El PSOE, domesticat

Fa molts anys, però molts, que el PSOE es limita a ser un PE (partit espanyol). Als seus dirigents, dels treballadors sembla que tant se’ls en dóna. Molta aparença però al final res de res. Perquè no ens enganyem. La política més important es fa amb els pressuposts. I només cal veure a quina colla d’aprofitats, imputats, investigats o directament condemnats estan donant suport. Com ja ha passat altres vegades, abans o després, aquell estat farà fallida. I si no hem marxat a temps, la tornarem a pagar nosaltres. Per als qui teníeu esperances, us repetiré una frase que fa molts anys, a finals dels setanta del segle passat, em va dir mon pare: “Mai han sigut de fiar”. De moment, ens resten 121 dies, fins al final de setembre. Va amainant, la xifra.

Hi ha un parell de notícies que no m’agraden gaire. Una, òbviament, la que es comenta a l’editorial L’altra, la decisió per part de la UE de tenir en compte el corredor central. Què tenen en comú, les dues? La capacitat de “convèncer” de l’estat espanyol. Els haurà costat qui-sap-què, en forma de favors a pagar, de sobirania real p erduda, de privilegis financers al PNB i a Nova Canària, també a nivell europeu…Però se n’han sortit.
Compte, perquè malgrat que l’estat espanyol sigui la riota de tot Europa per la seva falta de cultura democràtica, per la seva corrupció, per la seva baixa productivitat, per la seva incapacitat de parlar idiomes, per… poseu-hi el que volgueu. És cert, talment com nosaltres podem pensar dels grecs, dels italians meridionals, dels turcs. Són un desastre.
Però el tema no és si fan les coses bé, sinó si tenen poder. I sí, continuen tenint el poder que emana d’un estat consolidat pel temps i per la por -encara que tingui els pilars de sorra-. Encara que no sigui respectat, és temut, o almenys se li fa cas per interessos mutus.
Compte.
No menyspreem l’enemic per la seva aparent malaptesa. No menyspreem Rajoy, i el que representa, només perquè intel·lectualment és molt justet. Té unes estructures poderoses al seu costat. Prenem-nos el partit seriosament, i quan l’haguem guanyat, ja tindrem temps de riure, i de preguntar-nos com vam suportar tanta misèria humanística provinent dels nostres veïns.

El PSOE forma part del PPSOE, el qual em sembla un acrònim magnífic per descriure el sistema de dos partits que s’han adjudicat el poder per torns durant els últims quaranta anys. Si això us sóna familiar és perquè és exacatament el mateix que van fer els partits liberal i conservador a finals del XIX. El PSOE, però, s’ha anat fent més conservador a mesura que els seus quadres s’anaven envellint i els més joves deixaven d’identificar-se amb les sigles i marxaven. I aquest dirigent conservador mai podrà entendre que l’única manera de sobreviure és cap a l’esquerra i diferenciant-se del PP.

“Rajoy gaudeix d’una capacitat de maniobra molt més que sorprenent i és molt més hàbil del que el retraten”.

És la meva tesi. La de sempre. Valorem poc la capacitat de sortir-se’n d’Espanya. Amb la seva corrupció, compra de voluntats i pràctiques genuinament maquivèliques saben on van i que volen. I nosaltres amb el lliri a la mà anem perdent llençols i callant o parlant només del referèndum.
No sóc pas jo qui diu que Rajoy no és hàbil. Dic sempre que ens van agafant avantatge perquè no tenim gens clar que hem de denunciar el genocidi de segles.
I ells poden comprar PSOE i a molts catalans entre altres coses perquè el genocidi dels Països catalans és la seva especialitat.

