Allò que ha unit Béla Tarr…

Una de les coses que hem deixat de fer junts, o que no fem tan habitualment, és mirar pel·lícules amb desconeguts. Dues hores en silenci, contemplant una pantalla, simultàniament, sense interrupcions, amb les sensacions –els continguts latents, com diria Susan Sontag– i la presència humana al costat. Respiracions, cors bategant i ulls en la mateixa direcció. Fa anys que els nostres pobles van perdre els seus cinemes i l’hàbit social d’anar-hi grans i menuts com a convilatans. Les de la nostra generació, això d’un cinema a cada poble ens ha arribat per referències i prou. Era oci, però sobretot una activitat reconfortant que pressuposava dues hores o més de continuïtat, sense moure el cul de la cadira, i absorbint com a poble allò que les imatges ens havien vingut a dir, sí, els continguts latents, que dèiem. A les fosques, amb l’engranatge del projector de trenta-cinc mil·límetres de fons, celebràvem un silenci col·lectiu inèdit. Allò era un pacte de silenci i atenció en tota regla. Qui sap les coses que podríem fer junts si havíem arribat a fer silenci així! Una idea massa desconcertant avui dia? Acostumats a la llibertat del visionat domèstic, on pots cruspir-te una pizza i anar posant stop, fins a trossejar el film en unitats insignificants, rematant-les amb l’aturada definitiva, quina forma tan preciosa teníem abans els humans de passar una estona compartida, dirien els extraterrestres!

Aquest cap de setmana ha tingut lloc un episodi cinematogràfic social que ens ha fet recordar com pot ser sublim aquesta experiència col·lectiva, més enllà dels glamurs de premis i gales. I fins i tot més enllà de les sales convencionals o els multicinemes. El cineasta català Manel Raga, format a l’escola del realitzador hongarès Béla Tarr, a Sarajevo, ha convidat el seu prestigiós mentor a Ulldecona, el seu poble. Trencant la màxima que el cinema d’autor només és un fenomen urbà, de filmoteques, festivals i erudits, Raga va proposar una cosa tan senzilla com revolucionària: convidar un dels grans referents del cinema internacional a compartir uns dies en un poble petit amb dues projeccions obertes a la població. Tornar a humanitzar l’experiència del cinema amb un dels creadors vius més singulars, autor de Niu familiar (1977), La condemna (1988) o El cavall de Torí (2011). No sabem si Béla Tarr ha tingut un brot d’inspiració pels cafès del poble, però sembla clar que aquest senyor de cabells llargs i blancs i mirada tendra, que després de la pel·lícula va compartir paella amb tots els assistents, ha sacsejat una comunitat que ha tornat a confiar en el cinema de qualitat.

Expliquem com va anar la cosa. L’interior de l’ermita de la Pietat, espai sacre adossat a la mola de Godall, es va convertir en sala de projeccions. L’altar va acollir la pantalla i els bancs de fusta de l’església, més de dos-cents creients, que van pelegrinar per veure junts un dels clàssics favorits de Béla Tarr, considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema: La Passió segons Joana d’Arc. Rodada l’any 1928 pel cineasta danès Dreyer, segons va explicar Tarr mateix a la presentació, va inspirar part de la seua filmografia, sobretot per la delicadesa amb què s’hi tracten les emocions i el treball amb els actors. Muda i en blanc i negre, la pel·lícula comença amb un diàleg que força el judici a Joana d’Arc. Un diàleg en què la noia de dinou anys es troba obligada a inculpar-se davant un tribunal format per homes totalment grotescos que creuen actuar per voluntat divina. Censurada i prohibida en molts moments de la història, tant per l’església com pel govern de l’estat francès, veiem com el personatge de Joana d’Arc, interpretada per l’actriu Maria Falconetti, mostra una resistència imponent davant les falses acusacions. Els primers plans del rostre són capaços de transmetre la malícia dels uns i la clarividència d’ella davant la mort imminent. Els microgestos d’ella acumulen minuts a la pantalla i ens ajuden a comprendre la profunditat del seu patiment. Una història que, durant gairebé dues hores, ens mostra com s’articula dialècticament la conxorxa dels botxins, i com psicològicament això va afectant i destruint tant la protagonista com els espectadors, fins al terror definitiu de la mort a la foguera.

Els dos cineastes, Raga i Tarr, van rememorar la capacitat del cinema de congregar un col·lectiu i comprometre’l amb una història, sense les interrupcions domèstiques que no tan sols han alterat l’experiència cinematogràfica, sinó que han destruït la capacitat de compromís amb una obra d’art. Curiosament, després d’una jornada així, a la nit, em va caure a les mans el nou llibre de la filòsofa Laura Llevadot Quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis no exemplars (H&O Editorial), en què, fent referència al malestar social, desenvolupa la idea que és la hiperfragmentació en què vivim allò que ens aboca a una carrera sense aturador, a la recerca de l’estímul perdut. Llevadot fa una dissecció del malestar i apunta al fet que les nostres distraccions actuals vénen de revalidar el desig una vegada i una altra. Cita Szendy per dir que la distracció ha substituït la contemplació. “El desplaçament digital (scroll) fa impossible que detinguem la nostra mirada sobre una imatge fixa. A cada imatge li correspon una tensió del cos, un plus de visió que l’assetja, un dit ja estirat a punt d’oblidar-la. Per això hem de produir-ne tantes. Som traïdors a la duració. Sota la ficció de l’intercanvi, com en l’economia capitalista, es fabrica l’endeutament. Cada imatge està en deute amb la següent. Cada publicació, amb les seves reaccions, en reclamarà una altra. Allò que en el cinema hauria estat un sacrilegi, sortir de la sala a mitja projecció, és avui la norma del desplaçament digital”, diu, fent referència al fet de consumir imatges a les xarxes socials. En referència a la impossibilitat contemporània de veure una pel·lícula de cap a cap, Llevadot diu que el nostre aparell perceptiu “és modificat pel cibercapitalisme”. La tesi del llibre va molt més enllà i també crec que la comparteixo. La filòsofa diu que, enfront d’aquest deute permanent i aquesta addicció, tan sols la persona depressiva ha estat capaç de dir “no”. Els humans depressius, i –arribant fins a les últimes conseqüències– els suïcides, són els lúcids que han deixat de perseguir la pastanaga. I són ells precisament els que ens han vingut a alertar.

A mi, veure La Passió segons Joana d’Arc en col·lectiu em va tornar a la potència que podria tenir l’experiència cinematogràfica compartida. Un cinema d’imatges lentes i repetitives que es van cuinant a poc a poc. Un cinema de la contemplació que ens acosta a tot un corpus de pensament sobre la injustícia i els judicis plenament aplicable a les nostres realitats contemporànies. Petits gestos en la continuïtat i no per l’acció.

La ronda de Béla Tarr per Catalunya ha començat així, però no s’acaba. El festival de Cinema d’Autor de Barcelona (D’A) li atorgarà el cap de setmana que ve, 29 de març, un premi honorífic a la seva carrera i ha organitzat també un seminari amb joves cineastes per parlar de com encara ell el procés creatiu. Que allò que ha unit Béla Tarr en aquesta ermita no ho interrompi l’scroll. Si l’església perd creients, que sembla que és així, aquí una nova proposta per a compartir el diumenge tots plegats.