en vots superior, com a mínim del 50%.
El problema es que, malgrat cada vegada som mes, malgrat la resposta ha sigut extraordinària en un context de forces mermades, encara no hem pogut demostrar el suport per majoria absoluta.
Jo crec que si per a les eleccions s’hagues plantejat uns objectius clars i coherents, el resultat s’hagués pogut llegir diferent.
I tambe veig clar que un referèndum acordat el podríem guanyar be.

Com sempre, cal actuar intel·ligentment. L’autonomia s’ha acabat. Segurament, per a sempre. D’altra banda, la República està proclamada i no cal repetir aquesta proclamació. No hi ha cap tensió que rebaixar. Espanya continuarà tibant fins que trobe resistència. Si cal mantindre una Presidència fora, que represente la República, i dins uns gestors eficients i ferms, es fa. I no passarà res. Pensem que la Generalitat es va mantindre al llarg de tota la nit del franquisme fins la tornada de Tarradellas; però estava fora de l’Estat espanyol. Dubte que, contra això, ells puguen fer gaire cosa. No és època per allò que algú va anomenar “masovers”; els administradors de les engrunes. Al capdavall, la situació d’Espanya és molt més precària del que sembla. I haurà d’empitjorar, que el deute segueix pujant i els saquejos no semblen aturar-se. La incompetència és proverbial.

Si volem treure els ostatges actuals i futurs, que en poden ser alguns centenars, només es podra fer des de una República de Catalunya forta. D’altra manera no hi caben negociacions.
Actualment els independentistes han guanyat unes eleccions autonòmiques il·legalment convocades. Per tan hi haurà un govern autonòmic il·legal tot i que independentista.
És convenient que paral·lelament existeixi un govern legal de la República a Brussel·les, amb un butlletí oficial de la República que oficialitzi la proclamació.
És necessari que el Govern a Brussel·les prengui les decisions que armonitzin i fusionin el govern autonòmic amb el legítim a Brussel·les.
La politica de terra cremada del Reino respecte Catalunya demostra el convenciment del Gobierno i satèl·lits de que han perdut aquest país, que podria haver estat un bon aliat – perquè fa molts anys que ho saben, d’aquí les polítiques nefastes que han aplicat. Ara nomes cal que alguns pessimistes restin convençuts.
A mi em sap molt de greu tanta torpitut, però – Alea jacta est.

A qui se li escapa que som en un camí sense retorn?

La qüestió és com anem a la destinació desitjada en el mìnim temps possible.

Vol dir apuntar tots en el mateix sentit donant missatges clara d’on volem anar, com apuntes Vicent col.locant de nou el President al seu lloc, mal els pesi a España.

I si això vol dir noves eleccions endavant. I si malhauradament penalitza l’economia ja s’ho faran. És l’únic llenguatge que entenen.

La baixada, no desitjada, de l’economia catalana provocarà la d’España i la d’Europa. Quan cedeixin, l’esperit emprenedor habitual dels catalans ens farà créixer de nou. I a continuació també els ajudarem a créixer, però cadascú des del seu lloc.

Tot això portarà el seu temps, però és imparabe si anem plegats i pressionant sense treva.

Endavant que cada dia som una passa més aprop.

Avui, barrejant l’editorial i l’entrevista a Pérez Royo, he tingut un tornado d’emocions (no és el mateix que sentiments) que no sé cap on anirà ni quin mal farà. Fa por el que diu el professor de dret, que el Tribunal Suprem i tots els magistrats que componen la sala segona del tribunal estan conxorxats i que el Tribunal Suprem no es pot aturar, que dels dinou parlamentaris investigats ara mateix (amb perspectiva de penes molt greus) n’hi pot haver i n’hi haurà molts més. En Partal diu una frase brillant i definitòria: “els presos només eixiran al carrer si hi ha un acord polític amb l’estat; i aquest acord no arribarà mai si l’independentisme no suscita una crisi suficient”. Ara podríem afegir la famosa frase de Josep Lluís Trapero: “bueno, pues molt bé, pues adiós”. Cal canviar de paradigma urgentment , l’estat espanyol ha decidit liquidar-nos ara i aquí. D’acord, és l’hora de treure el “sant cristu gros”, creem una crisi de cal déu: primer una sola organització, un sol partit independentista que nomeni un govern, al marge de la constitució espanyola, liderat per Puigdemont, segon un govern autonòmic que estarà supeditat al primer. El govern Puigdemont hauria de tenir un gran suport mediàtic i un butlletí oficial, hauria de liderar la discussió de la constitució de la República i fer-ho extensiu a tots els estrats de la societat catalana.
Com a parida està bé. Només desitjo que els que els nostres representants sàpiguen trobar una sortida digne.

