L’altre dia el nou secretari de Transició Ecològica del govern de Salvador Illa, Jordi Sargatal, va defensar que s’ampliàs l’aeroport del Prat traslladant els famosos ocells de la Ricarda a allò que va anomenar enginyosament un “aeroport per als ocells”. És a dir, que opina, com diu AENA, que cal allargar la tercera pista cap al nord. En canvi, va parlar vagament de promoure un pla de gestió al delta del Llobregat per multiplicar-n’hi la presència.

Illa governa de fa quatre dies, com qui diu, però ja es veu que ha posat la directa: torna a reunir el comitè que el govern d’Esquerra Republicana va frenar i que hauria de decidir com serà l’ampliació i fa dir al camàlic de torn que la farà i que la farà com volien i volen tota aquella gent que els seus satèl·lits havien anatematitzat fins a considerar-los gairebé el dimoni.

En aquest article d’avui, no entraré en el debat sobre què cal fer a l’aeroport, simplement perquè m’interessa una cosa més de fons: el silenci dels seus satèl·lits, un silenci escandalós si el compares amb el soroll que armaven quan els socialistes no eren al poder.

Aquest no ha estat el primer cas ni el més escandalós. L’oposició al Hard Rock Cafe va ser la bandera enarborada pels Comuns per fer caure el govern d’Esquerra Republicana, però curiosament no ha estat cap obstacle per a pactar el govern de Salvador Illa. L’aeroport, l’ampliació de l’aeroport, serà un cas més i igual, però crec que encara cridarà més l’atenció. Tant de soroll ahir i tanta polèmica dels Comuns –i, en part també, d’una Esquerra Republicana com més va més escorada cap a la satel·lització socialista– i tant de silenci avui.

Ja n’havia parlat ací: un dels problemes de l’actual i lamentable esquerra europea –ahir en vam tenir un altre avís a Àustria– és que ja no saben distingir un cavall d’un arbre, perquè fa temps que han caigut en dos paranys majúsculs, però que els permeten de viure còmodament. Per una banda, això que les coses ja no s’avaluen per si mateixes sinó per qui les diu. I, per una altra, allò que Alain Finkielkraut, en el llibre À la première personne, va anomenar “l’aversió als esdeveniments inclassificables”.

El primer parany és tan evident que no crec que pague la pena d’estendre-s’hi: el simplisme és tal que si una cosa la diu el PP és dolenta i si la diu el PSOE és bona; si la diu Junts sempre serà dolenta i si la diu el PSC sempre serà bona. Siga quina siga. Encefalograma pla.

Però és la raó de fons d’això, que m’interessa. I ací és on entra en joc la teoria del pensador francès. Aquesta “aversió als esdeveniments inclassificables”, segons la interpretació d’Alain Finkielkraut, és aquesta espècie de rebuig o resistència que determinada gent manifesta per fets, situacions o realitats que aparentment desafien les categories establertes pel seu pensament tradicional. Per exemple, Carles Puigdemont és un revolucionari i Salvador Illa un conservador. Cosa evident, si et guies pels fets, però impossible de processar per aquesta gent que es guia per uns apriorismes completament superats per la realitat.

La qüestió és que quan aquesta esquerra anquilosada i patètica topa amb esdeveniments o fenòmens que no encaixen en les categories que tenen apreses per tradició (siga per la complexitat, per l’ambigüitat o perquè són d’una naturalesa única), aleshores senten una mena de vertigen intel·lectual. Els roda el cap, si puc dir-ho col·loquialment. I això els mena a una reacció de rebuig o a la temptació de simplificar aquests esdeveniments –per fer-los comprensibles a ells i a la seua parròquia– de manera que perden l’essència o la singularitat. Finkielkraut denuncia clarament aquesta actitud tan contraproduent perquè creu, i fa santament, que el rebuig de l’inclassificable és una manera de renunciar a veure la realitat.

I no hi ha cap via més segura per a practicar aquesta aversió que dedicar-se a l’adoració de les etiquetes. Per exemple, en el cas que ens ocupa, mantenint-se en la creença cega que el PSOE és d’esquerra o progressista o com en vulguen dir ara. I d’això, òbviament, el PSOE –que és més de dretes que Concha Piquer– se n’aprofita. Per a fer tranquil·lament i sense gens d’oposició allò que si ho fes la dreta seria un drama. D’entrar a l’OTAN o desmantellar la gran indústria a ordenar assassinats de la Moncloa estant, trair el poble del Sàhara o provar de segrestar el president de Catalunya a l’exili.

Que aquesta cosa, que personatges d’aquesta casta intel·lectual, passe per ser l’esquerra és molt lamentable, sobretot per a aquells que som d’esquerres i continuem convençuts que la justícia social és l’element clau per a la cohesió nacional i l’avanç col·lectiu. Supose que per tot plegat, doncs, no us estranyarà que parafrasege la famosa frase de Joan Sales: es tracta de deixar de ser d’esquerres? No. Es tracta de deixar de ser imbècils.