Un acord prim, dels pragmàtics, que allunya la unilateralitat

Si ara no investissin n’Aragonès i es repetissin les eleccions Junts no podria governar malgrat l’independentisme sumàs i Junts quedàs davant d’ERC, llevat de que Junts tengués majoria absoluta (cosa que sembla impensable, de moment). No hi ha altra sortida.

Si les bases diuen No, van a l’oposició…però investeixen n’Aragonès …crec que és lo correcte … tot fa preveure que repetint eleccions es tornarien a trobar amb lo mateix. Si el govern d’ERC duràs poc i es convocassin noves eleccions hi hauria més sortida que repetint-les ara. …

Deu ser per això que sembla no haver agradat ni als “enemics” declarats ni als “enemics” encoberts…. (tot i que, ai las!, tampoc no ens agradi gaire a la resta … però repetir eleccions seria entrar en un atzucac)

Lamentar que territori, urbanisme, caigui en mans de la facció de junts que són els hereus de la convergencia més fosca al servei de l’establishment com amb requalificació de les tres xemeneies de Sant Adrià al servei d’Endesa i el Banc Santander o a fer avocadors a llocs inadequats pels amics (això si amb el llaç groc). Està clar que aquesta conselleria no hi renuncien mai. Això és una creu per a Catalunya. Hauriem fer una llei perquè el Parlament controlés el que fan i assegurar que la majoria dels terrenys que es canvien de qualificació urbanistica es destinessin a vivendes socials i no a “pilotassos”. Espero que la Cup hi estigui a sobre d’això.

Em preocupa molt més que la gent estiguem tan pendents dels polítics, del que fan del que diuen del que signen, com si fossin els papes que ens han de treure al parc, que no d’organitzar-nos discretament i d’exercir un activisme individual diari implacable en cada acció i cada paraula fins a fer de la llibertat nacional l’única realitat palpable i inevitable. Als polítics ja els coneixem, sorprèn que encara tinguin la capacitat d’”enganyar-nos”. Nosaltres hem de crear xarxes fora de l’abast dels focus, independentment del que facin ells.

Doncs jo soc prudentment optimista.
La rabieta que ja no dissimulen desde Comuns fins a Gimenez Losantos, son un bon termòmetre i el més important, poden coincidir els astres, els astres que simbolitzen, per una banda el lideratge light per les aspiracions nacionals d’ERC i els seus miratges del tipus “taula de diàleg” o “aixamplar la base” o d’altres “excuses” junt amb l’impàs temporal en que ens trobem, volguem o no ho volguem, per culpa de la pandèmia i la lentitud de les sentències definitòries de la justicia UE amb, arribat el moment, la pressió de les accions exili/CxR i les conseqüents mobilitzacions, quan superem del tot el covid i caiguin les sentències de la justicia “de veritat” de l’altra.
Vindràn a ser aquests 2 anys, mesos amunt o avall que serviran per definir i redefinir, o bé les aptituds i efectivitat de l’estratègia reformista o les de l’estratègia de confrontació.
Aprofito per felicitar el periodisme de Vilaweb i de Vicent Partal, vagi el meu reconeixament i encoratjar-vos a seguir en aquesta linia d’excelència. La vostra joia és la nostra i el que ens fa ser seguidors incondicionals.

NO SÓN DETALLS MENORS
La reacció immediata del regne d’Espanya amb el comentari indignat de la ministra Maria Jesús Montero, portaveu del govern de Pedro Sanchez, i les declaracions irades del líder del PP Pablo Casado, o els advertiments del ministre de Transports i Secretari d’Organització del PSOE, José Luis Abalos, i la “preocupació” de la ministra de Defensa, Margarita Robles, que tem la possiblitat que es torni a plantejar la independència de Catalunya per part d’ERC i JxCat, tot això em fa veure una realitat amb dos escenaris:
1. Des de les essències del regne d’Espanya, s’han produït reaccions immediates i les paraules d’avui ens demostren que no han entès res de Catalunya, ni saben on són ells i quin paper interpreten .
2. Des de la Catalunya que vol ser un estat independent en forma de república, trobo que només ens mirem el melic, i ens ocupem de futileses com la formació d’un govern autonòmic de la Generalitat sempre intervinguda, que no ha de tenir cap protagonisme en el procés d’independència.
Ja n’hi haurà prou si no és un “govern en contra”, això sí.
Des de les cancelleries de tot el món, naturalment posaran els ulls en les decisions del Parlament de Catalunya, i no en el faci el Govern de la Generalitat. Això és el que toca.
En el Procés d’independència, la gestió correspon al Consell de la República fora de l’abast del regne d’Espanya, i la decisió correspon a la Mesa del Parlament i a la Presidenta Laura Borràs que representen la voluntat dels ciutadans.
Amb aquest pla estratègic de competències, la població estarà a punt.
Mentrestant des del Govern de la Generalitat de Catalunya anirem apagant focs sense controlar ni les inversions ni la hisenda, ni la justicia, ni els cossos i forces de seguretat, sense tenir un banc públic, i sense re-nacionalitzar les empreses estratègiques, però contribuint a mantenir la monarquia insyaurada pel dictador i les forces armades que no han guanyat mai cap guerra…

Haig de dir que m’he sentit alleugerida quan he sentit pels mitjans de comunicació que hi havia acord per la investidura. Noto al meu voltant que la gent està molt farta del joc partidista. Jo també n’estic. Ara toca governar i, a més a més, desitjo que perfilin una estratègia comuna. Espanya ja se n’ocuparà de donar-ne motius.
M’ha agradat que la negociació s’hagi portat amb secretisme. Desitjo que el nou govern no esbombi les diferències, que n’hi haurà.
Estic d’acord amb l’editorial que l’acord és molt prim però em semblava inconcebible fer-nos anar a votar una altra vegada per quedar, en el millor dels casos, allà mateix. O bé empitjorar.

