El procés, la lluita de frases i l’ANC

A Catalunya hem anat farcint de conceptes enginyosos el nostre trànsit cap a la independència. El dret d’autodeterminació l’hem anomenat dret de decidir. Un concepte més arrelat, per experimentat, en les pràctiques de la vida quotidiana i, per tant, més entenedor en termes populars. Una cosa similar passa amb la idea de ‘procés’ si la comparem amb la de ‘lluita’; el procés denota trànsit, moviment, inclou el conflicte però no es defineix únicament per aquest, a diferència del substantiu lluita, que s’expressa fonamentalment per la variable de confrontació. Sempre és important de delimitar un marc conceptual polític que tingui força explicativa i sigui de fàcil proliferació en l’imaginari social.

Però ara aquesta funció pràctica del discurs independentista va massa enllà. Innovem en excés en el terreny conceptual: pressupostos postautonòmics, de ruptura o d’estat; referèndum unilateral d’independència; eleccions plebiscitàries regides per una lògica de referèndum. Podríem continuar la llista d’exemples. El camp independentista sembla trobar-se còmode en l’assaig de noves ocurrències, però el fet és que hem arribat al punt de la incomprensió de què volem dir realment. Només els més connectats amb aquestes disquisicions en traiem encara l’entrellat. La majoria social d’aquest país no entra en aquesta mena de subtileses, per la simple raó que, en termes de política pràctica, no tenen gens d’interès. Perquè mentre batallem per la publicació d’una frase ocurrent, el camp independentista perd en part el temps en una lluita de frases sobre les virtuts i els vicis del nostre independentisme. Mentrestant, el sentir de molta gent que s’ha mobilitzat és que som més prolífics en paraules que en fets. És un sentir molt injust, sí, però hi és i molts de nosaltres tenim familiars, amics, coneguts i saludats que pensen exactament així.

Tant és així que el gresol declaratiu del cas català podria ser un indicador de manca d’estratègia política realista. Que no s’esveri ningú, parlo de la realpolitik necessària per a fer la independència, una cosa molt pràctica que han dut a terme totes les independències guanyades i les emancipacions victorioses de tota mena. I és que les batalles discursives es poden convertir en l’avantsala de la ritualització del procés. D’això la sociologia en sap: els períodes d’emulsió d’esdeveniments poden ser seguits per períodes marcats per l’estabilització del conflicte, o per la ritualització, fet que, a grans trets, en el nostre cas significa que els actors polítics independentistes (remarco, tots) s’estabilitzen sine die en la situació actual. Tothom representa el seu paper, cadascú al seu lloc. En la confortabilitat del propi espai (per exemple, el de cada partit), parlem d’independència, però no la fem. Aquí ho aprofito per només apuntar que per a mi la declaració del 9-N és l’expressió pública d’un programa acordat, però no una estratègia. Les estratègies conformen una política pràctica acordada que no es va explicitant cada tres mesos en declaracions públiques. Imagino que la declaració del 9-N s’inclou en una estratègia, però no l’és. I no tinc ni idea si existeix una estratègia compartida que vagi més enllà de declaracions puntuals.

Fixem-nos en el fet que del 2010 a la consulta del 9-N tenim l’emulsió, l’èpica, de l’acumulació de forces independentista amb dos fenòmens únics: un, organitzatiu i polític, l’ANC; dos, una capacitat ingent de mobilització que envià a la paperera de la història el paradigma autonomista. Però del 9-N fins ara ens hem preocupat més per la programació dels esdeveniments a partir de la política institucional encotillada en l’autonomia, que no d’incrementar el conflicte a favor nostre. El conflicte no és una paraula lletja, és una pràctica política molt creativa i necessària per a assolir els objectius que ens hem fixat. El conflicte és consubstancial a la democràcia. I pot ser d’una gran generositat: rellegiu Gandhi o Mandela. Però al conflicte s’hi entra per a guanyar-lo. És per aquest motiu que l’estratègia política és tan transcendental. Si no volguéssim guanyar, no caldria que en disposéssim. El cas és que tinc l’angoixant sensació que contra això anem ritualitzant el procés català. Sense mala fe, que consti, però el fet és que en termes de política pràctica no es veuen els passos que ens han de dur a l’objectiu. No és una crítica al govern, al qual hem d’agrair l’esforç enfront de tanta complexitat; és una reflexió dirigida a tots nosaltres, als independentistes.

Sincerament, a mi ara tant se me’n dóna si hi ha o no una expressió electoral que unifiqui conjunturalment en una de sola la diversitat de forces independentistes. De veritat creiem que aquí rau la clau de la política independentista? M’importa, i molt, que hi hagi una estratègia compartida que executi el com fer la independència i que aquesta sigui comandada per una organització de país, transversal, autònoma, de masses i prou forta per a condicionar l’agenda política de tothom. Vaja, que necessitem més que mai l’Assemblea. I la necessitem com a organització política popular superadora de les particularitats legítimes dels partits. Amb tanta discussió com sigui necessari; que no ens preocupin les discrepàncies, perquè quan aquestes se sustenten en raons sòlides, s’obren noves oportunitats i l’estratègia política en surt reforçada. Que ens preocupin, sempre, aquelles discussions bizantines centrades en interessos particulars i en les pràctiques curt-terministes. Són les que ens bloquen.

Resumint, per als independentistes és bàsic que l’ANC sorgida del maig recuperi la iniciativa superant –no pas menystenint– les agendes polítiques dels partits i el marc estatutari que encotilla el marge de maniobra de les organitzacions polítiques parlamentàries. Hem comès un error de manual considerant que, d’acord amb el 27-S, era l’hora dels partits, en el sentit que era l’hora de la política, així, en singular. Com si organitzacions com l’ANC o Òmnium no haguessin fet política fins llavors o no fos la seva funció. Com pot ser que en aquest punt de la història es pugui caure de quatre grapes en la vella cantarella que els partits són els dipositaris de tota l’acció política possible? L’ANC ha de convertir-se en el principal actor polític del país i en l’espai independentista aglutinador de l’acumulació unitària de forces civils i polítiques. Perquè la política parlamentària és només una fracció de la política pràctica independentista en un procés d’autodeterminació, i en períodes històrics clau no és la més important. Ho és més la base cívica en moviment incremental de confrontació democràtica, que és la condició necessària per a conquerir la independència, si és que anem de veres. Estratègicament parlant, és bàsic que partits i institucions hi estiguin en línia.