‘El procés’, de la sèrie al documental

Sabeu els documentals d’història que passen mentre als canals populars fan ‘realities’, xous de talents i sèries de màxima audiència? Aquella veu en ‘off’, aquell relat cinematogràfic, amb principi i final, aquelles imatges que, de tantes vegades vistes, ja les tenim gravades al subconscient… Doncs de vegades, com després del dia d’ahir, em demano com deurà ser el documental de tot això nostre.

Penso en un ’30 minuts’, un ’60 minuts, un ‘Segle XX’ –que ja es dirà ‘Segle XXI’–, un ‘Sense ficció’ del futur que enregistraran –si és que encara s’enregistra res, al futur– un equip de professionals que a hores d’ara encara van a l’institut. Penso, també, en una minisèrie documental, de l’estil ’14 d’abril, Macià contra Companys’ –toquem ferro– però en 3D, o 4D, o la D que toqui, que s’emetrà per celebrar o commemorar, respectivament, els ics anys d’una victòria o d’una derrota que encara ha de passar. Després hi tornarem, a aquest format.

Si aquesta setmana fos una sèrie d’estil ‘Borgen’ o ‘House of Cards’, en canvi, a l’hora que escric aquest article, el suspens seria màxim. El televident ‘indepe’ se n’hauria anat a dormir amb un nus a l’estómac, incapaç de preveure per on tiraria la trama. Al capítol anterior, els pro-Mas s’havien quedat girant i tombant amb l’estómac regirat: el president faria un pas al costat? Es mantindria ferm contra la voluntat de la majoria absoluta anti-Mas del parlament? Els de la CUP lliurarien el seu cap a l’estat, en safata de plata, com havien anunciat en tots i cadascun dels episodis anteriors? Un fotograma queda gravat a la retina de l’espectador: una ampolla de cava, o de xampany (no se n’ha vist l’etiqueta) refrigerant-se en una nevera de no se sap qui, de no se sap on. La suite del Palace? La redacció de La Razón?

I què passaria, si caigués Mas? Perquè l’important és el què i el com, insisteixen els personatges quan són entrevistats, però l’audiència demana qui?, qui? QUI? L’espectador catastrofista pensa en la profecia d’Aznar: els partidaris i detractors de l’ex-MHP dividirien encara més una societat ja dividida prèviament per una primera fractura social. I, amb aquesta fractura al quadrat, els escarafalls dels unionistes es quadruplicarien a favor de la seua sagrada causa Loctite. A banda, la independència ‘de Mas’, sense Mas, es combatria al·legant que és l’herència de Mas (en la versió moderada) o la independència dels ‘cachorros’ de Mas (en la versió radical)? Si l’argument girava cap aquí, l’audiència acabaria sense ungles.

I per a CSQP, caigut Mas, quina seria l’excusa per girar-se d’esquena a les polítiques socials? Votarien al costat de la CUP per una nova república, o continuarien fent-ho amb PPPSC’s per una vella monarquia? En principi, els teleespectadors farien poques càbales: seria clar que CSQP continuaria amb el PPPSC’s, perquè 1) com en el capítol anterior, els temptats de desobeir la disciplina de Madrid, ai, de partit, podrien rebre amenaces d’expulsió per part de la cúpula i no gosarien fer el pas; o 2) perquè mentre hi hagi un sol convergent que sigui ‘indepe’, per CSQEP la independència ja està contaminada… Però, amb tanta predictibilitat, podria ser que els guionistes es reservessin un gir argumental? Una vegada més, cal esperar.

Així estem ara a Catalunya: vivint el documental del futur, però amb les incògnites d’una sèrie. Ningú no sap com quedarà el ’60 minuts’ de tal dia com avui d’aquí a cinc, deu o vint anys; si farem un doble subratllat a l’agenda per mirar-lo en família, tots amb la samarreta de la Via Catalana, o si, quan l’emetin, preferirem canviar de canal i empassar-nos ‘Los Manolos’ de torn dels futurs Deportes Cuatro. Perquè la història d’aquest país, d’aquí a deu o vint anys, encara l’emetrà TV3? O ‘la nostra’ l’haurà tancada la presidenta Arrimadas? Veurem en bucle l”Així va ser’ en un canal ‘Sàpiens’ o un canal ‘Descobrir’ catalans, o el passaran al ‘History Channel’ de matinada? Qui ho podria endevinar, tot això, ara com ara?