El procés basc que s’encavalca amb el català

El president basc no ha posat oficialment data a les eleccions, però la política del País Basc fa dies que viu revolucionada per la caiguda de dues peces de pes: Iñigo Urkullu i Arnaldo Otegi. El PNB i EH Bildu es preparen per a una legislatura en què és en joc més que mai la presidència del govern, amb l’aspiració que la dependència aritmètica al congrés espanyol de Pedro Sánchez torni a centrar la pressió en la renovació de l’autogovern i el dret dels ciutadans de decidir el seu futur. Amb Urkullu apartat de candidat, el PNB provarà de reeditar l’entesa amb els socialistes per conservar la presidència i ha començat una operació lampedusiana per remuntar el desgast que arrossega amb un canvi generacional: diu Andoni Ortuzar, el president de l’executiva nacional del partit (EBB, per les sigles en èuscar), que l’opció per Imanol Pradales respon a la necessitat de pensar en la governabilitat a dues legislatures o tres vista. Però darrere la tria de Pradales també hi ha una reconnexió important amb Junts. El PNB, de bracet de la pressió de Carles Puigdemont, mirarà d’aprofitar igualment la dependència del PSOE per aconseguir el nou estatut basc. Un estatut que reconegui el País Basc com a nació, reivindicat sense èxit durant dècades, amb l’intent fracassat entremig del pla Ibarretxe per a exercir el dret d’autodeterminació, i el cop de volant que va fer després el PNB mateix amb Urkullu.

Otegi ja havia insinuat als mitjans que potser faria aquest pas al costat. Feia més d’un any que havia pres la decisió i, segons algunes fonts, també hi poden haver pesat raons personals i familiars, atès que Otegi ha passat catorze anys a la presó. EH Bildu pot guanyar les eleccions autonòmiques. Seria una victòria històrica que acostaria l’esquerra abertzale a l’objectiu d’assolir una hegemonia independentista difícilment imaginable aquestes darreres dècades. Però que no s’entendria sense el paper que va tenir Otegi mateix en el procés perquè ETA es dissolgués i el moviment independentista basc es bolqués en la política institucional. La lectura d’Otegi, que es vol mantenir de coordinador general del partit, és que hi haurà un canvi de cicle polític a tot el País Basc i que l’esquerra independentista necessita un relleu generacional. Nega que en sigui la raó, però també pot tenir efecte: unes generacions en què els vincles amb el passat d’ETA es desdibuixen, dirigents que en molts casos vénen de l’empresa privada, i que són cridats a continuar ampliant les costures electorals d’EH Bildu amb una opció forta per les polítiques socials i la convivència.

Nerea Kortajarena, portaveu del grup al parlament basc, i Oihana Etxebarrieta, secretària general de Feminismes d’EH Bildu, apareixen en les travesses com les més ben posicionades per al relleu. Tot i que es donava per fet que elegirien una candidata, ha tornat a circular un altre possible nom: el de Pello Otxandiano, director de Programa de la formació. Un dirigent clau en el procés d’orientació de la nova estratègia del partit. Otegi podria haver guanyat les eleccions si hagués estat candidat. En les eleccions del 28-M, EH Bildu va superar el PNB en nombre de regidors, i en les espanyoles van empatar amb 5 diputats, i el partit abertzale trepitjar-li els talons en percentatge de vot. Dilluns, Otegi va dir: “Quan ens van expulsar del parlament, perquè ens van il·legalitzar, teníem 7 diputats. Estic absolutament segur que la meva candidatura ho hauria triplicat, almenys per 3 si sóc prudent, i hauria pogut fer una opció personal còmoda i dir: ‘Ens vau fer fora amb 7 i tornem amb, posem-hi, 22.’” Però no creu que les eleccions hagin de ser cap revenja, i diu que vol prioritzar els objectius. A més, EH Bildu té una bona relació amb ERC, que s’evidencia al congrés espanyol i al senat, en què van presentar-se conjuntament.

