22.06.2022 - 21:40
|
Actualització: 23.06.2022 - 09:47
Han passat més de vint-i-quatre hores i jo continue impressionat per la conferència de premsa en què Mónica Oltra va anunciar que dimitia. Va ser una compareixença molt inusual en un líder polític, per la franquesa dels sentiments que va expressar. Fa hores que mire de trobar-hi l’adjectiu adequat i no puc. Va ser commovedora, emocionant i tot. Però, si em permeteu de dir-ho així, també s’hi va poder veure i entendre tot el parany de la transició política i les conseqüències de no haver volgut anar a fons contra la transició, justament.
Oltra va criticar durament l’extrema dreta, els mitjans i la justícia. Però també, i amb una ràbia difícilment continguda, criticà el Partit Socialista i el president Ximo Puig. I és en aquest darrer aspecte que m’agradaria centrar l’anàlisi. Perquè crec que reflecteix d’una manera transparent la gran trampa de la transició, el gran problema per als moviments democràtics, que és la credibilitat que aporta el PSOE a aquest muntatge de les elits franquistes i a l’estat, no democràtic, que en naix.
Perquè si l’extrema dreta política, mediàtica i judicial ha pogut fer tot això que ha fet ara amb ella, ha estat sobretot perquè el PSOE no ha volgut acomplir mai els canvis estructurals i de fons que obligarien a tancar la transició dissenyada pel franquisme i obririen una època nova. Aquesta conxorxa tan fastigosa, tan obscura, que Mónica Oltra ha denunciat d’una manera tan vehement, és possible precisament perquè hi ha un partit que aporta credibilitat democràtica a una operació que no en té res, de democràtica. I amb això distreu el personal de l’objectiu necessari.
El PSOE ha estat tradicionalment i és encara avui el partit que sosté l’estat. Que sosté aquest estat concret on ens ha tocat de malviure. Si el PSOE hi fos contrari, la dreta espanyola no tindria ni una sola oportunitat de fer-lo funcionar. De manera sistemàtica, una vegada i una altra, el PSOE sempre pacta amb el PP i ara també amb Vox i Ciutadans quan convé apuntalar el sistema. Però, amb una habilitat extraordinària, es consolida fagocitant els partits d’esquerra, tant si són d’abast espanyol com, més habitualment encara, de les nacions perifèriques. I no es despentina mai.
Però la qüestió no és què fa el PSOE. La qüestió és què fan els altres. Aquestes paraules dures de Mónica Oltra contra el xantatge de Ximo Puig, com casen amb la festa del dissabte al riu, convocada per Compromís amb el lema de “farem un tercer Botànic”? Jo no m’ho sé explicar. Abans d’unes eleccions tots els partits diuen sempre que volen guanyar, que ixen a guanyar. Cap al tercer Botànic fa pensar en un tercer govern de Ximo Puig i el PSOE, amb la crossa de Compromís. Això era dissabte. I dimarts Ximo Puig era el dolent de la pel·lícula, el qui volia expulsar Compromís del govern?
Hi va haver un moment, i no fa pas tant, que el PSOE estava finalment contra les cordes. En les eleccions espanyoles del 2016 Podem –amb Compromís dins aquella candidatura– tenia 71 diputats a les corts de Madrid, contra tan sols 85 del PSOE; i hi havia 25 diputats més de forces nacionalistes que podien ajudar a conformar una alternativa directa al PSOE. A les Corts Valencianes, en aquell moment, només hi havia 5 escons de diferència, la mínima de la història, entre Compromís, que en tenia 19, i el PSOE, que en tenia 24. Van ser aquelles eleccions en què per primera vegada a la circumscripció de València Compromís va superar de llarg el PSOE, i fou la primera força. Al Parlament de Catalunya, en aquell mateix moment, el PSOE havia arribat sota mínims: era la tercera força política amb 14 escons, darrere dels 25 de Ciutadans i dels 62 de Junts pel Sí. Al Parlament Basc, encara pitjor: quarta força amb 9 escons, darrere el PNB, EH Bildu i Podem. Mai en la història de la transició política el PSOE no havia estat tan a punt de caure. Els indignats i el moviment democràtic per la independència de Catalunya coincidien a denunciar el paper dels socialistes com el pilar fonamental del postfranquisme. El 15-M ho va plasmar en aquell magnífic “PPSOE” que ho deia tot.
Aquell era el moment de matar políticament el PSOE. De deixar-lo reduït a això que és avui a l’estat francès, per exemple –un partit marginal que ha de córrer darrere de l’esquerra per no desaparèixer. O a allò que és a Grècia, on competeixen amb els comunistes ortodoxos per les molles de l’esquerra. I no solament, com passa a l’estat francès o a Grècia, perquè ells són el moll de l’ós de les polítiques neoliberals, sinó per una cosa molt més greu i més motivada: perquè són els que aguanten i apliquen una capa de pintura de credibilitat democràtica a un estat que no ho és.
Tot això era possible el 2016 i tanmateix totes les esquerres i tots els independentismes van decidir de ressuscitar el mort i tornar-lo a col·locar al centre de la vida política –esdevenint-ne novament dependents, i febles. Per què? Bé, aquesta és la pregunta que s’han de fer tots. Què han fet tots –Compromís, Esquerra, Junts, Bildu, Podem mateix…–, aquests anys, abraçant-se incondicionalment a aquest PSOE que després, quan t’ha d’assassinar, com ha comprovat Mónica Oltra, no mou ni una pestanya de tan fred que és? Quan es faran adults?
PS1. Aquestes darreres hores hi ha hagut comentaris agres de persones afins a Compromís sobre aquest magnífic retrat de Mónica Oltra, escrit per Esperança Camps. Molts s’agafaven a la qüestió dels dinarots de Puigdemont i alguns, com el meu admirat Josep Nadal, valoraven que això era una “forma de mirar-se el melic”. Entenc que el moment és molt difícil i les emocions poden portar a dir coses poc reflexionades.
Però vull defensar l’article perquè poques evidències hi ha que puguen retratar millor el segrest de l’esquerra per l’estat postfranquista a través de la seua dependència del PSOE com la posició timorata de Compromís respecte del procés d’independència de Catalunya, i més en concret aquelles nefastes i lamentables declaracions. I, per tant, pocs moments més decisius que aquell per a retratar la transformació i la domesticació de Mónica Oltra i Compromís.
El 6 i el 7 de setembre de 2017 el Parlament de Catalunya va fer el pas històric de liquidar el franquisme i, contra allò que calia esperar, molta gent de qui no puc posar en dubte la consciència i la pràctica antifranquista va optar per arrenglerar-se contra la ruptura, sols per mantenir-se al costat d’aquell PSOE que va fer possible el colp d’estat que el PP de Mariano Rajoy tot sol no hauria pogut fer. I segurament també perquè els resultava més còmode girar el cap a una altra banda que reconèixer que el conflicte democràcia-autocràcia en l’estat espanyol és un conflicte nacional que tan sols es resoldrà amb la destrucció de l’espanyolisme. I que l’esquema arcaic i simplista de dretes contra esquerres no és aplicable en aquest cas.
Des d’aquesta perspectiva, queixar-se ara perquè aquesta volta et volen derrocar a tu és arribar molt tard.
PS2. Si voleu participar de la campanya iniciada per Carme Junyent per a donar-se de baixa avui de Netflix, ací teniu les instruccions de com fer-ho. Passeu-les.
