22.12.2018 - 21:50
El candidat del PP la batllia de Barcelona, Josep Bou, ens ha sorprès en un vídeo amb una actuació molt estrafolària en què reivindicava una catalanitat basada en dues característiques. Són els seus vuit cognoms catalans i elements culturals catalans: ell posa el caganer i el tió, balla sardanes i se sent molt català.
Vull aturar-me en aquests dos factors que reivindica per a la seva catalanitat. El primer, malgrat tot, és més aviat una interpretació molt hispanocèntrica de la identitat nacional, perquè el nacionalisme espanyol ha avantposat sempre el fet de ser fill d’un espanyol que no pas el fet de tenir-ne la ciutadania com a condició per a pertànyer a la nació. Fins i tot la legislació, a l’hora d’adquirir la nacionalitat, dóna preferència al fill d’un nacional espanyol, tot i que no hagi viscut mai a Espanya, davant el fill d’un no nacional que faci deu anys que hi viu. En canvi, el nacionalisme català ha basat la pertinença al col·lectiu en la ciutadania i la voluntat de formar-ne part. Més enllà d’uns quants fonamentalistes que no han tingut mai gaire rellevància, no s’han mirat ni els cognoms ni els orígens.
D’una altra banda, els elements culturals citats per Josep Bou són trets culturals fàcilment assimilables o folkloritzables pel nacionalisme espanyol. Tal com ha assimilat la identitat cultural andalusa reduint-la a folklore i netejant-la dels elements d’identitat nacional, Bou pretén fer igual amb la cultura catalana. Si ens hi fixem, el discurs, majoritàriament en castellà, denota aquesta voluntat.
Realment, són les eines del nacionalisme banal català, que fan por al nacionalisme espanyol: la llengua i la capacitat de crear un imaginari propi fora de la identitat nacional espanyola. Per això el seu objectiu principal és liquidar l’escola catalana i TV3, les eines principals amb les quals podem fer que el català sigui llengua habitual dels qui no l’hem tingut com a llengua primera o familiar. La llengua canvia el pensament, és un fet íntim. Que jo t’estimi en català i no tan sols en castellà altera la meva manera de veure el món des del fons del meu cor. M’obre la porta a sentir, a poder identificar-me amb unes altres persones que parlen el mateix idioma i obrir la meva ment a la possibilitat d’un sentiment de pertinença al cos social que parla català habitualment, majoritàriament qui ja se sent català.
A més, l’escola catalana, però especialment TV3, ajuda a construir un imaginari fora dels elements del nacionalisme banal espanyol. Qui mira TV3 no consumeix únicament un biaix concret en l’anàlisi de la realitat o una televisió en català, sinó també un imaginari propi, una manera d’interpretar el món i de construir el ‘nosaltres’. I, d’aquets elements culturals que ajuden a crear aquest sentiment, en tenim més, com ara la cultura del foc, l’excursionisme o els castells, que generen espais de convivència on, en un entorn majoritàriament catalanocèntric, les persones poden crear nous vincles de pertinença i d’identitat.
Per això, quan Ciutadans o el PP afirmen que defensen la cultura catalana, és en un sentit folklòric. Volen que siguem una nació desnacionalitzada, que tinguem una cultura assimilada i sense identitat nacional. Per aquesta raó el seu enemic és la llengua, és l’escola catalana, és la televisió pública catalana i és tot allò que ens permet de construir un imaginari fora del nacionalisme espanyol.
Segurament Josep Bou podria reconstruir el seu llinatge familiar fins als fundadors de Barcelona, si ell volgués, però el seu discurs és, en el fons, una negació d’aquesta catalanitat. És l’essència del projecte nacional espanyol: la negació, assimilació i folklorització de tota altra identitat nacional.
