01.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 02.11.2023 - 07:37
Una de les claus de l’actitud negociadora del PSOE és que, en vista de l’extrema feblesa en què es troba en la resta d’institucions, no pot perdre de cap manera el govern d’Espanya, perquè, altrament, perilla la seva existència.
Avui a VilaWeb us expliquem una de les claus de la investidura de Pedro Sánchez i del procés tan sorprenent a què assistim aquests darrers dies. Ho podeu llegir en aquest article.
Tal com es veu, i segons el que arriba, els socialistes estan disposats a acceptar-ho gairebé tot amb tal de pactar. Ja veurem fins on poden arribar, quan sapiguem el contingut real dels pactes, però ara com ara ja s’han tombat unes quantes barreres d’allò que no podia ser.
I això per quin motiu? Simplement, i no és poca cosa, perquè hi ha en joc l’existència del Partit Socialista. El PSOE és en el pitjor moment de la història quant a poder institucional.
A l’estat espanyol els partits s’aguanten vius gràcies a l’enorme quantitat de militants que col·loquen en les institucions. Totes són farcides de gent que cobra per una cosa, tant hi fa quina, però en realitat treballa –de manera parcial o total– per al partit. Els partits necessiten gent que dinamitze les bases, que mantinga cohesionada la seua gent al barri o al municipi, que s’ocupe de preparar coses, actes, que faça reunions, que escriga correus. Sense aquesta gent els partits no poden funcionar. En alguns països democràticament més madurs, la separació entre la cosa pública i el partit és total i la infrastructura se sosté amb els diners del partit i amb voluntaris. A l’Europa mediterrània els partits els paguem tots. Tots els partits els paguem tots.
Normalment, el negoci és molt estable. Perquè hi ha molts càrrecs a repartir –una barbaritat–, però sobretot perquè, com que hi ha nombrosos nivells institucionals i nombroses eleccions, és molt difícil que un partit quede fora de tot. El càlcul és simple. Hi ha cicles electorals, hàbilment separats per a permetre transicions, i això permet que algú, fins i tot sense saber-ne gens, siga avui regidor de Mobilitat en una ciutat, demà secretari de la conselleria de Cultura i despús-demà comissionat de la diputació per a la cria de gallines nanes o assessor d’una empresa pública d’energia que no crea energia. Ja m’enteneu la broma.
Quin problema té aquest esquema? Que si depens exclusivament d’una institució, estàs en perill. I al PSOE li passa això. Ja ho llegireu detalladament en l’informe que publiquem, però el resum ràpid és que ara mateix el PSOE pot col·locar molt poca gent en molt pocs llocs. I en eixes condicions es comença a desfer, perquè la gent ha de cercar feina.
A l’àmbit municipal, es troba en la pitjor situació dels anys vuitanta ençà. Únicament té Barcelona, gràcies al pacte anti-Trias. La següent batllia important que té és la de Las Palmas de Gran Canària, seguida de Vigo, l’Hospitalet de Llobregat, Vitòria, La Corunya i Sabadell. Sabadell, doncs, és la sisena ciutat més important de l’estat on el PSOE pot fer i desfer. La imatge és contundent.
Quant a diputacions, que són la gran cova d’Alí Babà per als partits, el PSOE també és sota mínims. Tan sols governa en dotze. L’any passat governava en vint-i-sis i havia arribat a controlar-ne el 80%.
Resta el nivell de les comunitats autònomes, i ací la situació no pot ser més clara. Solament governa a Astúries, Navarra i Castella – la Manxa, i a les dues primeres en coalició. Després de perdre Andalusia, el PSOE va deixar de governar en cinc comunitats autònomes més, i això és molt de sou.
Què el sosté? El govern d’Espanya, sens dubte la màquina que pot aportar més càrrecs, col·locacions i diners a repartir de totes les administracions que hi ha. I què li passaria si perdés el govern d’Espanya? Que no tindria res. El PP hi pot aguantar, a l’oposició, però la crua realitat és que el PSOE no. I d’ací vénen les presses i la sobtada capacitat d’acceptar coses. Que, segons que sembla i segons que s’explica en veu baixeta, encara no n’hem vist res, com aquell qui diu…
PS1. El PSOE sempre ha mirat els seus germans mediterranis per traure conclusions i avançar-se a problemes. Felipe González, per exemple, va calcar Mitterrand. I ara han vist, van veure fa uns quants anys, com François Hollande aconseguia –per un procés molt semblant al que travessen ells– l’increïble rècord de fer desaparèixer el Partit Socialista de França. Bé, desaparèixer del tot, no, però gairebé: 32 diputats de 577, 23 consells departamentals de 98, 45 batllies en ciutats de més de 30.000 habitants sobre 279, tan sols 4 consells regionals de 18. El PS francès és avui una anècdota insignificant, sense gens de poder, i és això que fa por al PSOE.
PS2. Josep Casulleras Nualart ha entrevistat Neus Torbisco, una veu especialment autoritzada i important a l’hora d’analitzar el moment en què som. Us recomane molt aquesta entrevista: “Aquest principi de realisme ens ha matat“.
PS3. Les anàlisis econòmiques de Jordi Goula són sempre una mina d’informació per als lectors i també una lliçó de sentit comú a l’hora de tractar-la. La d’avui interessarà de manera molt especial als qui tenen hipoteques.
PS4. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