La poca traça en públic de Mariano Rajoy ha fet creure que és gairebé curt de gambals. I res no és més lluny de la realitat: és un supervivent nat amb una capacitat estratègica enorme. Només cal recordar d’on ve: va ‘guanyar’ la carrera succesòria a un Rodrigo Rato en ple apogeu; va resistir les conseqüències de l’11-M el 2004, és a dir, emprendre una travessa del desert amb l’aparell aznarista lligant-lo curt, pràcticament una guerra civil interna amb una agressiva Esperanza Aguirre posant tota la carn a la graella; va aconseguir a poc a poc desempallegar-se d’aquest aparell i de les poderoses claques mediàtiques i de tota mena que li donaven suport alhora que anava bastint el seu propi aparell; va arribar a ple rendiment al 2011, aconseguint els millors resultats electorals de la història del PP; i potser més important: un cop perduda la majoria, ha aconseguit mantenir el control de l’aparell de l’estat fins a un grau superlatiu si tenim en compte el número de diputats que té.
Evidentment que en molts aspectes és evident que és un complet ignorant del què suposen els efectes de les seves polítiques, però això és secundari: ell és el que mana. I la seva inoperància comunicativa més que un desavantatge, li juga a favor perquè amaga tot això. En aquest sentit potser en la intimitat el Rajoy més pròxim a la realitat és el que veiem cada setmana al Polònia de TV3.
Davant d’aquest panorama, una altra supervivent amb força capacitat estratègica -i moltíssima agressivitat-, Susana Diaz, devia pensar que era millor replegar el PSOE per preparar-lo per temps més propicis. Ara s’ha de veure si Sánchez efectivament aconsegueix una nova orientació, lluny de la crua i depriment realpolitik que practiquen tota aquesta colla.
En tot cas, amb en Rajoy al comandament de la maquinària estatal hi ha mala peça al teler: potser esperona de manera natural els impulsos independentistes, però dubto que els pilots polítics d’aquest independentisme siguin capaços de fer front de manera efectiva a les seves estratègies extremadament agressives i sense contemplacions i alhora subtils i maquiavèliques. Estic convençut que abans d’incautar urnes o de treure els tancs al carrer, trobarà i posarà en pràctica altres maneres d’impedir el referèndum que no suposin un cost d’imatge massa elevat -per fer servir una expressió ‘prisenca’- i que no hagin estat capaços de preveure els líders independentistes. De moment, amb aquesta oferta/trampa d’anar al Congrés i amb el relat del cop d’estat reiterat una i una altra vegada estan aconseguint posicionar força bé un discurs aparentment molt difícil de defensar. Temps al temps.

I a mi em preocupa que tinguin una filial a Catalunya, el PSC, que no només està encara més domesticat sinó que evidencia una manca de projecte brutal, més enllà de practicar l’obstruccionisme contra el referèndum. I això, per cert, no es nota només a Nicaragua, sinó també i sobretot als seus feus municipals, on la sensació d’enquistament és espaordidora. Hi ha una massa de votants que els vota acríticament (com a Espanya ha començat a passar amb el PP), i la feina que hi haurà a treure’ls de les alcaldies malgrat que la seva gestió, decididament, no xuta.

Si el PSOE continua pel camí que ja fa anys va emprendre, va cap a la seva desaparició. Per poc que Podemos entri en escena de manera desacomplexada, amb més radicalitat democràtica i reconeixent la plurinacionalitat de l’estat de debò (tot i que això està molt lluny i a nosaltres no ens afectarà perquè ja serem fora), acabarà menjant-se’l.

De tota manera encara té alguns ajuntament importants, tot i que cada vegada menys, i està esgotant aquestes quotes de poder que li queden per seguir fent la mateixa política unionista i liberal que ja fa temps que practica. Res de progressisme i de política valenta doncs. Això ha desaparegut del tot. Covardia i el “siempre ha sido así” és el que els mou.

