El PSOE repesca la Guàrdia Civil contra la dissidència

No perdem molt temps amb lo que passa a espanya. Em preocupa com preparar Catalunya quan tornem a posar la maquinària en marxa. Cada dia, em dòna la sensació, que l’empenta que agafarem pot fer que per fi algú ens acabi de recolzar cap a constituir un estat independent. Això sí, intentem cada un de nosaltres fer alguna cosa per atropellar-los, sigui cancel.lant compte d’entitats anticatalanes i implicant-nos amb el comerç de proximitat, deixant de mirar TV3 com una cosa molt nostre i neta, pensant a quin partit votem i tot aixó.

El general? Un bon home que es va estimar mès ser obedient des de que feia d’escolanet i d’aquesta manera no ha hagut d’anar a vigilar les cabres.
El president Sanchez? Un home que no es pas tant tonto com sembla, sabía que existia el llop i ara experimenta en carn própia que n’hi ha una manada al seu voltant i, si no creu, l’ e-li-mi-na-ran.

Es va veient cada vegada més clara l’estratègia del Gobierno de España: allargar com més pugui l’estat d’alarma, més aviat un estat de guerra, si pot ser mesos i mesos, amb els inevitables rebrots d’infectats que es produiran amb cada desconfinament parcial. I així eliminant la dissidència: havent untat els mitjans de comunicació afins, emetent sondeigs d’opinió absolutament desacreditats, deixant que els militars, paramilitars i policia, des del seu xusquerisme habitual facin por a la població, desmuntant peça a peça les autonomies, no movent un dit per salvar als més dèbils, autònoms, petits empresaris, treballadors precaritzats, etc. I de propina, tenir hibernat l’independentisme, amb un Govern de la Generalitat absolutament claudicant. Potser ens haurem de plantejar, arribat el moment, de sortir al carrer, encara que representi un perill, amb les nostres mascaretes. I potser en comptes de contenidors, l’estratègia defensiva consisteixi a treure’ns les mascaretes. I veure qui és que se’ns acosta…

Pedro Sánchez pot ser curt; però no deixa de ser un instrument dels veritablement poderosos que sembla que tenen clar on volen arribar. I el que més em sobta és la ceguesa amb la qual molta gent accepta el què està passant. Com si fora normal. Només m’ho puc explicar pel poc pensament que hi ha. Es repeteixen consignes, però la gent no pensa. Per això hi ha partits de dretes que afirmen ser d’esquerres i que triomfen. En qualsevol cas, pense que la pandèmia encara ens passarà una factura en forma de rebrot que ho farà tot més difícil.

Sempre m’ havia considerat purament d’ esquerres perquè sóc fidel partidaria d’ ajudar als més dèbils, a les minories, i a tot aquell que per circumstàncies mil, no ha tingut ni té les mateixes eines per a prosperar que qualsevol altre, per molt que els ultraliberals diguin que això no és veritat, i que tots tenim les mateixes. Mentida, mentida i mentida. Per tant és una obligació moral, ètica i humana procurar que ningú es quedi enrere, que tots poguem celebrar que cada día lluitem per un país millor i més feliç, perquè és la millor i més sana manera d’ estimar-lo.