En aquest castigat país, quan hi ha dificultats serioses, tenim la puta mania de posar-nos el tutú i fer ballet clàssic davant de la piconadora. Els conductors de la piconadora no en tenen cap de dubte. Van a trepitjar-ho tot i no pararan fins a arrasar Catalunya si seguim ob sessos en perfeccionant “l’échappé”. Si els falta gent al cens espanyolista, n’immigraran més, aquest no és el seu problema. Fan la mateixa tècnica dels marroquins amb la marxa verda. Ara ja saben exactament la gent que els falta, de carn en tenen per donar i per vendre i així guanyaran aquestes noves eleccions que se’ns anuncien i podrem continuar ballant minuets -en pilotes això sí-, perquè el tutú ja ens l’hauran fotut, com tot. Ho sento, però avui tinc la depressiva sensació, que la bèstia ens coneix molt més bé que nosaltres mateixos. Espero que demà canviï i algú decideixi alguna cosa, perquè el que és avui, estic fet caldo.

Jo només sé que no sé res. Avui penso que hem d´ampliar base, i demà combrego amb els que diuen que si no continuem amb l´enfrontament total amb l´Estat morirem en l´intent. Menys mal que la manera d´expressar-se d´Albert Miret sempre em fa molta gràcia, i m´anima una mica que si nó.. (ho dic en positiu total eh Albert Miret).
Potser la clau está al mig, fer-los creure que tornem a fer polítiques autonòmiques, mentre lluitem al carrer per treure als presos, per salvar TV3 i la nostra escola, mentre no acatem res del que se´ns imposa i fem una causa general a Estrasburg contra el govern espanyol. Jo també crec com l´Editorial, que des de Brusel.les les coses es deuen veure més clares, així que obto per confiar en l´estratègia del President, i recolzar-lo.

Si Puigdemont és escollit president de la Comunitat Autònoma pel nou parlament des de la seva posició políitica és produeix una gran contradicció: ser President de la República independent proclamada i a l’ensems ser president autonòmic. Si no va voler defensar la república quan es va proclamar tampoc la defensarà ara i a més no seria correcte perquè els independentistes ens hem quedat a 99.000 vots del 50% més 1. No podem renunciar al principi democràtic! Perquè som demòcrates, perquè volem un país millor i perquè seria regalar la legitímitat a l’unionisme.

Penso que el primer que ens hem de preguntar és: Que necessita urgentment el nostre País? Segur que hi haurà vàries de les respostes, i això és bo, però són els nostres Parlamentaris als que toca definir-la línia de Govern i començar a treballar-hi. Els partits i les persones no són el primer, estem en una situació per a mi crítica i el que menys ens cal és de partidismes o personalismes. Que els INDEPENDENTISTES es posin a governar i que aquest govern serveixi per: A) Tornar a la normalitat institucional. B) Que la nostra economia segueixi funcionant. C) Que el Govern sigui fort i estable. D) Que la majoria dels ciutadans tinguem la sensació que les coses s’estan fent bé. E) No oblidem de buscar suports i complicitats externes. F) Seguim fent camí en el PROCÉS amb cautela i perseverança. Bé és el que jo penso i demanaria menys POLÍTICA i més PRAGMATISME.

Em puc equivocar, però jo ho tinc claríssim:

1. Relleu de tots els líders que van proclamar la república i no la van defensar. Ha fracassat el seu projecten i en dvocats sobre com democràcia quan passa això es dimiteix per donar oportunitat a que vingui gent nova amb noves estratègies. A més tenen els processos penals a sobre que els limitaran forçosament. O el 27O no es varen dedicar a consultar als advocats sobre com no defensar la República per evitar responsabilitats?

2. Puigdemontpot quedar com President a l’exili de la República proclamada, una fòrmula com la de Tarradellas, i ocupar-se de les relacions internacionals des de Brussel·les.

3. Manar a la mesa del Parlament, conservar la majoria absoluta efectiva per dimissió dels diputats empresonats o exil·lats, investir President i manar a la Generalitat. Per limitada que estigui, la Generalitat dona poder i manar-hi evita que ho facin els unionistes.

4. Posar en contradicció l’estat espanyol mosntrant la seva manca de democràcia i d’indepenència judicial. Aquí, totes lalguines acccions jurídiques, polítiques i d’acció no violenta gandhiana que calguin.

