El PSOE comença a aigualir el compromís en immigració amb Junts

Des de l’endemà de l’anunci del pacte del PSOE amb Junts, els socialistes espanyols han afegit aigua al vi. “Veurem fins on pot arribar, amb sentit comú, l’abast d’aquesta delegació de competències”, deia ahir la vice-presidenta primera i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, sobre el pacte perquè Catalunya pugui fer una “gestió integral” de les competències en immigració. El PSOE seguia el mateix patró que ja ha aplicat en altres negociacions i amb què ja s’havia trobat, sense anar més lluny, ERC: deixar que el partit amb qui pacta vengui les contrapartides de l’acord i, després –ateses les previsibles crítiques del PP i Vox, i de socialistes crítics com Emiliano García-Page– mostrar-se disposat a estendre la mesura a totes les comunitats autònomes, garantir-ne l’encaix constitucional i allunyar la immediatesa de l’aplicació.

El repartiment del cafè per a tothom és una vella pràctica del PSOE, tan antiga com l’estat de les autonomies i la LOAPA. Es va repetir durant els anys de la reforma de l’estatut ­–amb la rèplica del text de l’estatut català a altres comunitats autònomes, que després no van veure els seus texts recorreguts al Tribunal Constitucional– i es va seguir igualment en la negociació del finançament del 2009. Allò que va començar com un acord bilateral entre el govern català i l’espanyol es va estendre després a la resta de comunitats de règim comú amb una reforma de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes. També ara sembla que el PSOE preveu cessions que puguin ser generalitzables: que no hi hagi exclusivitat territorial amb els avenços en l’autogovern que pacta amb els partits independentistes. Ho ha fet amb la condonació d’una part del deute del FLA, que formava part dels acords d’investidura amb ERC, o amb Rodalia: els socialistes fins i tot van obrir la porta a traspassar-la a totes les comunitats autònomes. Un altre exemple és la gestió de l’ingrés mínim vital. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, en va reivindicar el traspàs com un dels fruits de la reunió que havia tingut amb Pedro Sánchez al Palau de la Generalitat. Però el govern espanyol el va estendre després a totes les comunitats autònomes que el vulguin. Ho emmarquen en una defensa de la descentralització i la cogovernança.

Per això Montero també s’ha avingut a la possibilitat que més comunitats exerceixin polítiques en immigració, un cop el president basc, Íñigo Urkullu, ha aixecat el dit. A banda, el PSOE ha estat molt curós a l’hora de parlar d’una competència que, segons la constitució espanyola, és exclusiva de l’estat. Tant la vice-presidenta primera com el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, parlen de “delegació” i no de “traspàs”. És la mateixa paraula que va aparèixer en el comunicat que va fer públic el PSOE unes hores després de l’acord, anunciat dimecres mateix en un comunicat de Junts, en què també parlaven de “delegació”, però “integral”. El secretari general de Junts, Jordi Turull, va aclarir en una entrevista a Catalunya Ràdio que els socialistes els volien encomanar la gestió, però que ho havien refusat perquè volien poder dissenyar les polítiques des d’aquí: dels fluxos migratoris als requisits lingüístics, passant per l’expulsió dels multireincidents. I el control de les fronteres? Els màxims dirigents de Junts admetien que havien tancat un acord polític, i que les concrecions s’haurien de plasmar (i, per tant, negociar detalladament) en la llei orgànica que s’haurà de debatre al congrés espanyol. Fonts de Junts apunten que serà un projecte de llei. És a dir, que primer de tot haurà de passar pel consell de ministres.

Precisament perquè el pacte és que les competències es deleguin per l’article 150.2 de la constitució espanyola, no dependrà únicament de Junts que puguin prosperar, sinó de tota la majoria de la investidura. Per això, Montero afirmava dijous que necessitaria “consens” i el suport d’una majoria absoluta. A més, la immigració és una competència exclusiva de l’estat, i el PSOE se’n vol reservar la titularitat. Sigui com sigui, és una negociació que es pot allargar en el temps i que forçosament haurà de tenir un desplegament lent, fins i tot, amb un acord detallat, tenint en compte el procediment parlamentari i els acords entre governs posteriors que caldran per a aplicar-lo, incloent-hi l’increment de treballadors públics i la transferència del finançament necessari requerit.

A aquesta complexitat en la materialització de l’acord s’ha agafat el govern de Pere Aragonès per a rebaixar la importància de l’acord. Un pacte que ha deixat el govern fora de joc tot i que és l’executiu qui haurà de gestionar-lo, i que s’escapava de la seva agenda per a l’autogovern, capitalitzada per Rodalia i l’intent de reforma del sistema de finançament que s’acosta. Tot i que Bolaños va assegurar dijous, a primera hora del matí, que havia tingut contactes amb el govern català per a parlar de l’acord tancat amb Junts, no va ser fins a la nit que el ministre va parlar per telèfon amb la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà. Un detall que parla de la complexitat amb què ha de gestionar el PSOE la seva doble dependència de Junts i ERC, malgrat que els republicans no hagin tibat la corda fins al límit de Carles Puigdemont, que tampoc la va trencar amb l’acord de l’últim moment.

I és que el PSOE també s’aprofita de la rivalitat entre els antics socis de govern per diluir la rellevància dels rèdits. A propòsit de la trucada nocturna entre Bolaños i Vilagrà, la consellera reafirmava allò que ja havia valorat al migdia en una atenció als mitjans de comunicació: que no hi ha cap traspàs ni cap pacte de delegacions sinó un compromís “difús” per a “impulsar” una llei orgànica. “Som a quart de negociació amb el PSOE. Ens estem a punt de graduar i, per tant, sabem molt bé que, quan el PSOE fa servir un verb inconcret com ‘impulsar’, acabarà com un intent, com un impuls, però cal lligar molt bé la lletra petita”, va dir Vilagrà en una entrevista a RAC1. Junts, que sempre ha criticat la manera de negociar d’ERC amb el PSOE, va voler marcar distàncies assumint que no es refia dels socialistes, i situant el mecanisme de verificació en la taula entre els dos partits com una condició sine qua non de la investidura. Per això Junts subratllava, també, que les contrapartides per haver facilitat l’aprovació dels decrets no eren únicament verbals sinó que havien signat un document. Segons ERC, no han escapat de les argúcies del govern espanyol. Sigui com sigui, de la negociació agònica d’aquesta setmana, sembla que el PSOE ha extret la lliçó que la seva tàctica habitual de deixar la negociació fins al darrer moment perquè la pressió del temps jugui a favor seu no li ha acabat de funcionar amb Junts.

Tampoc no és casual que hagin estat Montero i Bolaños els qui més hagin matisat l’abast de l’acord amb Junts. Bolaños és l’interlocutor amb qui més s’entén ERC i el govern d’Aragonès, mentre que el partit de Puigdemont ha aconseguit una interlocució més resolutiva amb el número tres del PSOE, Santos Cerdán, que fins ara no ha fet declaracions públiques. Potser ha estat Bolaños qui ha separat millor el gra de la palla sobre què pretén, al capdavall, el PSOE amb els pactes amb els partits independentistes, un cop assumit que pagarà el peatge de l’amnistia. Mentre es dilaten les anunciades negociacions per a la resolució del conflicte polític, sobre la base que no es resoldran d’un dia per l’altre, el projecte autonòmic dels socialistes va endavant i el procés va quedant com un record del passat: “Avui amb els catalans parlem d’immigració, de l’ingrés mínim vital, de l’IVA de l’oli, no pas del que es parlava fa cinc anys”, deia dijous a TVE.