31.12.2024 - 20:40
|
Actualització: 01.01.2025 - 09:04
El president de la Generalitat, Carlos Mazón, va fer ahir el seu segon discurs de Cap d’Any com a cap del Consell. I –oh, miracle!– el va fer sobretot en català.
Posaré les xifres perquè s’entenga bé el canvi. L’any passat, quan va fer el seu primer discurs de Cap d’Any, Carlos Mazón va parlar durant onze minuts, dels quals només quaranta-sis segons van ser en la llengua pròpia dels valencians. Quaranta-sis segons. No va arribar ni al minut. Enguany, en canvi, ha parlat tretze minuts, i la meitat –tota la primera part i la més substancial en termes polítics– ha estat íntegrament en català.
Algú dirà que és ridícul alegrar-se que el president valencià faça la meitat d’un discurs en català, perquè l’hauria de fer tot sencer. És veritat. Però també és veritat, i considere que això és destacable, que ho fa obligat, que no pot no fer-ho, per més que li moleste o li resulte incòmode –i evidentment li resulta incòmode. I aquesta és la gran notícia a remarcar.
Perquè no podem oblidar tan ràpidament d’on venim. Recordem que Vicent Mompó, president del PP de la Diputació de València i president del PP al cap i casal, va ser escridassat per una multitud el novembre de l’any passat, ara fa poc més d’un any, quan es va posar a parlar en català en un acte que els populars havien organitzat al centre de València. Escridassat fins al punt de fer-lo callar entre crits exaltats que li reclamaven que parlàs en espanyol. Un mes després, Mazón no va arribar a parlar ni un minut en català al seu discurs de Cap d’Any i les agressions de tota mena contra la llengua es van anar succeint. El pla del PP valencià, i no cal dir que el de Vox també, no és ni tan sols el bilingüisme o la disglòssia: és, i era, l’eliminació completa del català de la vida pública valenciana. Ho van demostrar en cada acció de govern –fins i tot, negant-se a celebrar el centenari d’Estellés– fins a la gota freda. I per això dic que és un miracle el que ha passat de sobte en aquest discurs, un miracle òbviament civil, però un miracle ben significatiu i engrescador.
La cosa és ben simple d’entendre: aquesta volta, Mazón ja no ha tingut cap més remei que empassar-se el seu programa electoral, la seua fòbia a la llengua i la seua ambició lingüicida, i s’ha vist obligat a fer ús de la llengua dels valencians. Però únicament per por. Per una por política visceral de les conseqüències de no fer-ho. Per una por –atenció– que aquest home no tenia pas abans de les tres enormes manifestacions que ja hi ha hagut exigint-ne la dimissió. I aquest gir que ha fet, a parer meu, és un fet que cal veure, i viure, com una victòria.
Perquè és una victòria de la mobilització i de la lluita d’aquests mesos, una victòria que ens torna a recordar que protestar sempre val, sempre és bo i sempre cal.
També, perquè és una victòria, concreta i tangible, de la feina feta per les associacions cíviques convocants de les protestes, aquestes associacions “catalanistes” de què tant parla el PP. No ho sabrem mai, però segurament sense l’esforç d’Acció Cultural, d’Escola Valenciana i de totes les organitzacions que han convocat la protesta, el poble valencià hauria restat mut davant aquesta acció criminal. I no ho sabrem tampoc, però crec que es pot donar per descomptat que el fet que hagen estat aquestes entitats les organitzadores ha dotat d’una normalitat la llengua, d’una imprescindibilitat, que potser altrament no l’hauria tinguda.
Però, per damunt de tot, som davant una victòria del país, de l’essència del País Valencià, de la valencianitat més profunda i real, que, per més amagada i aparentment somorta que estiga, quan emergeix no ho pot fer d’una altra manera que en llengua catalana.
I aquest, precisament aquest, és el detall que impressiona més.
Fa temps, i ja m’excusareu el tomb localista, que ho he constatat al meu poble. Bétera té un problema evident amb l’arribada en massa de forasters, sobretot de gent de València, a les urbanitzacions que envolten el poble. Gent que només pensen en ells, que no tenen gens d’interès pels indígenes i que ens veuen gairebé com una molèstia. I es pot veure que, com més ha anat creixent dins el poble la irritació cap a aquesta gent, d’una manera espontània, la llengua –i les festes, les alfàbegues, els coets– ha anat traient el cap com una barrera protectora, com un emblema defensiu, com un factor de cohesió. Contra el menysteniment dels forasters. Associacions i grups de tota mena, fins i tot d’espanyolistes, han passat a fer de l’ús del català –en diguen ells com en vulguen dir– un element paisatgístic que ja no es pot esquivar, que és impossible d’amagar. Ha passat perquè a còpia de tant d’empènyer-nos han acabat per treure el fons. I en el fons van les paraules.
Doncs bé, ara tinc la convicció que això que he vist passar durant anys a Bétera comença a passar també a València i al conjunt del País Valencià. Que aquesta llengua que Enric Valor definia com “el valencià, el nostre català” va tornant a emergir públicament com un senyal orgullós i inevitable d’afirmació popular. Com l’element fonamental de la nostra identitat. Fins al punt que, com demostra el discurs de Cap d’Any del president Mazón, ni tan sols la dreta més cavernícola i antivalenciana pot prescindir-ne si no vol córrer el risc d’irritar la gent i aparèixer com uns marginals perillosos.
I que conste que això no és important únicament per a nosaltres, els del sud. En aquests temps de tant de pessimisme i de tanta depressió induïda sobre les capacitats del català, la gent del Principat faria bé de fixar-se en la seua perifèria i en els miracles que fan la constància i el treball. En l’Andorra que fa possible la primera llei de normalització com cal. En la Catalunya Nord valenta i vibrant que tan bé va retratar el programa d’El foraster. En les Illes i el País Valencià on Prohens i Mazón ha hagut de fer marxa enrere en el seu propòsit aniquilacionista arran de la pressió popular. En la Franja, que continua resistint unida a la llengua de tots.
La lliçó, per a tots, és la constatació que la llengua catalana, que en definitiva és allò que ens fa ser el que som, sempre acaba trobant la manera de tornar a ser el cor viu del país. Tossudament. Molt probablement perquè nosaltres no podem ser nosaltres de cap altra manera, en cap altra.
PS1. Tot recordant el conegut aforisme de Joan Fuster (“Puix parla en català… vejam què diu”): Mazón, dimissió.
