El principi d’autoconsistència: com Esquerra Republicana ha arribat a l’extrem d’investir Illa

Quan els científics plantegen la hipòtesi del viatge en el temps sempre apareix la paradoxa de què passaria si algú viatgés al passat i, per exemple, assassinés la seua àvia: aquesta acció faria impossible la seua existència.

Hi ha diverses explicacions per a salvar la paradoxa, però a mi sempre m’ha agradat molt, per l’elegància i simplicitat de la solució, la que Ígor Nóvikov i Kip Thorne anomenen “principi d’autoconsistència”. Aquests dos científics, i també el filòsof David Lewis, argumenten una cosa tan simple i elemental com que els humans no podem ser lliures de fer una cosa que és impossible, raó per la qual estem atrapats al present per les accions que hi va haver al passat. Que és, exactament, el punt en què es troba Esquerra Republicana de Catalunya.

Tothom va veure les cares que feien els dirigents del partit quan van anunciar un pre-acord que, segons ells mateixos, gairebé ens posava a les portes de la llibertat i de la felicitat eterna. Per això, el contrast era evident. Cares serioses, de preocupació, de saber que fas una cosa que se’t girarà en contra i et farà mal. Què passava? Que el passat, el seu propi passat, els ha atrapat.

D’ERC –essent com és enmig d’una situació especialment complicada per la crisi interna que viu i els repetits fracassos electorals– difícilment es podia esperar una cosa diferent de la que ha fet. I amb això no justifique res; em limite a descriure. Perquè d’ençà de fa massa anys és atrapada i condicionada per quatre dinàmiques, que, si bé la van portar en un moment determinat a somiar que vivia la millor època de la seua història, pocs mesos després la retornen, segons que sembla, als pitjors temps del seu passat. Són aquestes:

1. La lluita per l’hegemonia. Que, més que lluita, en podríem dir l’obsessió per l’hegemonia. D’ençà que el desembre del 2014 Oriol Junqueras va fer aquell discurs en què s’oposava al pla d’Artur Mas per a fer la independència, per a Esquerra desbancar els convergents, primer, i Junts, després, ha estat una obsessió permanent, que explica algunes de les seues decisions més inexplicables. Solament en els moments més culminants de l’octubre del 2017 va semblar que aquesta obsessió era deixada de banda, però era un miratge, tal com es va veure de seguida en les eleccions del 155 i la seua negativa a cap política d’unitat a partir d’aleshores. Amb les conseqüències evidentment negatives que això ha tingut per al procés d’independència.

2. La pràctica constant d’una inversió lògica perillosa consistent, en termes ideològics, a passar sempre l’arada davant dels bous. Una actitud que, curiosament, ha remarcat la subsidiarietat dels grans partits de què deien que volien fugir. En compte d’analitzar la realitat del país i fer propostes a partir d’aquesta realitat, Esquerra s’ha especialitzat aquests anys a llançar debats, alguns dels quals, al·lucinants, pensats sobretot per erosionar els seus competidors, tant si eren intel·ligents com si no. I ho ha fet sense tenir en compte com acabaria malmetent la seua pròpia coherència ideològica.

N’és un bon exemple la progressiva dissolució i fins i tot criminalització que Esquerra ha fet del sentiment nacionalista català, sense la qual no s’explica que avui puguen fer president un personatge com Salvador Illa, sense tenir cap remordiment. Els malabarismes ideològics que s’han acostumat a fer tant en la qüestió nacional com en la de classe –per exemple, adoptar amb entusiasme la teoria dels conservadors sobre “el principi de realitat”– ha portat el partit a un extrem de confusió en què els principis i els valors han deixat de tenir pes i tot s’ha relativitzat.

3. El pes creixent del sottogoverno. ERC ha passat en pocs anys de ser una organització popular amb militants de base abnegats i admirables que s’han passat dècades treballant per la independència i la justícia social a ser un partit de quadres que, amb el seu creixement vertiginós, ha necessitat omplir-se de professionals. En aquest moment, segons diversos càlculs, almenys una tercera part dels militants del partit rep alguna mena de compensació econòmica per la seua activitat política. Que en el cas dels alts càrrecs d’institucions com ara la Generalitat i les diputacions pot arribar a equivaldre a quatre sous d’una persona normal i corrent. Les antigues joventuts del partit i els politòlegs de formació diversa, especialment, han canviat el model i els interessos de la formació.

