31.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 01.06.2017 - 13:23
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va aprovar ahir el pressupost espanyol gràcies a la incorporació a última hora del vot del diputat de Nueva Canarias, Pedro Quevedo. Rajoy ha bastit una coalició a favor dels comptes que aplega PP, Ciutadans, el PNB, Coalició Canària i aquest diputat de Nueva Canarias. És una coalició tan rara i sorprenent com es vulga, però és eficaç. I demostra que, malgrat les burles i tot, Rajoy té una capacitat de maniobra molt més que sorprenent i és molt més hàbil que no tal com el retraten.
Amb aquesta votació, Rajoy s’assegura un any de tranquil·litat pel que fa al front parlamentari i demostra la capacitat de diàleg i negociació. El PNB havia jurat que no en volia saber res i ja veieu on és. El cas de Nueva Canarias és, directament, de traca i mocador.
És de traca i mocador perquè cal tenir present que l’únic diputat que té es va presentar en les llistes del PSOE. És cert que no n’és militant, però el van votar els electors perquè era PSOE. No tan sols això: Pedro Quevedo va fer una duríssima campanya contra Rajoy, de la qual hi ha proves enregistrades en vídeo que no sé si ell podrà mirar sense morir-se de vergonya. La pluja de milions que ha aconseguit en canvi de pitjar el botó verd potser el rescabalarà de la vergonya personal. Però, així i tot, és un afer lamentable.
Ara, diguem-ho clar: això no ho pot haver decidit tot sol. Això no ho pot haver decidit sense el concurs i el permís del PSOE. Simplement, el PSOE ha cedit a Rajoy el seu diputat més dissimulat. D’ací ve el silenci i la manca d’escàndol. Si Quevedo hagués pres la decisió contra el PSOE, els socialistes tenien mil maneres de protestar. I no n’hem vist cap.
Aquest gest és un indici més que el PSOE avui, més enllà de Susana Díaz, és un partit domesticat, complementari del Partit Popular. No és alternativa de res ni es veu a ell mateix com a alternativa de res. Més aviat sembla que només s’interpreta a ell mateix com una crossa del poder, ben lluny del partit-nació que va ser als anys vuitanta, quan modelava l’estat espanyol postfranquista.
Hi ha una cosa que no sabem encara ben bé: si es notarà molt la diferència quan Pedro Sánchez prenga efectivament el poder, després del congrés. Però, ara com ara, hi ha senyals molt més que preocupants. Preocupa que haja accedit a la cessió d’aquest vot que facilita el tràmit pressupostari i porta la tranquil·litat al PP, precisament quan li esclaten escàndols arreu. Però també preocupa molt que telefonàs per iniciativa pròpia a Mariano Rajoy –que encara és hora que el felicite– per dir-li que l’amo podia comptar sempre amb ell per anar contra el referèndum català. Domesticats, completament domesticats.
[Bon Dia] –L’anunciada decisió de Donald Trump de retirar els Estats Units de l’acord de París contra el canvi climàtic és molt greu. Molt greu per al seu país i molt greu per al conjunt de la humanitat. Fins avui només Nicaragua i Síria són fora d’aquest acord, de conseqüències planetàries. Si els Estats Units se’n van, la dimensió de l’acord canvia de mig a mig i perilla. Trump s’ha envoltat de gent que creu que l’activitat humana no té res a veure amb el canvi climàtic, malgrat les enormes proves científiques que hi ha. Sembla mentida que aquestes coses puguen passar en un país com els Estats Units, però hi passen. Ara, crec que la força principal que duu Trump a prendre una decisió tan equivocada és la voluntat de destruir tot allò que Obama va crear. Ho va fer amb la seguretat social i ara ho fa amb el canvi climàtic. Ahir Vittorio Zuccconi a La Repubblica deixava entendre que açò és una obsessió clarament racista…
–Quan un partit canvia de logotip, de marca, d’imatge pública, els seus militants normalment es posen a tremolar. Certament és un pas agosarat i perillós, oimés si fa trenta anys que tens el mateix. I això li passa al Bloc Nacionalista Gallec, que ahir va presentar la nova imatge. Si a algú li interessa la meua impressió sobre el nou disseny, he de dir que em sembla una modernització bastant reeixida.
–Avui a les dos quarts de vuit del vespre es presenta a l’Espai Vilaweb el llibre Una memòria compartida. Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud (Afers–Mirmanda), una obra que analitza l’existència d’una memòria compartida pels catalans, més enllà de divisions polítiques i administratives, i identifica un seguit de factors que la configuren. Si us interessa, us hi esperem. Mentrestant, podeu llegir aquesta entrevista a l’historiador i editor de l’obra, Enric Pujol.