21.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 21.01.2024 - 21:41
Demà serà un dia important, que tinc la sensació que marcarà el futur polític de l’estat espanyol i podria ser que també el de Catalunya.
Demà s’acabarà el termini negociador de la llei de l’amnistia i tot fa pensar que acabarà malament. Perquè la versió definitiva serà una llei mal negociada, que, a més, obrirà pas a una nova etapa de repressió. Però serà una llei que també –encara que ells no ho vulguen veure– posarà el PSOE en la picota. Pels seus errors actuals, com el de fer de l’anomenat “terrorisme” una línia vermella innecessària, però sobretot pels seus gravíssims errors acumulats durant aquests quaranta anys passats.
Josep Casulleras fa dies que ens explica que el partit dels jutges, l’essència del més pur franquisme institucional, va preparant per la via pràctica l’anul·lació de la llei d’amnistia i un nou assalt repressiu. I ara ja sabem, gràcies a les seues explicacions, que, aprofitant els errors de Junts i Esquerra en la negociació de la llei i els errors històrics del PSOE, els jutges pensen posar de cap per avall la política espanyola, per afavorir el PP i Vox. I saben com fer-ho.
La causa del Tsunami Democràtic, especialment, serà qualificada de terrorisme per García-Castellón i això implicarà que els encausats –la majoria, persones ben conegudes, unes quantes de les quals amb càrrecs públics destacats– o bé ingressaran en presó preventiva tan bon punt siguen cridats a declarar pel jutge, o bé s’hauran d’exiliar. I això és cosa de dies, de setmanes a tot estirar.
No sé si els partits implicats reaccionaran –hi tornarà a haver presoners o exiliats d’ERC i de Junts. Ignore, vist com s’han comportat fins ara, si, així i tot, faran pagar cap preu al PSOE. Però, siga com siga, constate que l’operació va més enllà de l’independentisme i que per al PSOE aquest també serà un gripau difícil d’empassar-se.
Perquè l’acusació de terrorisme contra el president Puigdemont i contra Marta Rovira, i contra tots els altres implicats, sacsarà la política espanyola. A veure com explica el PSOE, per exemple, que negocia amb “grups terroristes”.
I judicialment també. Perquè és evident que això no s’acabarà ací. Una volta qualificats de terroristes els dirigents, serà qüestió de dies que el PP demane la dissolució d’ERC i Junts. O l’anul·lació dels seus vots –seguint la via que va permetre a Patxi López de ser president basc. I a veure què farà aleshores el Partit Socialista Obrer Espanyol.
Qui sap si, fins i tot, Pedro Sánchez acabarà entrant en el punt de mira dels jutges, acusat de col·laborar amb el terrorisme –recordeu, perquè no és pas cap anècdota banal, que a les manifestacions de Madrid ja demanaven que l’empresonassen.
En la vida hi ha una certesa, que és que tot allò que fem ens acompanya fins al dia de la mort. Com una petjada, com un condicionant, com una explicació vital. I heus ací que al PSOE li ha arribat el moment d’ofegar-se en la pròpia sang, en els enormes errors comesos per sostenir el règim durant totes aquestes dècades en què va ser-ne el pilar fonamental.
Perquè hi ha un munt de coses que el PSOE ha acceptat o que fins i tot ha impulsat que ara se li giren cruelment en contra i l’acorralen.
Van ser ells, en definitiva, que van abandonar la reclamació de la ruptura democràtica i van acceptar els condicionaments a la constitució postfranquista. I que han fet que siga impossible de reformar-la.
Van ser ells, també, que van acceptar, contra la tradició democràtica, que la llei passava per damunt de la voluntat popular, com indica clarament la llei de la reforma política del franquisme, motor real del sistema polític que dissortadament encara tenim avui.
Van ser ells que acceptaren la unitat d’Espanya com a valor suprem, per damunt de la democràcia i tot. Perquè, en definitiva, ells també eren nacionalistes espanyols per damunt de qualsevol altra cosa –de “joves turcs”, els va qualificar amb gran perspicàcia el New York Times tan bon punt arribaren al poder…
I van ser ells, i aquesta és una de les monstruositats més grans de totes, que van acceptar que terrorisme no era tan sols posar bombes o matar a trets, sinó que qualsevol cosa podia ser qualificada de terrorisme si convenia. Un diari, un concert de música, una festa, una cançó o un rap, una obra de teatre, un partit polític, una associació…
Concretament, a més, van ser ells que van acceptar que l’estatut de Pasqual Maragall, un dels seus, era perillós i calia passar-hi el ribot. Us en recordeu, d’Alfonso Guerra fent-ne befa?
I van ser ells que van acceptar que el Parlament de Catalunya no tenia el dret de legislar lliurement, basant-se en la voluntat de la població.
Van ser ells també –Pedro Sánchez en persona– que van fer possible l’aplicació del 155, acceptant la proposta d’un PP que no s’hauria atrevit a tirar endavant tot sol. I els qui es van manifestar de bracet de Vox i el PP pels carrers de Barcelona.
I van ser ells que van mantenir a la presó els presoners i a l’exili els exiliats. Més dies Pedro Sánchez que no Mariano Rajoy.
I, sí, van ser ells mateixos, l’infame Grande-Marlaska en concret, que es van inventar que el procés d’independència de Catalunya era terrorisme. O ja no ens en recordem, d’aquella entrevista a La Razón, en què va arribar a defensar que hi havia hagut més violència a Catalunya que no al País Basc?
Tot aquest cúmul d’errors històrics, i més, és allò que els persegueix i que ara pagaran. Arrossegats encara per una indigència mental que és llegendària. Desarticular abans de dimarts la maniobra dels jutges seria tan fàcil com llevar tota referència al delicte de terrorisme de la llei. Cosa que hauria de ser ben simple d’explicar, perquè, quin sentit té posar el terrorisme com a línia vermella de l’amnistia si estàs d’acord que no n’hi ha hagut?
Com us podeu imaginar, a hores d’ara a mi què li passe o li puga passar al PSOE m’és ben igual. Però reconec que m’interessa perquè, segurament, com més es creme en la seua foguera millor per a tots. Perquè serà aclaridor. Aclaridor per a nosaltres, vull dir.
Perquè, en definitiva, si això acaba com sembla que acabarà, en poques setmanes haurem superat una etapa que en l’intent anterior de fer la independència va durar dècades. I tornarà a restar més que comprovat que dins Espanya no hi ha democràcia ni justícia possible per als catalans.
I que, en conseqüència, siga quin siga el preu de la independència i de la unilateralitat, sempre serà més barat que no aquesta amenaça violenta que no s’acaba mai, aquest constant pegar voltes a la sínia sense resultat, aquesta submissió a la tirania. Total, si al final has de pagar com a terrorista, faces què faces…
PS1. A l’Escola Vedruna de Barcelona hi ha alumnes de vint-i-nou nacionalitats que han fet del català la llengua comuna. És una experiència molt positiva que pensem que s’ha de conèixer més. Per això l’hem visitada i n’ha eixit aquesta entrevista.
PS2. A VilaWeb necessitem el vostre suport. Hem d’ampliar el nombre de subscriptors per a poder continuar oferint els continguts que oferim en accés obert a tothom. Arribar al punt de l’estabilitat, fer que s’allunyen els pitjors fantasmes sobre el nostre futur, és un desafiament que ens angoixa, i per això us demanem que us feu subscriptors, en aquesta pàgina.