Urkullu arrossegava desgast en la governabilitat i hi havia una desconnexió creixent entre el PNB i el govern. El partit va rebre amb fredor la seva proposta de convenció constitucional, que va ser aparcada. Una altra mostra d’aquest allunyament és la polèmica que es va obrir fa mesos amb unes declaracions d’Itxaso Atutxa, presidenta de l’executiva del PNB de Biscaia, en què opinava que no era una mala opció que hi hagués eleccions al març. Allò va agafar a contrapeu Urkullu, que havia defensat que podien coincidir amb les europees del 9 de juny. N’és un altre símptoma que la maniobra d’apartar Urkullu fos filtrada al diari El Correo, fet que va impossibilitar l’escenificació d’una sortida políticament més digna i suavitzar almenys el titular que el PNB el fulminava com a cap de cartell. Urkullu no va poder amagar l’abatiment en l’acte de Sukarrieta, el cap de setmana passat, en què el PNB va explicar el canvi de candidat. Urkullu i Pradales, que n’havia estat alumne a l’escola, es van abraçar, però el president va acabar acotant el cap quan es va asseure a la cadira en un intent aparent d’amagar els sentiments. Pradales, amb un perfil més de gestor que no pas de cap de cartell carismàtic, entoma ara el desafiament de construir-se la imatge de presidenciable.

No és cap secret que Urkullu era un impediment en l’intent de recosir la relació amb Junts pel distanciament amb Carles Puigdemont, després del paper que va tenir el 2017 com a intermediari amb Mariano Rajoy i de la declaració que va fer com a testimoni en el judici de l’1-O al Tribunal Suprem espanyol. El mateix dia que es filtrava la notícia del relleu, Ortuzar es va fer una fotografia a Sabin Etxea, la seu del PNB, amb Jordi Turull, Míriam Nogueras i Albert Batet. Era una imatge que culminava contactes de feina mesos i el restabliment de la relació entre Ortuzar i Puigdemont. El PNB sembla interessat a aprofitar l’intent de Junts d’aconseguir una consulta per a Catalunya en la negociació amb Sánchez per a traslladar-la al País Basc com a mecanisme referendari d’un nou estatut. Però Junts i el PNB també s’han coordinat a la cambra baixa espanyola per fer de contrapès ideològic al govern de coalició del PSOE i Sumar. No és perquè sí que Junts registrés amb la signatura del PNB la petició de creació de les comissions d’investigació sobre el cas Pegasus i els atemptats de Barcelona i Cambrils de l’agost del 2017, que havia pactat amb els socialistes espanyols.

És diferent de la de Junts i les d’ERC, però el PNB va arrancar al PSOE una altra taula: una bilateral en què, almenys cada sis mesos, s’hauran de trobar presencialment el president basc i l’espanyol. Urkullu manté la incògnita sobre la data de les eleccions, però ha enviat el missatge als seus consellers que encara hi ha feina a fer. El PNB intentarà d’aconseguir algun rèdit del pacte amb el PSOE abans de la cita amb les urnes. En això, Urkullu no sembla haver de sorprendre: al capdavall, és un home de partit. Va ser president de l’EBB abans que president del govern, a diferència de José Antonio Ardanza i Juan José Ibarretxe, i va coincidir en la direcció biscaïna amb Ortuzar i el cap de files del PNB al congrés espanyol, Aitor Esteban. Però per a tornar a governar, més enllà dels resultats que pugui obtenir l’esquerra abertzale a les eleccions, el PNB haurà de tornar a pactar. Compta amb una peça fonamental: els socialistes bascs, amb els quals ha governat tres legislatures; primer, amb pactes de fora i, després, en coalició. Sembla tenir el camí desbrossat. El candidat del PSE, Eneko Andueza, ja ha deixat clar que no governarà amb EH Bildu ni investirà un candidat seu, encara que no sigui Otegi. “Requereix més esforç democràtic asseure’s avui amb els qui volien matar-nos que amb Carles Puigdemont”, va dir. El temps ho dirà.