El Principal de València esclata en l’adéu d’Obrint Pas

Obrint Pas ha dit l’últim adéu abans de plegar de manera indefinida. Ho ha fet amb tres concerts consecutius a casa, a València. A l’emblemàtic Teatre Principal, on feia gairebé deu anys que no s’hi sentia cantar en català. On fa un temps hauria estat lamentablement impensable que un grup com Obrint Pas hi pogués actuar, però que aquests dies ha lluït a la façana una gegantina pancarta amb uns llegibles ‘Obrint Pas’, ‘seguirem’ i ‘gràcies, València’. Una nova batalla guanyada, recuperada.

[L’últim concert d’Obrint Pas, en tres vídeos: Us oferim íntegres tres cançons de l’actuació de divendres del grup al Teatre Principal de València.]

Sota una làmpada d’aranya gegantina, el decorat de l’escenari transporta el públic a paisatges exteriors i el desprèn dels arranjaments carques i gastats de la sala. Barraques, canyars, oliveres. L’albufera, l’horta i els terrats de València.

Com ha fet en cadascun dels concerts acústics de comiat, el grup ha repassat les cançons més representatives de la seva trajectòria de vint anys. Cançons que ja han quedat en la memòria col·lectiva de més d’una generació i que en aquesta darrera ronda han compartit amb pares i germans musicals com Al Tall, Miquel Gil o Pep Gimeno Botifarra. I també amb les corals del Micalet, dolçainers, tabalers i una extensa secció de vents i percussió de l’ESMUC.

Obrint Pas no s’han cansat de repetir que tot allò que són ho deuen al seu públic. Potser per això aquests últims concerts han estat més aviat cànons i cantates. Una confluència entre uns i altres, sentint-se part d’un mateix tot. Més de dues hores d’un còctel de bona música, reivindicacions, cants, emocions i aplaudiments eterns que han fet tremolar el terra del Principal. Amb murals, llunes de plata, camins, flames i alegria. Amb himnes, jotes i fandangos. Amb la solemnitat de la Muixeranga i la disbauxa de la fanfàrria. Amb crits d’independència que ben probablement sentien per primera volta aquelles parets. Amb el record sempre present de Guillem Agulló i la constatació que aquells que el van matar no han pogut silenciar-lo.

‘Si d’alguna cosa estem orgullosos és d’haver fet tant sense renunciar mai a allò que crèiem: la nostra música, la nostra llengua i les nostres idees’, deia Xavi Sarrià. Vint anys després, s’acomiaden aquells adolescents que van coincidir en una de les primeres aules en català de la ciutat. Aquells amics d’institut que enarboraven l’antifeixisme i les lluites socials i nacionals i que van decidir combatre també a través de les cançons. Aquell grup desacomplexat que, des del sud, ha plantat les seves banderes a escenaris de tot el món i ha vertebrat aquest país allargassat on diem t’estime, t’estimi, t’estimo i t’estim.

Podeu veure l’entrevista amb el grup…

…i l’opinió del seu públic: