El PSOE i el casal incendiat

El discurs del PSOE contra els CDR no és casualitat. És una actuació coordinada amb el PP, C’s i tots els mitjans de comunicació espanyols.

Estan aplicant contra Catalunya les tàctiques que en el seu moment varen aplicar contra ETA i estan fracassant perquè no aconsegueixen que tothom els compri que els Catalans som terroristes i que contra els terroristes tot s’hi val.

Estan molt desesperats i necessiten urgentment poder-nos penjar la llufa de violents.

Hem d’anar molt alerta i desemmascarat tots els elements provocadors que de ben seguir estan infiltrant a totes les manifestacions tan al cantó dels manifestants com al cantó dels mossos d’esquadra. Busquen matar dos pardals d’un tret, desacreditar Catalunya i la policia catalana.

Bé, aquest espècimen sembla que ja va néixer essent d’extrema dreta, i avui és col•laborador de l’ABC i milita al PSOE com tants d’altres dirigents “socialistes” que ni en el pitjor dels seus malsons es podrien veure com d’esquerres. I el seu cap de colla, Pedro Sánchez, va divulgar diumenge als quatre vents el seu dogma de que “La izquierda es un movimiento político integrador, progresista, modernizador y europeísta, lo contrario que representa el independentismo que es excluyente, aislacionista, regresivo e insolidario”. Això palesa la desinformació que tenen i propaguen aquests aficionats i explica que l’Ábalos faci els ulls grossos davant els atacs feixistes i clami per a perseguir i destruir tota activitat de l’esquerra catalana.

Per a tots aquests monàrquics fa ja massa temps que es va acabar l’ETA, i es llancen morts de fam construint violències originades a Catalunya; com que no les troben, se les inventen. Avui en diuen CDR, demà seran les sardanes, les escoles i les diades. Necessiten combatre feroçment la imaginària violència dels súbdits. I ens insereixen infiltrats per tot arreu.

Podria ser que algun català encara voti el PSC? Suposo que sí, potser tots els de la SCC, Vox, Falange, fnff…!

Visca la República!

Qui pot estar a les ordres del PSOE de Sánchez, sense que, a hores d’ara, li caigui la cara de vergonya?
No és una pregunta retòrica. Perquè parlem de la vida i la dignitat de les persones. De la vida i la dignitat del poble.
La política, per a la gent del poble, és allò que condiciona el seu dia a dia, les seves necessitats, les seves esperances, els seus projectes. D’ella depèn si la gent té una vellesa digna, sense l’esglai de no saber si es podrà procurar les atencions necessàries, quan ja no es pot esperar res de les pròpies forces. D’ella depèn si un nen o una nena, nascuts en un entorn no especialment afavorit, podran arribar a tenir un futur digne, a estudiar i a desenvolupar les seves capacitats o bé si hauran d’entomar un futur sense preparació i mirar-se de lluny les il·lusions que d’altres sí que tindran a les mans. D’ella depèn si els presos, a les presons, no passaran fred, menjaran decentment i tindran, de veritat, oportunitats per a la reinserció (dit sigui ara que, per desgràcia, en sabem tant, de presos).
D’ella depèn que, quan estiguem malalts, tinguem la seguretat que es farà tot el possible perquè recuperem la salut o, al menys, perquè tinguem una mort digna.
I, així, amb totes les circumstàncies de la vida de cadascú.
Perquè la política no és -no és- un estira i arronsa de pactes inconfessables, de travetes a l’adversari només perquè és l’adversari, de targetes black o white i privilegis i portes giratòries. D’oblit de les promeses electorals que ja es van fer sense cap intenció de complir-les.
I si la política és el què ha de ser, ningú decent, a hores d’ara, pot anar de bracet amb el PSOE de Pedro Sánchez, sense que li caigui la cara de vergonya.
Ningú no es pot manifestar al costat del PP, el partit més corrupte de la història recent de la tristíssima i negra Espanya, ni de al costa de C’s, aquest invent lampedusià de l’IBEX, pensat només per seguir mantenint en el poder l’oligarquia que mai l’ha deixat anar.
No, Iceta, la cosa no va de ballarugues, crits escenogràfics -Pedroooooo, líbranos…-, no va d’eslògans gastats -Iceta, el canvi (?!)- , no va de tota aquesta merda.
Va de la vida i la dignitat de les persones.
I tu ja fa molt de temps que sembla que no saps què cosa sia, això de què parlo.
O, potser, no ho has sabut mai.

Molt bó aquest editorial.

ERC i CUP haurien d’unificar projecte temporalment i ser la nova esquerra catalana, els dos son republicans independentistes i d’esquerres, per mi no hi ha diferències significatives, aniria molt bé i de fet els embrions cuparies suposo que votaven ERC els darrers 30 anys a nivell nacional.
També aniria molt bé per identificar i quantificar correctament l’esquerra espanyola a Catalunya que té tot el dret a ser-hi i a barallar-se entre ells mentre nosaltres mirem l’espectacle i anem fent via. “El independentismo se une para el ataque final” o sigui que prepareu-vos per la repressió, es gratis i reciclable o sigui que pot generar grans beneficis.

Recomaria als CDRs fisics que pasessin a digitals #CDDR i deixar l’organització d’actes sobre el terreny a entitats com l’ANC i Omnium que han demostrat gran capacitat organitzativa i també fan bastanta feina al món digital.

Avui en dia té més resó un bon tuit en català, castellà, o anglès que qualsevol tallada de carreteres i infrastructures que son inútils i molt contraproduents.

Els CDR haurien d’organitzar actes culturals i botifarrades i explicar perquè volem l’independència.

L’espanyolisme, en si mateix, ja és una ideologia: la promoció i defensa de la metròpoli hispanocastellana sobre les seves colònies, antany també d’ultramar, ara i de sempre, interiors. Aital promoció i defensa es fa, com no podia ser altrament, des del supremacisme: els espanyolistes són superiors, entre d’altres coses perquè tenen un estat, i l’estat és la màxima encarnació de la realitat moderna.

En quant al cas particular de l’Ábalos, un exemple paroxístic d’autoodi. La perifèria peninsular, malauradament (però també comprensiblement), proporciona a les files espanyolistes els seus elements més furibunds, és sabut.

Totalment d’acord amb tu, Joan Ramon Gomà, però potser hi afegiria que justament pel que dius és imprescindible que no n’hi hagi gens de violència, que les carreteres o els carrers es tallin, però quan la força pública ataca, s’ha d’actuar passivament, sense cap violència i fotografiar als infiltrats i a la mateixa policia si actua amb violència. Quan era jove, fèiem manifestacions fantasmes, que es feien i es desfeien en qüestió de segons. Consistien a quedar per fer una mani amb tot tipus de sorolls i cridant tots els lemes que sabíem, i quan venien les tanquetes i les porqueres plenes de grisos, la manifestació és dissolia i es quedava en un altre lloc per al cap d’un quart d’hora, i així passàvem tot un dia tallant punts estratègics de la ciutat i tornant-los bojos. Hem de tenir en compte que la no-violència és el que els està fent més mal que cap altra cosa. Tot el món sap qui són els violents, i això s’ha de mantenir perquè és el nostre més gran valor.

EL FOC I ELS NAZIS
Després de la crema de contenidors amb aquelles fotos dels infiltrats que tothom va veure, ara es crema el l’Ateneo Popular de Sarrià i els autors exibeixen hostensiblement els símbols nazis. Signen el seu vandalisme.

