24.09.2018 - 22:00
Estimat Toni:
La nostra amistat va començar a l’estudi de RAC1, sota la mirada escrutadora de Jordi Basté, en unes tertúlies en què parlàvem molt de política i del país, però encara no del procés, perquè aquella era una altra època, que ara sembla remota. Vam anar construint una discrepància cordial que ens permetia el debat de les idees, sovint apassionadament, sempre amb bon humor, fins i tot quan l’un o l’altre ens deixàvem portar per la vehemència. Vas ser un company de tertúlia noble i esmolat, capaç de fer llarguíssims discursos que –sovint– havien de ser tallats pel moderador. I, algun dia, assegut al piano, també ens vas interpretar una peça clàssica, com un artista consumat.
Una part de la societat catalana va fer un clic a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut i tu, com altres persones, vas revisar, a partir de llavors, les teves consideracions sobre la relació Catalunya-Espanya i la sobirania. Des del federalisme vas evolucionar cap a l’independentisme. Vaig assistir en directe a la teva transformació ideològica, com ho vaig fer amb la d’altres amics i coneguts. De cop i volta, en aquesta qüestió –sobre la qual tant havíem discutit dins i fora d’antena– estàvem d’acord. Tu, apreciat Toni, ets una prova que el procés ha estat i és un projecte que deu molt a milers de conversos, ciutadans que lliurement s’han sumat a una idea que, quan jo tenia vint anys, era minoritària, gairebé marginal. Persones com tu, com Ernest Maragall, com Artur Mas o com Antonio Baños sou exemple d’un canvi profund de mentalitat, que sorgeix perquè les elits que comanden l’estat espanyol menystenen els sentiments de molts catalans. No hem d’oblidar mai que la força del nou independentisme prové precisament del fet que no és patrimoni exclusiu de quatre convençuts obsessionats per mantenir la suposada ortodòxia d’una doctrina.
A partir de les eleccions catalanes del 2015, et vam perdre com a tertulià però et vam guanyar com a conseller de Salut del govern presidit per Carles Puigdemont. Et tocava gestionar i vas assumir el repte amb energia. Havies mamat política des de petit, a casa. Havíem parlat algunes vegades del teu pare, Alfons Carles Comín, carismàtic dirigent d’aquells Cristians pel Socialisme que pretenien conjuminar la fe catòlica i la militància comunista. El teu pare, mort massa jove, va lluitar contra el franquisme i va marcar profundament l’esquerra catalana amb les seves reflexions i la seva manera de fer. Diuen que t’hi assembles. No sé què diria el teu pare de tot plegat si pogués viure aquest moment, però segur que no entendria que Madrid es negui a resoldre per la via política una crisi d’envergadura històrica. No entendria –com no ho entenem tants– que persones pacífiques i de bé sigueu a l’exili o tancats a la presó. Si Escòcia ha pogut votar el seu futur, per què no podem fer-ho a Catalunya?
Una de les darreres vegades que ens vam trobar fora dels ambients polítics va ser durant el carnaval de Vilanova. Et van convidar a veure les comparses des del balcó de l’ajuntament. Vam xerrar al mig del carrer, mentre sonaven les músiques i els comparsers esperàvem per entrar a la plaça de la Vila. Portaves la filla a collibè, fascinada pel brogit, els colors dels vestits i els caramels que els vilanovins ens llancem els uns als altres aquest dia. Mig any després, la política es va accelerar vertiginosament i, finalment, vas acabar a l’exili.
T’he vist i sentit en algunes entrevistes i connexions televisives, i et noto fort, malgrat la duresa de la situació i alguns cops sobreafegits, com la pèrdua del teu germà Pere. No sóc gaire original en el meu missatge: vull que tornis aviat a Catalunya, de la mateixa manera que vull que surtin de la presó els teus antics companys de govern i els Jordis. L’existència de presos polítics i exiliats fa gairebé impossible que hi pugui haver un diàleg polític seriós. Més enllà i més ençà del debat sobre les estratègies, els discursos i els camins de l’independentisme, cal combatre cada dia l’enorme injustícia que t’obliga, benvolgut amic, a ser lluny de casa i de la gent que més estimes.
Una forta abraçada,
Francesc-Marc Álvaro