L’escolanet nostrat d’aquest grup, fa el mateix però a escala casolana, sense fer enfadar al pare, és clar, perquè necessiten ser acceptats a dins de la gran família com si fossin germans i han de fer bondat. Ara bé, sense discutir-li ni i una coma dels seus discursos i de les seves decisions i a votar tots iguals, no fos cas que els tornessin a amenaçar amb fer-los fora de casa. Que lluny queden els dies que aquest partit volia ser independent de debò, amb nom i grup parlamentari propi i això ha han abandonat de la mateixa manera que han abandonat els seu principis catalanistes i federalistes encara que s’omplin la boca d’aquesta paraula pensant que si la diuen moltes vegades, encara que no facin res per aconseguir-ho, s’acomplirà. A hores d’ara, els socialistes espanyols i els catalans són una gran decepció tot i que encara surtin una mica a la foto. A banda dels casos de corrupció que els han esquitxat i l’actitud “caciquil” dels qui se n’han aprofitat de les portes corredores dels barons espanyols, tant allà a Espanya com aquí. Si els responsables fessin examen de consciència a nivell individual, es posarien a plorar.

enim tendència a menystenir el president del govern espanyol, com si la caricatura del Polònia fos real. Jo no negaré que a base de lapsus hilarants, declaracions surrealistes, rodes de premsa plasmàtiques i tàctiques de lluç, s’hagi guanyat una fama merescuda. Però fem molt mal fet de subestimar-lo.

Rajoy, en tàndem amb Soraya, ha aconseguit guanyar dues eleccions i aguantar el PP malgrat la impressionant corrupció d’aquest partit. Ha destrossat i domesticat el PSOE. Ha assimilat Ciutadans. Ha frenat i neutralitzat Podemos. Va sortir airós de la crisi i va evitar el rescat. Va reeixir a formar govern a l’octubre i ara ha aconseguit aprovar els pressupostos, i que Europa digui també que el corredor mediterrani passa per Madrid… ¿No us adoneu que, si finalment aconsegueix vèncer la revolta catalana, passarà a la història com un geni de la política? No el subestimem. Només per això sol, caldria que tothom reaccionés. ¿No s’adonen els de “Catalunya No es Pot” a qui estan fent el joc? Només si Catalunya guanya la independència podrem alliberar-nos d’aquest malson.

Estem en un moment tan decadent de la política espanyola que el que importa per votar els pressupostos no és si s’està d’acord en a què es destinen les partides, el que importa és quan me n’emporto jo. Compra pura i dura dels vots, al més pur estil mafia organitzada.
Quan tenien majoria es podia pensar que el problema era el votant estúpid espanyol, però sense ella el que es veu, i de llarg, és que la gran majoria dels que estan al poder hi són per veure què s’en poden endur. És una vergonya aberrant que estiguin apujant la despesa militar (14.000 milions previstos en 7 anys) i que les inversions a les comunitats – que són les que repercuteixen directament en nosaltres, els contribuyents, que som els que fotem els diners – siguin tan minses, però ho és molt més que els altres partits les aprovin perque se n’enporten la seva part. El “reparto del pastel” en tota regla i en directe, sense amagar-se, i tot ben documentat. Com diria el de l’APM: “aquí hay nivel”.
Que una banda mafiosa amb quasibé mil imputats, amb gravacions en les que parlen de qui posaran com a fiscal, el mateix que resulta que té una empresa a Panamà, el mateix que frena escorcolls i posa totes les trabes hagudes i per haver per tal d’entorpir les investigacions; que tenen defenses tan esperpèntiques com per exemple dir que no dije “la fiscalia te lo afina, dije la fiscalia en fin a” y que claro, quan es parla es van posant interjeccions que són cosa del directe però que el que s’estava dient és una altra cosa diferent de la que hi ha gravada; o, el famosíssim “mil, dos mil, tres mil, quatre mil….dotze mil; dos milions de peles” que resulta que no s’en recorda de què contava; que entren a la pressó quan ja no hi ha més remei però que en surten ben ràpid i quan volen, de forma tan sumament desvergonyida i poc elegant com fent-ne sortir a un per sordera el mateix dia que es fa pública la llei de que els malalts terminals podran sortir dos mesos abans de la seva mort prevista; podria seguir i donaria per redactar dues novel·les però m’en vaig de l’argument.
Que aquesta banda mafiosa continui al poder i continui amb el beneplàcit de més de la meitat de l’altra part del govern, això és de jutjat de guardia; i ja no és només culpa del PP, ara ja s’ha vist la magnitud total: els que pugen al poder ho fan per repartir-se els calers que nosaltres posem per que creiem en un estat del benestar: que ajudi a qui ho pasa malament, que ensenyi a tothom, tingui recursos o no, i que tingui cura de la seva salut. Aquesta gent al complert, s’en riu de nosaltres a la nostra puta cara. Invertint milers de milions en autopistes de peatge a un lloc on és plè d’autovies gratuïtes, a quin coi d’il·luminat se li va acudir aquesta gran idea? si no tinguéssim dos dits de frent, podriem pensar: “aquests són els emprenedors high level que hi ha en aquesta merda de país”; però no macos, els tenim: “com que no hi ha inversions rentables, ens n’inventarem alguna i, quan no surti bé, haurem posat en el contracte, no només que em torneu els calers de la meva inversió sinó que em pagueu el que jo pensava que en treuria si el negoci hagués anat bé”.
Sembla mentida que encara hi pugui haver una cosa més trista, però hi és, i és que hagis de patir pel que dius, per citar noticies que has llegit als diaris o que has vist a la televisió o a youtube, que no puguis treure les teves conclusions i compartir-les. Aquesta és la cirereta del pastís, el tancament de tota la estructura criminal: ho tenen lligat tot, cada estament, només els queda no deixar-nos parlar.