L’independentisme ha sigut un recurs cínic de polítics i mitjans unionistes per calificar-nos de nazis. Els varons del PSOE n’han estat molt proclius a vomitar insults. Entorn de l’ atemptat, a banda de ser una provocació per atiar la resposta, dirigida als CDR que els comparan amb la ETA, els dos fets relacionats fan pensar que el concepte de nazi s’ha convertit perversament en “líquid “. Des de les clavegueres de l’Estat, els nazis vertaders, son una força de xoc molt útil que no compromet directament a l’Estat, però alhora els polis infiltrats provoquen per carregar als CDR l’estigma de nazis. Van pels CDRs. Volen crear terroristes com sigui. L’Estat neofranquista condemna als “nazis separatistas” que per via democràrica i no violenta lluiten per una república, i els autèntics nazis no tant sols no són perseguits sinó que se’ls fa homenatges…

El foc de l’Ateneu Popular de Sarrià i el dels contenidors de la delegació del govern espanyol tenen quelcom que els uneix: la “unidad de España” contra la república. Hem d’estar molt alerta.

Amb el PSC està més que vist que no hi hem de comptar absolutament per res
Per molt que algunes de les seves alcaldeses hagin reconegut l’existència a casa nostra de presos polítics, cosa que Iceta encara no ha reconegut obertsment, toleren i deixen que personatges com Sanchez o Abalos vomitin tota mena de denuncies i falsedats sobre els nostres sense que ningú del PSC els contradigui
El fet de que ignorin l’incendi de l’Ateneu, les families dels presos i exiliats al Parlament … ja en ha de ser prova suficient per a dir “no us volem al nostre costat, no hi volem caragirats ni hipòcrites … ” Deixem-los de banda

Qui t’ha vist i qui et veu PSOE!!!

L’otrora referent de l’esquerra europea a espanya, suposadament, i que ha deixat en el camí tota la seva atractiva ideologia front el capitalisme salvatge.

Avui dia antics referents com Felipe González i altres estan desacreditats al 100%.
Poden, per ideologia, militar perfectament a C’s o el PP.
Acompanyen a SCC i Vox a les manifestacions.
Gaudeixen i defensen descaradament el capitalisme oligarquic, lluny de la paraula “obrer” de les seves sigles.

Tots sabem que vol dir NAZI.
NAZI = Nacional Socialisme.

Conductes com les PSOE actual, Abalos és un exemple, ens fan pensar en la deriva NAZI del
“partido SOCIALISTA obrero ESPAÑOL”

Els que encara es sentint socialistes d’esquerres, no nazis, farien be pel seu partit de netejar-ho d’aquests individus tipus les SA alemanyes que van ser el suport i la força intimidatoria de carrer de Hitler

Conexia força bé l’Ateneu Popular de Sarrià. Parlo en passat perquè a conseqüència de l’atemptat ha quedat sols una ruïna a enderrocar. En els darrers temps havi patit múltiples assalts nocturns i robatoris, naturalment amb targeta de visita feixista.
Va néixer quan un grup de joves del barri cercaven un lloc per reunir-se, per fer coses tan perilloses com organitzar les festes alternatives, activitats obertes a tothom, O fer un Verkami per rehabilitar i assegurar l’edifici.
L’Ajuntament de Barcelona després de molta brega els va cedir el local. I després de tant esforç tan sols en queden cendres.
Prego als incendiaris que recapacitin sobre el que han fet. A l’ immoble del costat, O al de davant, hi havia gent dormint. No se us posa la pell de gallina de pensar les conseqüències que se’n podien haver derivat ?
Per altra banda esperem la condemna del fet per part del delegat del govern d’Espanya O l’alcaldessa de Barcelona. Al menys un tuit.

Gràcies per la informació sobre aquest home…
Imagino com és de potent el feixisme español si els que es diuen socialistes i d’esquerra actuen com i amb els de dretes i el seu feixisme.
Ignorància…un poble bloquejat per la por i la desinformació els manté al poder? Podrien fer una altra cosa amb més consciència de la realitat?
Som on som i hi ha el que veiem…aquest poder té les seves febleses i les trobarem.
Llibertat empresonats i exiliats i encausats.