Ara bé, també fa molt de temps que me n’ he adonat que el més gran maniaquisme a la societat catalana porta nom d’ esquerres, i aquí a mí no m’ hi trobaran pas. Jo voto un projecte, i qui ja no li agradi o no cregui en ell, que ho digui o s’ aparti. Però dir que éts una cosa i fer la contrària és quelcom que no aguanto ni en la vida privada ni en política. Puc entendre els límits del poder, però de la mateixa manera demano que el poder sigui conscient dels límits de la gent. I no val tot, de cap manera. Ni que ho faci uns com els altres. I l’ esquerra ja fa anys que no sap trobar una manera de transformar la societat, i en comptes d’ obrir-se, auto-criticar-se i repensar-se, no ha fet més que viure de l’ odi a la dreta, i d’ utilitzar la por a la ultradreta per a mantenir-se o tornar. Per aquest motiu han acabat com han acabat aquí i a España, amb la sensació d’ impotència que els fa recórrer a la desqualificació, a l’ insult, a la ràbia, contra qui no era cridat a fer el paper que havien de fer ells, però que Hi han renunciat. La defensa del dret a l’ autodeterminació els ha acabat posant en un mirall que els torna una imatge desfigurada, cínica i autoritària. I no hi están acostumats. Es volen altre vegada com els defensors dels drets i de les llibertats. Però quines? Unes i no unes altres? El feminisme que s’ otorguen com a pròpi defensa totes les minories, però ells ataquen la minoría lingüística catalana. Ja no s’ agraden perquè és impossible fer-ho. Però no están disposats a rectificar, viuen del partit i qui es mogui de la foto, ja sabem què passa. En Gerard sesè ho va explicar en una llarga carta de comiat d’ ER. El buit que li fèien per no combregar amb la disciplina de partit, el va fer plegar. I si, en aquesta descripció que he fet hi incloc ER, Comuns, PSC, PSOE i Podemos. Tots han perdut el relat, simplement perquè quan han hagut de defendre’ l no ho han volgut fer, perquè això si que era arramangar-se i carregar-se el règim. I perquè tanta feina si están com estem, ells cobren un bon pico, i amb 4 twits i 4 frases dés del faristol van passant? Però ara és l’ hora de la veritat. I ara això ha deixat de valdre.

PD: Vicent no sentirás ningú dels que he nombrat escandalitzar-se pel que passa. Són un sol home. Perquè son un sol projecte. Quin? El qui día passa anys empeny, i no té més. No hi ha projecte a l’ Esquerra.

L’editorial d’avui em fa pensar en com s’adreça un alemany a un altre per demanar si un seient està lliure: ist hier noch frei? o, un anglés: ist there free? i, un castellà: està ocupado?

Sorprèn com un petit detall de percepció pot influir, per repetició de molts individus i durant molt temps, en la configuració del que anomenem entorn alemany, anglès o castellà.

Enllaço amb el final de l’editorial. El projecte de Sánchez és fer veure que aquell seient és seu per dret de conquesta amb la qual cosa un alemany o un anglès el prenen per Dom Quixot.

Al Pedro, els de la dreta a Madrid, el titllen d’egocèntric, egòlatra, i de traïdor a la pàtria, i de coses més gruixudes.
La dreta pot ser casposa i d’idees totalitaristes però el que veig és que son sincers. Realment diuen clarament el que pensen. El deuen conèixer molt bé.
L’esquerra la veig falsa, mentidera, interessada, i segons ells traïdora a la pàtria, perquè no defensen el seu col·lectiu, és a dir els poders de l’estat.
El Pedro coneix aquest rebuig i per evitar la seva mort política, els ha fet partícip de la seva gestió, donant-los una part i fent-los protagonistes.
Crec que només ho fa per interès personal i dels vividors que el serveixen. Però no li servirà de res perquè planegen defenestrar-lo.
Respecte a Catalunya, crec l’únic que el mou és que: “a los catalanes no les damos ni agua”.

Realment és desolador.
Molt més del que intuïm , fins i tot infinitament més, del què explica amb claredat , argument i contundència ,com ens té acostumats, sobretot darrerament ( la contundència) el Sr. Partal.

Si bé, l’enquesta del CIS, realment s’ha d’agafar amb pinces, per moltes raons; denota un drama, una catàstrofe, que tenim l’obligació d’aturar. Afegit a les declaracions del guàrdia civil, que no
tenen excusa, ni explicació, ni cap altra versió, que la que clarament exposa.
Estem en el pitjor dels escenaris, perquè això no ho està fent Vox, ni PP, ni els desapareguts Cs, ho està fent la suposada esquerra, governant amb la més suposada esquerra radical, i recolzats graruïtament, per la , i això si que és suposar, esquerra independentista.

Políticament parlant, no pot ser pitjor, perquè qui ens ha de salvar?

I socialment…la gent està encantada amb l’exèrcit, amb la censura, ningú no diu res perquè qualsevol declaració que no parli de la Covid-19, et converteix en un insensible insolidari.

