El Puigdemont que conec

No hi ha cap dubte que mai Carles Puigdemont no tindrà tants amics autoproclamats com ara. Coses de la fama, sobretot de la fama sobtada. M’atreveixo a parlar d’ell, doncs, amb prudència, però també amb una certa fruïció, ja que és la primera vegada que puc dir que mantinc una relació amistosa amb el president de Catalunya. Una relació certament discontínua, feta de trobades a peu de carrer, d’encontres en actes oficials o manifestacions independentistes i, de tant en tant, d’una orxata compartida. El vaig conèixer fa vint-i-cinc anys, quan jo acabava d’entrar com a redactor al setmanari El Punt Catalunya Nord i que ell, com a redactor en cap del Punt, feia visites regulars a la redacció de Perpinyà. Recordo un periodista de llenguatge planer i directe, amb un indiscutible bagatge cultural. Sí, ho sé, la frase que acabo d’escriure pot sonar a llagotera, però l’escric sincerament i, a més, molt tranquil·lament, ja que és bastant improbable que el principal interessat tingui prou temps per llegir aquest article.

Més tard, em va sorprendre de saber que Puigdemont estava afiliat a Convergència Democràtica de Catalunya, el veia d’un perfil social més proper a Esquerra Republicana de Catalunya. En aquells anys, a més, no era corrent de trobar un convergent que fos tan límpidament independentista. I amb una capacitat tan espontània d’expressar que la seva nació incloïa el conjunt dels Països Catalans. Un independentisme que posava com a missió essencial al nou país garantir la consolidació de la llengua catalana com a llengua pròpia.

Però, de totes les converses, lleugeres o més profundes, que hem pogut anar desgranant, la que recordo més clarament és la que vam tenir en un cafè de Perpinyà, quan li faltava poc per a ser batlle de Girona, sobre ètica i moral aplicades a la política. Vam parlar bastant d’Artur Mas, que acabava de ser elegit president de la Generalitat. Recordo un Puigdemont rotund a l’hora de defensar la integritat de Mas, atribuint-li una autoexigència de tipus ‘calvinista’, i un altíssim sentit de la integritat moral. Res que els actes d’Artur Mas hagin desmentit els anys següents, i fins avui. I en sentir-lo parlar així del president incipient, notava com Puigdemont no lloava el seu líder polític per efecte mecànic del deure militant o per afany de mimetisme, sinó perquè sentia que formava amb ell una mena de germandat moral. Que volia ser com a alcalde de Girona allò que pensava que Mas seria com a president de Catalunya. Vaig pensar que quan hagués guanyat l’ajuntament ja toparia amb la realitat política i que només llavors ell i la seva consciència podrien saber de debò si era digne del model de conducta que es proposava de seguir. I tinc avui la convicció que no hauria acceptat el repte de presidir Catalunya si no hagués pensat que podia succeir Artur Mas sense envermellir.

En qualsevol cas, quan, fa un mes, vaig escriure aquí mateix una crònica d’opinió en la qual m’atrevia a recordar als setanta-dos diputats independentistes que no eren sinó servidors del poble i que havien d’obeir-lo, pensava en Carles Puigdemont com un dels diputats que ja devia tenir-ho clar. I per això m’atreveixo a creure’l quan diu que deixarà la pell per complir allò que el poble sobirà li ha dictat.