El feixisme no és més que la ideologia que revesteix i justifica l’opressió i el menyspreu cap a tot allò popular i autòcton (i per tant amb vocació de ser autònom). Està emparat i atiat per l’estat i pels grans grups econòmics com a força de xoc contra els moviments, d’arrel popular i local, que qüestionen les estructures injustes, per “dependentistes” i elitistes, de la nostra societat. Cal anar mostrant cada vegada amb més determinació, imaginació i contundència les contradiccions, les desigualtats, el dolor, el caos que generen aquestes estructures per tal d’anar aïllant i estigmatitzant socialment aquells que defensen i encarnen dites estructures.

També cal reforçar i ampliar, és clar, les alternatives al funcionament de les esmentades estructures…

Cal que ho diguem clar i alt: el feixisme fa temps va entrar a Esapaña per a quedar-s’hi. I s’hi ha quedat. I a través de l’adoctrinament (aquest sí!) practicat a les escoles franquistes, als mitjans de comunicació, a la majoria de esglèsies, i a les universitats al llarg de molts i molts anys, s’ha consolidat del tot i ocupa, i no ha deixat de ocupar, llocs claus de l’estat: a la politica, evidentment (vegi’s per exemple C’s), a la judicatura, a l’exèrcit, a l’Esgèsia, a la cultura. Aleshores és més fàcil de comprendre i explicar casos com el de Abalos, el de Monedero, o el del PSOE en conjunt. Es diuen d’esquerres per la senzilla raó de que volen ser alternativa de govern i de tant en tant tocar poder, encara que sigui només una miqueta. Però el seu cor, sentiments i raonaments són de motllo feixista i espontàniement surt així. A causa de l’adroctrinament citat troben lícites i/o creibles les mentides i mitjes veritats que els segueixen proporcionant, perquè no els han ensenyat mai a analitzar i criticar el que els diuen. I troben “normal” i “natural” que s’equipari els CDR a ETA, o que s’empresoni a politics discrepants, o rapers desvergonyits. En el fons perquè la Pàtria és la pàtria, i l’Estat el seu profeta, la Llei és la Llei ( i ve de Déu, l’únic que la pot fer!), i si algú creu que la Llei ve de un Parlament escollit per la gent és un heretge que només ens pot portar desgràcies i que cal eliminar pel bé de tots. Revertir aquesta situació absolutament antidemocràtica a España pot costar vàries generacions (els sociòlegs parlen de 4 ó 5)…si ens hi posem ara!

Un parell d’aportacions:

1. José Luis Ábalos és valencià de la mateixa manera que ho era Fernando Abril Martorell, que creà junt a l’altre valencià el Tinent coronel Emilio Alonso Manglano (cap del CESID, antic CNI) crearen la “Batalla de València” junt a Alfonso Guerra. Tots quatre pertanyen a la mateixa llopada. Ábalos pertany a una branca socialista anomenada “els troncos”. Gent jacobina si fóra democràtica, però no, aquesta gent s’ajuda de les forces més fosques de l’estat. Al PSPV hi ha un ben nodrit repertori de “troncos” caracteritzats pels ítems del lerrouxisme que Joan B. Culla va analitzar sobre el tema al Principat, trets que a València tenia el seu vessant en el “post-blasquisme” del periodista F. Azzati.
D’un anticatalanisme ferotge.

Tota la “fontaneria” de Joan Lerma ho era: Lloret, Vicent Vercher, Ernest Nabàs, F. Guardiola, Garcia Reche, Ximo Azagra, Manuel del Hierro, Fernando Millán, etc. que van pujar al PSPV circumstancialment però realment tenen el cor situat als “ministerios” de la Castellana.

Els valencianistes com Vicent Soler, Alfons Cucó, Francesc Signes, Alfons Llorenç, Josep Ll. Albinyana, etc. només eren el “florero” de cara a guanyar les eleccions. Durant la legislatura qui manava i gestionava era la fontaneria”.