Es desolador perquè si no haguéssim regalat la presidència a Sànchez, tot això ho faria l’enemic, i es podria lluitar d’una altra manera, i el què han fet alguns independentistes i Podemos és barrar el pas, sense voler segur, però ens han fet còmplices de la centralització, la militarització i la censura, i els que esgarrifats ho estem veient, ens hem quedat sols; entre un virus invisible, i unes rates empoderades

Benvolgut Vicenç,
Disculpa que el meu comentari tingui una relació relativa amb l’editorial d’avui. Estava preocupat perquè les reflexions més interessants (per mi, es clar), que miraven el futur de Catalunya més enllà del confinament, procedien exclusivament de periodistes i col·laboradors dels mitjans (pocs i digitals) que segueixo. Finalment, un polític en actiu ha fet una aportació que trobava a faltar.
Un dels valors que defensa el Consell per la República es la democràcia. La República catalana ha de ser radicalment democràtica; començant perquè els ciutadans i ciutadanes ho siguin de forma voluntària. La República ha de ser un espai de participació permanent, obert als nascuts i residents a Catalunya i també a tots aquells que vulguin compartir-ne els seus valors.
I això només es possible amb la tecnologia digital. Unes eines que permeten treballar amb eficàcia i seguretat. El Govern de la Generalitat disposa d’una Conselleria específica (polítiques digitals) que des de la seva creació treballa amb un sistema d’intercanvi de dades molt més ràpid, potent i segur, en el desenvolupament d’un sistema de d’identificació digital, la gestió de residus, el trasplantament d’òrgans, els historials cínics, etc.
Fa el mateix que el CXR, amb una diferència, important: les iniciatives per a modernitzar l’administració, per apropar-la a la ciutadania, el que s’ha anomenant com a “República Digital”, que es fan a Catalunya, són boicotejades sistemàticament pels poders de l’Estat, en canvi a Brussel·les, no.
El dia que els ciutadans de Catalunya, (siguem independents, es clar, i) disposem dels mitjans digitals per participar activament en la governança del nostre país, serem més lliures i serà molt més difícil que el poder sigui abusiu o, senzillament, que ens manipulin la informació.

Que el PSOE/Podemos també són partits neofranquistes titelles del règim BorbonIBEX, ja ens ho sabem.
Que la Guàrdia Civil és un cos militar que té les funcions de fer tasques de policia política, també ens ho sabem.
Que els jutges espanyols prevariquen sistemàticament i de manera organitzada, també ho tenim clar.
També hem comprovat que la majoria de periodistes dels canals massius espanyols són sicaris en plan mercenaris del franquisme 2.0.
També és evident que no hi ha terceres vies i que el Règim mai serà civilitzat i no ens deixarà decidir.
I si ens ho sabem, per què en parlem tant encara?

I Ara que sabem que estem sols, només ens falta saber és si ens mereixem ser lliures i plantem cara al Règim.

Gràcies Vicent; trobo molt correcte com defineixes aquest vividor del sistema, d’enteniment justet, per això va dir i va ser sincer amb lo que li va manar fer el gobierno progresista y de Izquierdas, concretament la capitana del cos Marlaska.
De veritat em fos molta pena seguir sentint dreta i esquerra, alçades d’ara amb l’exemple més clar dels grans cínics i lerrouxistes de Comuns – Podemos no es prou exemple?
En Pla fa molts anys que ho tenia clar : lo més semblant a la dreta espanyola, és l’esquerra Espanyola.