5. Guanyar els 99.000 vots que ens manquen per obtenir el 50%+1. La legitimitat democràtica és imprescindible per a construir un país integrador i arribar a l’opinió pública. Que el govern espanyol no pugui resoldre el problema català més un mandat democràtic incontestable accentuaria les crítiques dels estats de la UE contra Espanya que ja s’estan produint (p.e. des d’Alemanya demanant a Rajoy sol·lucions polítiques).

6. Fer acció de govern, tota la que es pugui. Mostrar com volem governar en favor de la millora de tots els catalans. Si ens posen dificultats que les posaran, denunciar-ho a bombo i platerets.

7. Obrir el procès constituent des de la societat civil. No redactar un text articulat sinò establir els grans principis de l’estat independent. Mostrar que seria un país millor. Fer arribar el debat a les bosses de vot unionista. Confrontar-ho argumentalment amb unionistes. Exigir-los que diguin quin és el seu projecte concret per a Catalunya (participació democràtica, corrupció, independència de poders, monarquia vs república, infraestructures, finançament, pensions, etc).

8. Proposar el referèndum pactat. Ja se que l’estat espanyol no s’hi avindrà, però el posaria en evidència internacionalment i també als Comuns. En aquesta línia, al procès constituent, proposar que la nova constitució tindria un capítol que preveuria la integració a Espanya, si així es decidicins els catalans en referèndum, si Espanya acceptava en el periode d’un o dos anys determinats principis (reconeixement de la nació, del dret d’autodeterminació, de la sobiarania fiscal amb una quota per la solidaritat pactada bilateralment, amb competència exclusiva en cultura llengua i moltes altres matèries, amb el caatlà cooficial a Espanya i a Europa, amb un tribunal constitucional específic per a Catalunya elñs magistrats del qual serien vitalicis -per evitar pressions- i nomenats a parts iguals per Espanya i Catalunya. Repeteixo segurament Espanya no acceptaria mai aquests principis, però davant desl nostres conciutadans unionistes de fort sentiment espanyol els mostrariem una alternativa.

No crec que aquest programa renuncii a res. Penso que és fer una política valenta i combativa des de la democràcia. És realista i és la que ens pot dur a l’indepèndencia.

Cada dia és més difícil de fer comentaris, curts, perquè la situació té moltes arestes.
Sembla que la classe política republicana va assumint que a Brussel·les es pot ser lliure i a Catalunya et poden empresonar per les idees. Tindrem, doncs, un govern republicà que farà política a dos nivells interrelacionats i amb la gent de l’1-O a punt. Per fer què?

Francament aquestes alçades jo no veig el que assenyala en Vicent de dues opcions (la brutal repressió que ens cau a sobre les iguala) , perquè quan ens hi posem, amb el president exiliat, polítics a la presó, manifestants al carrer… i l’administració comenci per mobilitzar-nos per la lllibertat dels presos, implementant l’ hisenda pròpia, les lleis ja aprovades, el control dels mossos, etc… La via ja està triada! La bèstia s’activarà més i tot es precipitarà.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Amic Ramon Alloza, no sap com em congratulo de llegir-te, es just fil per randa lo que jo penso, el 27-O el poble no teníem por, com no en varen tenir el 1 d’Octubre, ni el dia 3, tinc molt clar i em dol a l’ànima que el nostre govern no es va fer enrere per protegir al poble, que ja portàvem quasi un mes exposa’n-nos a la repressió militar-policial, ho varen fer per protegir als funcionaris del Parlament, com mossos o altres, i a si mateixos els polítics, -no es lo mateix anar a una presó que la possibilitat d’anar al cementiri, siguem clars- el poble no en teníem de por com ho varem demostrar el 1 d’Octubre i el 3 i el mateix 27-O, que esperàvem amb llàgrimes als ulls, la proclamació de la República, i sabíem que ho tindríem de defensar al preu que fos, com han fet tots els nous estats d’Europa, on una de las parts, no els deixava ser lliures, i fins que això no hi tinguem el valor i el tremp per veure-ho clar, no ens desfarem mai del jou espanyol, per això subscric totalment las teves lletres. tant de bo hi hagués més gent que despertes a la realitat. Si tenim una part del govern fora de Catalunya, també hi podem tenir altres coses per defensar la nostre República.

Doncs jo avui no tinc tan clar que el que diu el sr. Alloza sigui el que convé, i en canvi veig molt més clar el que escriu el sr. Partal al seu article.
Una part significativa del problema no és el botiflerisme sinó el partidisme del sobiranisme mateix, i no parlo només dels polítics. En aquest sentit tinc confiança absoluta en el nostre President que estic convençuda que és estatista, amb visió d’Estat i gens personalista, i cap confiança en tots aquests moderats (no parlo del sr. Alloza, jo també em llevo moderada algu s dies) que ens volen agenollats en la contricció, l’autocrítica i el mea culpa permanents.

