El programa electoral que estaria disposat a votar el 21-D

Diuen, diuen, diuen que la llista unitària no ha pogut ser. Que encara que el president del govern que va convocar el referèndum del primer d’octubre i que va portar la proclamació al parlament el 27-O hagi demanat d’encapçalar una llista d’unitat en defensa de la República i contra l’autoritarisme espanyol, algun partit no hi ha accedit. Llàstima, perquè a la gent ens costa d’entendre quines diferències hi pot haver ara a l’hora de defensar la llibertat de vuit presos polítics (i els que puguin afegir-s’hi), la legitimitat del govern presidit per Puigdemont ara exiliat a Brussel·les, i la República proclamada. Ens costa d’acceptar que hi hagi qui pensi més en el resultat que pugui aconseguir en unes eleccions imposades per l’estat espanyol que no en tot això que hem aconseguit i ens hem guanyat amb tanta suor, sang i sacrificis.

Es fa estrany de veure que quan més fort colpegen els autoritaris més separats ens volem mostrar. En tot cas, la manca d’unitat caldrà compensar-la amb estratègies determinades a assegurar que l’endemà del 21-D ningú no tingui l’ocurrència de fer-nos perdre tot allò que hem aconseguit, que és ni més ni menys que una República proclamada per un parlament legítim, legal i democràtic després d’un referèndum guanyat. Ara mateix miro d’evitar pensaments estranys sobre la intenció que puguin tenir uns partits i els altres –dels defensors de la República– que no sigui cercar el camí de la consolidació de la independència i emprendre totes les accions que portin al ple reconeixement del nou estat.

Per això, rumio quina fórmula caldria adoptar per assegurar aquest únic objectiu. Únic perquè mentre no hi ha llibertat no hi ha política de gestió possible. Si no hi ha llibertat, no hi ha possibilitat de ser socialdemòcrata, liberal, conservador, anticapitalista ni res de res. Per això entenc que qui vulgui defensar la República el 21-D ha de tenir aquest únic objectiu de consolidar-la. I com es fa, això de consolidar-la?

1. El parlament resultant de les eleccions il·legals del 21-D serà dissolt després d’haver assegurat el reconeixement de la República. Aleshores es faran les eleccions constituents.
2. La majoria resultant del 21-D reconeixerà el govern empresonat i a l’exili com a únic govern legítim i el president Puigdemont com a únic president legítim. Formar un nou govern o canviar el president seria una manera indigna i fastigosa d’acceptar el domini i la tutela de l’estat espanyol sobre els catalans.
3. El parlament aprovarà les lleis que despleguin les estructures d’estat que no han pogut ser creades després de la proclamació. Això vol dir la Hisenda catalana, l’Agència de Protecció Social, el Banc Públic de Catalunya, el Consell General de Justícia de Catalunya, les ambaixades a l’estranger i totes les agències imprescindibles segons els tractats internacionals i la legislació europea.
4. El parlament tornarà a elegir els membres de la mesa encausats per la justícia espanyola pels mateixos càrrecs que ocupen actualment. El període que va del vespre del 27-O al vespre del 21-D ha de ser entès com un parèntesi que no havia d’haver passat mai.
5. Un decret d’anul·lació dels judicis, les sentències i els processos en marxa contra ciutadans de Catalunya per la defensa de la democràcia i la llibertat. El decret ha d’anar acompanyat d’una dotació de recursos econòmics i humans per a la defensa dels ciutadans que es trobin sota la custòdia de l’estat espanyol fins al seu alliberament.

Aquests cinc punts són imprescindibles per a obtenir el meu vot el 21-D i em temo que són imprescindibles per a obtenir el vot de molta gent que ha dedicat hores, diners, nervis i esforços a fer possible la llibertat de Catalunya. Que no és fàcil aconseguir d’implementar tot això que dic? Ja ho sé. Ningú no ha dit que fos fàcil. Però no crec que hi hagi cap més camí per a aconseguir-ho. No crec que hi hagi dreceres estranyes. Igual que no hi ha camins rectes. Però el missatge al món ha de ser clar, el 21-D: no abandonarem l’esperança, no abandonarem el camí traçat, no abandonarem el compromís i el mandat democràtic. No deixarem un país pitjor que no l’hem trobat. No permetrem que l’autoritarisme i el franquisme continuïn vius com al 78.

Algú em dirà que no hi ha diners suficients per a fer tot això. Algú em dirà també que no tots els funcionaris seguiran les instruccions. I potser algú altre em dirà que els qui són al capdavant han d’assumir massa riscs en un pla d’aquesta mena. I jo els diré que comencin a confiar d’una manera més real en la capacitat de la gent d’aquest país. Que comencin a entendre que som molts els qui estem disposats a tot. Que sàpiguen que som grans i sabem què ens fem. Que no som una colla de nens que juguen a fer-se grans. Que estem disposats a assumir els sacrificis perquè sabem –i ara més que mai– que sempre seran molt més petits que els beneficis que traurem de fugir d’aquest monstre d’estat al qual mai no hauríem d’haver anat a parar.

@PereCardus, periodista