Em sembla que ens equivoquem si elevem a l’alçada d’estadistes aquesta parella de pallassos obedients. Llargs han demostrat que no ho són. El que els tocava fer, que era organitzar la desgràcia del corona virus, no tan sols no ho han fet, sinó que ho ha destrossat fins a portar al país -com sempre- al primer lloc mundial del ridícul més espantós. L’altra part, la violenta i opressiva: exèrcit, policies polítiques i sicaris varis, no la dominen ells. Tots sabem qui els domina, qui els posa a primer terme i qui els fa dir les barrabassades que diuen, com el gosset de la senyora Frankel, que mai va entendre les bestieses que li feien sortir de la boca. Després de la incultura ancestral de tot un país, que els ha impedit qualsevol mena de progrés, el traficant d’armes és el gran responsable del retrocés al paleolític a què estan sotmetent al seu poble. No són bromes, si juga el seu negoci milionari. Cap democràcia europea permetria que un traficant d’armes anti constitucional i mai votat per ningú fos qui governes totes les forces repressives del seu país. Si la UE pretén mantenir-se al lloc que està, no té cap més camí que expulsar al país que l’està destruint políticament i econòmica. Si no ho fan -tal com els va avisar fa anys el President Puigdemont-, els espanyols no pararan fins a destruir-los. No la volen la democràcia, és contrària al seu ideari i no l’acceptaran fins d’aquí a tres segles com a mínim, que és el temps en què es van quedar ancorats, potser per sempre. Nosaltres hem d’anar a lo nostre, desobeir animalades i deixar de mirar què fan a Madrid, perquè el que fan sempre és altament depressiu, ofensiu i estúpid.

Estic tant cansada, tant tipa i amb la ment tant parada que no sé si mereixo ocupar aquest espai.
La situació és tant increïble que no tinc capacitat ni per fer un mínim d’anàlisi lògica.
Fa dos dies la meva farmacèutica ( de la meva edat. Ja no farem els seixanta) em comentava astorada que no hagués pensat mai viure una situació així. I només vaig ser capaç d’asentir, jo que sóc la reina del debat i que m’agrada més que res. És la meva gasolina.
És com si la mascareta em tapes la boca… On queda la nostra capacitat de reacció com a col·lectiu després d’un càstig tant llarg i tant dur?
Agraeixo que hi hagi gent que encara sigui capaç de pensar amb claretat. Però em preocupa la desmobilització de tots plegats. Que Sant Jordi ens ajudi a matar el drac

CAP A UNA DICTADURA CONSTITUCIONAL?

És interessant anar posant les peces del puzle que ens donen una visió més panoràmica. L’enquesta barroera i manipuladora del CIS encaixa i agafa més sentit al costat de les declaracions del generalot, tot dins l’escenificació del “mando único” de Sánchez.

L’editorialista ens presenta un pla de Sánchez per imposar autoritat. Aquests díscols catalans. Potser si mirem encara en vista més aèria, veurem els plans de l’Estat, dels poderosos en el que Sánchez és l’escollit mentre sigui un peó aplicat. I s’hi esforça.

M’explicaré. Tot plegat té a veure amb el protagonisme que té l’exèrcit, la GC. El rerefons sempre és el procés a Catalunya, encara que de retruc és contra tota dissidència. La crisi serà ara econòmica-social. Els independentistes hem sobrepassat la primera línia de la repressió post 1-O. La dels jutges inquisidors fent política i els polítics fent de fiscals. N’hem sortit amb el rumb perdut però amb voluntat de seguir.

Ara l’Estat, vist el fracàs de la primera línia, engega la segona onada repressiva amb el seu proverbial tarannà històric del “cuidado” i del “efecto”. Treuen d’escena el govern corrupte del PP i posen un govern maquillat d'”esquerra-monàrquica” (que a Catalunya, dins l’independentisme només el recolzen els patriotes de partit d’ERC i de PdCat ), per imposar el vell programa dels franquistes: uns nous pactes de la Moncloa. I ens deixen veure el nou protagonista que substitueix als jutges: l’exèrcit. Una mena de dictadura constitucional. Tot plegat aprofitant l’emergència de la pandèmia.

Quan s’acabi la crisi sanitària. La lluita per l’autodeterminació, per les llibertats, per sortir de la enorme crisi econòmica, de la precarietat general… posa en guàrdia l’Estat, i Sánchez en fa cada dia que passa ostentació autoritària… Ens hem de posar en marxa!