Admirat senyor Vicent Partal. Per primera vegada estic una mica en desacord amb vostè en quant a que el Rajoy té una alta capacitat de maniobra. Crec que més aviat el que passa és que en aquest país sub-desenvolupat en el que encara hem de viure, la majoria de partits polítics estan disposats a col·laborar en el que sigui i per molt aberrant que sigui a canvi de diners.
Això és horrorós i altament destructiu. A Bolívia per exemple, molts partits han estat subvencionats directament per els “cártels de la droga” a canvi de restar inactius davant de autèntiques massacres amb els seus ciutadans. I és que en tots aquests paisos tercermundistes com Espanya, hi ha un costum molt arrelat, i és confondre el poder amb la d’intel·ligència, i francament, en una gran part de les persones amb poder real que jo he conegut en la meva vida, no ho era cap sinònim, si no més aviat antònim.
Per a mi, no hi ha persona més estúpida i burra que la que és asocial i insensible al dolor dels demés i el Rajoy n’és el paradigma. El Hitler també era adorat per molta gent i ningú posava en dubte la seva gran intel·ligència i capacitat, i va acabar sent el governant més curt i estúpid de la història. No era també llestíssim el Felipe Gonzàlez? i ara què és?

Sr Partal, aprofitant el seu bon costum d’afegir comentaris sobre temes diversos als seus editorials, m’agradaria dir alguna cosa sobre la situació creada pels comentaris del Bisbe de Solsona sobre la homosexualitat

Vagi per endavant que no considero que s’hagin de perseguir penalment i que crec fermament que l’Església té molt que oferir a l’home modern tant mancat de sentit.

Observo que la majoria de comentaris que s’han fet sobre les reacciones d’ajuntaments i dels col·lectius homsexuals a les paraules del Sr Bisbe, titllant-les d’exagerades, hi rau una homofòbia per omissió, interioritzada socialment i de la que les persones que l’expressen no se n’adonen.

Ho afirmo perquè és molt greu que tot titllant o llançant sospites ,en contra de l’opinió de la psiquiatria i la psicologia, de que la homosexualitat s’origina en causes més o menys malaltisses, se l’està qualificant d’anormalitat, d’infermetat. Aquest és un dels insults habituals en les persones expressament homòfobes: “Marieta de merda, pervertit, ets un malalt” .

Primer s’estableix l’infermetat, després el pecat (ni menys ni menys que la condemnació eterna!) i ja s’ha obert, ni que no es vulgui, la porta a la discriminació.

Per tant el que és realment preocupant no son pas les glosses del Sr Bisbe, sinó l’aflorament generalitzat d’aquesta inadvertida, potser involuntària, homofòbia per omissió que tant de mal fa.