13.12.2018 - 21:50
|
Actualització: 14.12.2018 - 14:21
El 21-D farà un any de les eleccions imposades pel govern espanyol mitjançant el colp d’estat del 155. Farà un any que els ciutadans van donar a Junts per Catalunya, ERC i la CUP una victòria còmoda, amb el missatge clar que calia rebutjar l’atac contra les institucions catalanes i restituir el govern legítim. Un any després d’aquelles eleccions, el govern espanyol ha decidit que vindrà a Barcelona a fer una reunió del consell de ministres. Pedro Sánchez hauria pogut triar qualsevol altre dia de l’any, n’hi ha 364 més, però va decidir que el dia era aquell. No sé si passava per alt o ignorava les connotacions de la seua decisió, però són ben evidents. Una interpretació més que possible i més que raonable és: ‘D’acord, vau guanyar les eleccions, però continuem manant nosaltres.’ És, doncs, una provocació.
És una provocació que, a més, arriba en un context claríssim. El discurs de Pedro Sánchez davant el congrés espanyol aquesta setmana és propi de l’extrema dreta més desbocada. Hi va dir coses molt greus. Que no són veritat i que ell sap que no són veritat. Va insultar la majoria de la població catalana amb arguments que simplement desafien el sentit comú i que són negats pels fets que els ciutadans vivim cada dia. I encara acompanyant el seu discurs de filtracions a mitjans afins que es poden qualificar de qualsevol manera, però no de sensates. Totes van en la línia de prendre mesures excepcionals contra Catalunya i contra les llibertats democràtiques. Mesures que no tenen cap justificació real. La gent no pot ser enganyada amb exageracions tan primàries. Ara han decidit, per exemple, que posaran els Mossos sota les seues ordres per no haver actuat diumenge contra els CDR. Però ni tota la seua propaganda no pot amagar que diumenge els Mossos van seguir fil per randa els mateixos protocols que havien aplicat durant la vigència del 155. Que vulguen enganyar ho puc entendre. Que ens creguem que el seu engany funcionarà em sembla confiar molt poc en els milions de catalans que han demostrat ser mereixedors de la confiança política del país.
Per si algú ho havia oblidat, el dia 21 vindrà a fer una reunió a Barcelona el govern que té en presó preventiva la presidenta del Parlament de Catalunya, el vice-president del govern, dos dirigents de la societat civil i consellers que no han fet res per a trobar-se en aquesta situació, que no han comès cap delicte. El mateix govern que força a l’exili el president de la Generalitat i uns quants consellers, la secretària general d’ERC i una dirigent de la CUP, malgrat que quatre jurisdiccions europees han dit que no hi ha cas. I una d’aquests quatre jurisdiccions és, ni més ni menys, la d’Alemanya, que, estudiant el cas a fons, ha afirmat en la seu judicial més alta del país que això de la rebel·lió i la sedició és un invent polític per a justificar la repressió i que en aquest cas no es pot aplicar. El PSOE hauria pogut resoldre part del problema que tenim, si més no retirant l’exageració indiscutible que és l’ús de la presó provisional. Però no ha fet res. Hi ha quatre presos i un batlle en vaga de fam i no fa res. Hi ha més d’un miler d’encausats i no fa res. I no és solament això. Perquè la cosa més greu és que quan va caldre anar a favor de la dreta espanyola sí que es va bellugar: va pactar amb el PP l’aplicació il·legal de l’article 155.
Fet aquest repàs, he de dir, i em sap greu de dir-ho així, que assistesc amb una certa sorpresa a la tensió i la por d’una part de l’independentisme en relació amb les convocatòries del dia 21. Fins i tot m’han arribat a demanar que condemne la violència abans que n’hi haja, que és important que condemne la violència abans no passe. I sobre això he respost, com no podia ser altrament, que condemnaré la violència, clarament, si n’hi ha. Però tan sols si n’hi ha i després d’haver analitzat bé què ha passat, què l’ha causada i qui l’ha protagonitzada. Perquè condemnar una violència inexistent és legitimar el relat inventat pels violents, que són ells, fer bones les mentides i les manipulacions dels violents, que són ells; en definitiva ajudar-los a guanyar a ells, als violents que ens van pegar el primer d’octubre, als violents que mantenen a la presó i a l’exili els nostres dirigents, als violents que des de la trona del congrés espanyol menteixen i manipulen.
I és ben cert que Rivera i alguns altres ja parlen de morts i que intentaran aprofitar l’ocasió per a causar incidents greus. Això és així. I, per tant, cal extremar les mesures per impedir l’actuació de provocadors a sou. Tothom les ha d’extremar i més que ningú els CDR. Evidentment. En aquest punt estem d’acord i no hi tinc res a discutir. Com també estic d’acord, absolutament, que seria desitjable que hi hagués una altra mobilització pacífica, multitudinària, imaginativa, festiva i contundent. Una més. Però això no depèn de nosaltres i prou, ni de nosaltres principalment. I val més que ho sapiguem i que comencem a exigir explicacions als veritables responsables.
Siguem seriosos: si el primer d’octubre no va haver-hi morts va ser per sort, perquè no podem ignorar que alguns dels colps de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil n’haurien pogut causar. Jo ara no assumiré, per tant, les seues manipulacions, passant per alt que totes les mobilitzacions de l’independentisme de vuit anys ençà han estat pacífiques i que els de les porres, els dels cúters, els dels passamuntanyes i els de les bales de goma són ells.