4. L’autoritarisme i el tancament grupal. En bona part pel motiu anterior, però no solament, Esquerra ha experimentat aquests darrers anys un gran tancament en si mateixa que ha reforçat un ben poc dissimulat projecte autoritari que ja venia d’abans. Autoritari respecte de la societat. Han cregut que podien modelar el país des del poder i per força i, pitjor encara, que tot valia per a aconseguir-ho. Cosa que lamentablement ha estat demostrada amb les aberrants pràctiques de desinformació i manipulació informativa que han sortit a la llum aquestes darreres setmanes.

Des del partit –i, més greu encara, des del govern i jugant amb els diners de tothom–, Esquerra ha intentat de pressionar la societat i condicionar-la en favor seu, i així ha generat els anticossos que eren d’esperar entre molta gent que els era molt pròxima i que se n’ha anat allunyant, espantada per què veia. En definitiva, han bastit una visió del món en què o estàs absolutament d’acord amb tot allò que fan, per més inexplicable que siga, o passes a ser un enemic que es creuen amb dret d’aixafar fent servir les pràctiques més abjectes i sense escrúpols. Una dosi constant de victimització els ha servit sovint per a frenar les crítiques –adduir que no són legítimes, que tothom els ataca o refugiar-se en aquell infantil “i de l’altre, què me’n dius?”– però ja no és clar que els funcione.

Tot plegat, doncs, ha fet que la decisió sobre el futur govern no puga ser una altra que la que han pres, i que molt probablement serà avalada per un partit molt dependent i controlat, en què coexisteixen estrats molt diferents entre els militants –ni de bon tros tothom és igual ni pensa igual– però en què el poder és tremendament concentrat en una sola mena de gent.

Amb els resultats a la mà, Esquerra havia d’optar entre fer president Salvador Illa o anar a eleccions a l’octubre –perquè fer president Puigdemont no depenia d’ells ni era viable, tal com s’ha vist. Però després de la bufetada electoral enorme que va implicar baixar de 33 escons a 20 quan tenien el govern i la presidència, anar a unes altres eleccions –a més, enmig d’una guerra civil oberta entre sectors– era una aposta perillosa per al partit, per més que fos bona per al país. Que ho era, de bona per al país. Però, a més, unes noves eleccions a l’octubre implicaven reforçar el president Puigdemont i per ací no hi passarien de cap manera. Abans, amb el dimoni.

Per tant, amb els principis i els valors a un nivell mínim, obsessionats i fins i tot enrabiats per la pèrdua evident, i segurament irreversible, de l’hegemonia independentista, amb la pressió del sottogoverno per a continuar als seus llocs i continuar amb les prebendes i convençuts com ho estan, encara, que manipulant els mitjans i controlant el relat poden sortir-se d’allò que siga, l’opció que adoptarien era ben òbvia.

Una altra cosa de ben diferent és què els passarà i quines conseqüències tindrà sobre un partit històric del catalanisme un pas tan transcendental i definitiu com aquest que fan ara. Que dependrà molt de si hi ha una rebel·lió de les bases o no. Però això, en tot cas, serà motiu d’un altre editorial.

PS1. Un dels problemes del catalanisme és la poca visió internacional que tenim de la nostra societat. Sobre això, seguint, per exemple, els debats desencadenats a França per Christophe Guilluy o al Regne Unit per Paul Collier o David Goodhart, es fa molt evident que ERC és un exemple precís, gairebé caricaturesc, d’aquesta degeneració de l’esquerra que els uns qualifiquen de “nova burgesia” i els altres defineixen com els anywheres. És una lectura que també m’agradaria fer en detall algun dia.

PS2. Una cosa molt impressionant és que la cúpula d’ERC no demana solament d’investir un president del PSC sinó que demana d’investir ni més ni menys que Salvador Illa. Recordem alguns dels seus posicionaments més destacats en aquest article: Salvador Illa, el capità de l’espanyolisme del PSC que albira la Generalitat a l’horitzó.

PS3. Jordi Goula, que segur que és entre els periodistes d’aquest país que han escrit i treballat més sobre l’espoli fiscal i el finançament de la Generalitat, publica avui un article que, definitivament, cal llegir i difondre: Per què si fos militant votaria que no.

PS4. La promoció de l’acord s’ha basat en un suposat nou pacte fiscal, però també hi ha decisions sobre llengua, cultura i escola que són preocupants. Les explica Ot Bou en aquest article: Les llacunes de la política lingüística pactada entre Illa i la cúpula d’ERC.