Per això van ser foragitats ràpidament per Guerra i González amb la traïció col·laboracionista dels “troncos” d’ací, que, òbviament, els autoescapçà en valors i plantejaments. Màdrix requereix de personatges de “perfil baix” en tots els segments socials i partits polítics a llur colònies. De tan baix, que un personatge de la fontaneria lermiana com Joaquim Puig, a mig camí entre troncos i valencianistes sembla ser algú rellevant.

Doncs bé, mentre servidor era estudiant i he fet 2 carreres politècniques, un master i 30 anys de professió, la carrera més important d’Ábalos ha estat el secretari general del POSE-PSPV de la Província de VALÈNCIA ininterropudament.

Intententat desballestar i colgar 3 pams sota terra la cultura valenciana tant com han pogut. Com veiem dia sí, dia també, aquí també n’han fracassat.

Sobre Ábalos corre per València la “llegenda negra” de les seues magarrufes i negocis a Sudamèrica junt al seu col·lega González, que algun periodista d’investigació caldria que investigués.

2. En un altre ordre de coses, em fa certa gràcia l’intent de racionalització d’un fenomen com és muntar un estat. Muntar un estat per un estat requereix d’una bogeria extrema. I més, quan els qui s’oposen encara n’usen i afigen molta més d’irracionalitat. Ho hem pogut confirmar en les independències de Portugal en Aljubarrota, en els monuments de Porto front les tropes borbòniques. El 3 de Maig de 1808 a Madrid, a Irlanda des de mitjan XIX fins a 1924, a l’Índia de Gandhi. Encara ho vegem amb els Comités en manifestació del Caixmir a Londres, etc.

I 2. Els meus comentaris, sovint, estan empeltats de tal bogeria, però no:

S’és independentista perquè l’independentisme, ara i ací, és l’única alternativa que qüestiona l’estat dels sistemes organitzatius.

S’és independentista per principi, perquè la part qüestiona el tot.

S’és independentista per l’assumpció de la democràcia, perquè l’àmbit de gestió s’ha de correspondre amb un àmbit de participació horitzontal i els grans estats creats per la burgesia i el món globalitzat, sols poden funcionar piramidalment.

NO SÓC independentista de Catalunya, sinó de qualsevol sistema territorial que puga posar d’acord al màxim de persones que l’habiten per organitzar-se.

I els estats nous petits estats sí qüestionen la màquina la minadora d’una democràcia pueril i infantiloïde com existeix hui al món. Per això cal fer “tabula rasam” i eixe és, al meu parer, l’estafa dels federalistes de bona fe com els Comuns i Podemos d’allà com els de pa sucat
com Iceta, Montilla i/o Ximo Puig, Vicent Soler, etc.
Ser independentista no significa ser aïllacionista, ni obviar la necessitat de gestions comunes de problemàtiques compartides i la possibilitat de confederar amb altres territoris qüestions determinades estudiant cas per cas.

Compartir sobirania de manera voluntària no implica dependència, sempre des de la mirada d’igual a igual.

Aclariment al meu comentari anterior sobre els partits d’esquerres catalans, la diferència entre ERC i CUP és l’anti-capitalisme i l’anti-europeisme. Diferència “simbòlica” perque a la pràctica tombar el capitalisme és una autèntica utopia, inimaginable una Catalunya com Russia, Cuba, Xina, etc.., i sortir d’Europa només veient els avantatges judicials actuals que otorga el ser-ne part sembla que també seria un autèntica pèrdua de possibilitats i llibertats individuals.

Els CDRs i molts altres “agents” també podrien fer debat sobre els pros i cons a sortir d’Europa i la NATO, com part del procés preconstituent que jo veig necessari per a que quedès predefinit el marc del nou estat després d’un referèndum d’independència, i que seria la linea a seguir a les negociacions posteriors a tots nivells durant el periòde de transició i si realment fos necessari un temps desconnexió-reconnexió a aquests “agents” supra-nacionals.