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Avui, d’una forma o altra el Pep Agulló i l’Albert Miret diuen (crec) el que volia dir; jo no li conferiria a Sánchez ni tan sols les aptituds per tenir ideologia pròpia. És un narcissista àvid de càmara a qui l’estat profund ha donat el vist i plau. No és que tingui informació de primera mà, però és una sensació, per tant, em puc equivocar.

Però per mi això no hauria de ser el centre del debat. Ja ho sabem. Recordo el Manuel Delgado explicar com el PSOE fou apropiat pel falangisme (fenomen inaudit al socialisme europeu) i recordo també una crònica d’Andreu Barnils del infame Consell de Ministres al Palau del Mar del Nadal del 2018 en què deia que l’esdeveniment havia estat PSOE en estat pur, “suau en les formes, policial en el fons.” I ho lligo amb una referència més, l’article de l’Ot Bou i Costa de divendres passat, que retratava el desolador panorama de la política processista pre 1-O.

Aquí és on rau el nostre debat públic. En comptes de malgastar les poques forces que tenim lamentant-nos, sorprentent-nos i queixant-nos, hauríem de poder parlar, ni que sigui una mica, de com reconstruïm el nostre país. Si no, se’ns engulleixen anant nosaltres dins la gola per voluntat pròpia.

Comparteixo, en part, el seu analisi i potser si que el Sanchez sigui un dictador d’opereta pero tothom sap que a Espanya li poses a qualsevol una gorra i tot seguit es pensa que es el Hitler. El que trobo a faltar, i crec que es el mes important, es que ni Pablo Iglesias ni el Rufian han badat boca per aturar aquesta animalada. Ja se que seria molt demanar que li posessin les peres a quarto en public, pero en privat li podien haver dit que no es tires de la moto si volia continuar escalfant la poltrona. El perque no ho han fet es el que trobo mes misterios i, al mateix temps, mes preocupant de tot.

Què tenen en comú els polítics, militants i votants de l’arc parlamentari espanyol que va de VOX a Podemos i Colauites? Doncs que són espanyols. I què vol dir ser espanyol? Doncs posar la bandera per sobre de tot i tothom, de la democràcia i dels drets humans, tenir vocació de colonitzador. Posar la justícia, les forces policials, l’exèrcit, el poder econòmic i els mitjans de comunicació al servei del govern de torn, a favor de la censura i en contra de la llibertat d’expressió.
Tinguem clar que el dret de manifestació restarà abolit a l’estat espanyol durant mesos i mesos, ara tenen l’excusa perfecta, serà l’últim que es normalitzarà … o no; haurem d’aguditzar l’enginy per deixar de ser, d’una vegada per totes, una colònia.

No sé perquè aquest general diu el que diu. Potser anava ensofrat o bé el que diu és un reflex de l’encàrrec rebut. Si fos el cas darrer segurament seria degut a que Pedro Sánchez deu haver pensat “i perquè no ho he de fer jo, si el PP era el pa nostre de cada dia? que no es recorden de Fernández Díaz que ni solament ha sigut castigat ni jutjat i encara treu pit després d’un comportament plenament delictiu.
Veig que algú es queixa de tractar de justet al general, potser no ho és, però sí que els seus discursos són lamentables. Ja sé que no es pot aprendre moltes coses alhora. NO es pot aprendre oratòria i a agafar l’escopeta, però a dalt de tot hi hauria d’haver gent més competent.

Nuria Feliu i Marta Cánovas, amb vosaltres.
Com és possible que no entengueu que l’única eina possible per tirar endavant amb la independencia és el CxR?
Una activitat més o menys clandestina al pais però coordinada i planificada amb el CxR és el que ens portarà e l’escac definitiu.
Molts critics de l’esquerra (queda bé semblar auto-critic) i, després, tots a votar-les com pobres borregos (és que no sé a qui votar!) .. Au, va!
Vinga va! Aprofitem, aprofiteu per augmentar exponencialment les inscripcions al CxR.