Vicent, del tot d’acord amb la segona alternativa que planteges. La primera és senzillament fer volar coloms. Un matís, però, Com vinc dient fins fer-me pesat, ERC s’hauria de preocupar menys dels càrrecs i més del propi programa i de com aplicar-lo. Necessitem un autèntic partit polític socialdemòcrata català i aquest és, en la meva opinió, el paper que ha d’assumir i potenciar ERC. En la línia del que va fer el Partit Nacional Escocès en el procés que el va portar a l’hegemonia política a Escòcia, desplaçant-hi el laborisme birtànic. I això és perfectament compatible, jo diria que necessàriament compatible, amb l’objectiu de restituir el govern legítim a Catalunya –com va votar l’electorat al desembre– i avançar en el camí cap a la República Catalana. Jo diria que hauria de ser l’altra cara de la mateixa política, que també trobarà l’oposició del govern imperial espanyol –només cal veure com barra el pas a qualsevol petita reforma social que hagi partit de l’anterior legislatura catalana–, enrocat en la política del “no” a qualsevol proposta de vingui de Catalunya, i molt més si té contingut social. I només amb polítiques socials –i pràctiques conseqüents– podrem aconseguir allò que els partidaris de la primera alternativa en diuen d'”ampliar la base socials de l’independentisme”. Una altra cosa –repeteixo– és fer volar coloms.

El que està clar és que amb aquesta nova etapa ja no es pot tornar a l’autonomisme; després de l’1 d’octubre, el 3- O, el 8 de novembre, que són fets reals i històrics i que són un terratrèmol democràtic i republicà indigerible per l’estat espanyol del 78, ara encetem un nou cicle marcat pel procés constituent cap a la república ; cap aspecte del 15 M té la potència desestabilitzadora i rupturista envers aquesta segona restauració borbònica com la que té el moviment independentista republicà: el 15 M i les seves versions catalanesques, no ha desembocat en una lluita per una nova legalitat ni per l’exercici d’una democràcia directa que trenqui amb els mecanismes heretats de la transició postdictatorial, el moviment independentista republicà sí que ho està fent; el moviment independentista republicà està escampat per les grans , mitjanes i petites poblacions catalanes, té un important suport entre la població de la resta dels Països Catalans i és -diguem-ho clarament i deixem-nos de l’eufemisme “transversal”- interclassista i per constatar això només cal mirar-se els tipus de persones que apareixen en els documentals i les fotografies que circulen per les xarxes socials sobre l’1-O i les lluites consegüents; el moviment independentista republicà està obligant a posicionar-se a la gran patronal hispanocatalana ( CEOE, Círculo de Empresarios, FTN, CEPYME…) i les empreses que depenen del BOE i dels diferents lobbis tipus “Puente Aéreo”- aquestes sí que fugen o són invitades a fugir i no pas els nostres polítics exiliats o empresonats. El moviment independentista republicà està posant entre l’espasa i la paret les cúpules sindicals i no tant sols les dels sindicats del règim;
Els polls ressuscitats de la tercera via ( que n’hi ha uns quants a tot arreu) ens tiren en cara
el famós 47-48% i diuen que ens hem de dedicar amb paciència i bons aliments a “refer-nos i recomençar” (Marçal Sintes dixit), a implementar “l’autonomia que ens cal” (que és la del mirall basc del PNB segons A. Branchadell), i a “revisar la tendència a col·locar la il·lusió i l’emotivitat per davant de la raó i el realisme” frase que és de Sintes però sembla formulada pel paleolític Iceta i a “tornar a la pantalla del pacte fiscal”!!
Tot això ve a tomb per manifestar que estic totalment d’acord amb la frase de Partal que” l’acord polític amb l’estat no arribarà mai si l’independentisme no suscita una crisi suficient per obligar-lo a seure i negociar” i una crisi suficient no s’aconsegueix deixant passar el temps, amb moderació i plegant-se a les maniobres i el filibusterisme dels unionistes i tercerviistes. S’aconsegueix anant pel camí de la insubmissió política i social que ha marcat la gent l’1 d’octubre, el 3 d’octubre, el 8 de novembre, el 21 de desembre i ara desafiant al carrer i a les institucions el 155 i les maniobres per anul·lar a la pràctica la victòria electoral de l’independentisme republicà: ara hem de fer una fastuosa reinstauració del parlament i el govern revocats pel cop d’estat i tirar de seguida endavant els decrets de la dignitat, que és el que necessita i espera la gent.