Vcent, potser resulte monoton feli·lcitar-te per les teues Editorials. Trobem a faltar pensants de la teua talla en els notres polítics i governants, fins al punt de pensar si no deuries ser tu un millor “postulant”. Però millor no ho faces, perquè t’estimem. Sigues on ets, sent la veu del poble i no “la de su amo”. Dit lo qual: L’estament militar es nodreix en gran part per gent, començant per la base, que opta a un lloc d’ocupaciói un sou segur i ben considerat oficialment, al qual optar sense massa exigències ni requisits (comparativament a altres). Tanmateix , és configurat, sistemàticament, per i dins d’una disciplina autoritària que no es deixa interpelar, fruint d’un estatus privilegiat en comparació a la resta d’estaments socials, civils, i per tant, amb mentalitat empobrida, enclaustrada, de caserna, front a la de la resta de ciutadans. Són “la força armada”. Al servei del “seu” millor postor. Del qui no gose interpelar-la. Esdevinguts de l’anterior sistema no superat. Del “ordeno i mando” simplement. I, naturalment, de “aquellos polvos, estos lodos”, tot procurant deixar clar que continuem sent nosaltres el veritable i únic perill de sa sagrada unitat patriòtica a emmordassar i batre: la seua obsessió.

Yo no sé qué fue primero si el huevo o la gallina y tampoco estoy del todo convencido de si Pedro Sánchez incorpora a las fuerzas de seguridad y al ejército a esas cuando menos, curiosas ruedas de prensa sanitario-militares, o si las fuerzas de seguridad y las armadas se incorporan ellas solitas, sin pedir permiso a nadie, cosa que sería mucho más creíble conociendo el ADN del gremio. Porque, no nos olvidemos de dónde venimos.

La transición y la redacción de la Sagrada Constitución se llevó a cabo con una pistola sobre la mesa y, la Transición, al igual que el “autonomismo procesista” catalán (y el nacionalismo Aberri Egunero vasco, ídem de ídem) comparten una cosa. Son inacabables. De hecho, tantos unos como otros no tratan de llegar a algún lugar, lo que quieren es que pase el tiempo y, mientras pasa el tiempo, dedicarse a sus negocios. Aquí no se trata de cambiar, no se trata de “rupturear”, se trata de perpetuarse. Y la verdad, tanto unos como otros lo hacen que ni de cine.

En cuanto al “lapsus” del general José Manuel Santiago, Jefe de Estado Mayor de la Guardia Civil, yo no se lo tendría en cuenta. Lo que trataba de decir es que ellos están ahí para perpetuar la “cosa”. La Cosa Nostra (es decir, la de ellos). Que lo dijera con palabras desafortunadas, bien, lo acepto, pero que lo hizo con toda la buena intención del mundo (español y de la Corte del Reino), no me cabe la menor duda.

Salut i República de Catalunya.

Estic amb la Núria Feliu, la Marta Cànovas i la Maria Àngels Fita: la nostra eina per marxar d’aquesta m. de país que es diu españa és el Consell per la República!!

I també estic d’acord amb Joan Guinarda: España ha dit, españa ha fet, españa la pifia, españa, españa, españa. Prou d’españa! Aquest marc mental no ens deixa avançar. Comencem a parlar i a pensar en i des de Catalunya. El marc mental ha de ser Catalunya. I comencem a veure qui són els que obstaculitzen la independència i actuem en conseqüència.

No vaig a dir res nou. De fet, llegeixo molts comentaris ben persistents a l’hora de remarcar les característiques de l’estat espanyol. En resta una idea al capdavall: l’estat espanyol no té una nació constituïda i disposa en canvi d’un excés d’institucions d’estat i d’entre elles destaca l’exèrcit. L’exèrcit espanyol és tant excessiu com ho són altres organismes que ningú sap quina funció tenen. Un tret característic que associa el model espanyol a els models llatinoamericans, i l’allunya dels referents europeus occidentals. I sigui el govern de torn que sigui, ha de demostrar que vehicula fins a manipular les institucions de l’estat. De fet, així ho declarava un president Sánchez en funcions sense cap mena de vergonya en plena campanya electoral. Estem aquí, complint la pauta que es marca a cada govern de torn; amb la diferència que ara estem sota la pressió d’una pandèmia sobrevinguda que ha de trobar respostes eficients. I sí, el nivell mostrat és penós.