La relació política entre ERC i JXCAT, malgrat ser una força jove, fa molts anys que estan malmeses. ERC des de l’era Pujol que la va tenir menyspreada i apartada del poder durant molts anys, pateix el síndrome convergent. I el temps ha fet que les relacions i els sentiments s’hagin anat enverinant per la disputa d’un poder, el control de la Generalitat, que a la pràctica s’ha demostrat, més fictici que no pas real, aparcant els problemes reals de Catalunya.
Les eleccions recents, gràcies a Artur Mas i el seu PDCAT, van donar una victòria minsa a ERC, formació a qui corresponia prendre l’iniciativa. Però a ERC les coses no li han anat com volia i tenia programades. Esberlat el somni del tripartit d’esquerres, per la posició intransigent, centralista, espanyolista i anticatalana del PSOE català i dels Comuns, i sumada al tacticisme de la CUP que sempre dona lliçons però mai es mulla, deixaven a ERC en una difícil posició. Desorientada per les seves giragonses, contradiccions i enganys, ha quedat sola, afeblida, amb fort tremolor de cames, al peu dels cavalls. Solitud i mediocritat per fer front en el pitjor moment i superar, sense eines, els més grans reptes polítics, efectes de la pandèmia i la independència.
Quan part de la ciutadania diu, si les forces independentistes teniu el 52 % dels vots, us heu d’entendre, i formar Govern, el plantejament és tan bónic com utópic i irreal. Partir de la premissa que les tres les forces són i volen la independència a més de no ser certa és no saber escoltar el que ERC ha dit i demostrat infinitat de vegades en els darrers temps que és no voler arriscar, ni confrontar-se per obtenir la independència.
I amb aquesta desorientació, les negociacions dirigides per ERC han estat una mena de joc dels disbarats, i de despropòsits esperpentètics. Dia a dia hem vist els retrets, les acusacions, les amenaces, els terminis, els canvis de rumb i les contradiccions. I com tothom sap el que mal comença gairebé sempre acostuma a acabar malament.
L’acord anunciat per Pere Aragonés i Jordi Sánchez, de fer un govern de coalició, és qualsevol cosa menys un autèntic govern de coalició. Entre ERC i JXCAT no hi ha la confiança necessària, ni el respecte, i sobretot, no hi han objectius compartits i per tant no pot haver-hi mai un Govern de coalició efectiu.
El pacte anunciat és un acord de conveniència en l’únic punt on les dues formacions poden tenir un interès compartit, el repartiment del poder mitjançant carteres, cadires, càrrecs i sous. Però per a tota la resta, l’acord no impedirà en el futur els enfrontaments, les malfiances, les punyalades més o menys visibles i el fet de tenir un Govern dividit, per més bones paraules, intencions, reunions, comissions interdepartamentals i acords signats en paper mullat, que avui ens vulguin explicar i fer creure. L’interès d’alguns polítics passa per damunt la coherència,i les necessitats de País. L’interès sovint fa estranys companys de viatge.
El Govern de conveniència neix en estat crític i la seva durada és incerta. JXCAT s’ha ficat per l’interès de no perdre un poder fictici en un fangar del qual no sap quan i com n’en sortirà. l’única certesa que avui tenim és que la independència quedará novament aparcada per temps indefinit.

Felicitats per la bona feina, Vilaweb i Vicent Partal. No puc estar més d’acord amb l’opinió de Pere Sio ni més allunyat de la de Jaume Bonet.

Per mi tot aquest acord és una nova enganyifa i calien noves eleccions. Però suposo que es tanca una etapa i se n’obre una de nova. Al final, tot depèn del que es faci des del carrer i mai la solució arribarà dels polítics que sols estan pendents de repartir cadires i prevendes i no pas de l’interès públic. Sols el poble salva el poble. Mentres no ens salvem podrem gaudir d’aquest circ infame que juga amb el nostre futur com si fossin fitxes d’un joc d’atzar patètic. Per cert, aquesta gent al final decideix com es gestionen (part de) els nostres impostos, he dit gestionen però podria dir altres verbs com reparteixen, assignen, distribueixen… Segur que molta gent propera a certs polítics es freguen les mans. Com els rastrejadors de ferrovial que van fer una magnífica feina, assignats per decret per ………..

Dissent novament hui de l’editorial d’en Partal i de la majoria de comentaristes d’aquesta publicació esbiaixada -i d’altres com aquesta VilaWeb de ments forassenyades- doncs, anem de cap a un estat de benestar “màgic” i n’esteu profundament enganyats:

Crec que Rufian, Sol, Jonqueres, Sabrià, Salvadó, Aragonès, Vilalta, Sans, Tardà ( què n’és el nostre guia en aquest camí ple de joia i aventura), Marín i Tresserras, etc. tenen raó.

“Nothing is impossible with time” Åke Nilsson (2019).

El “Prinsipado” d’eixa cosa que diuen ser CataluÑ·Ña, (eixa nova societat que inventarà l’enye espaÑ·Ñola geminada, per a que vegeu si els d’ERC són independentistes -o no- del morro fort) hi haurà d’esperar que els poders fàctics españols estiguen forts i reestablerts.

No siga cas que els agafem desprevinguts i no puguen reaccionar-n’hi.

Que, hi hagen pagat tots llurs deutes als bancs alemanys i d’altres fondos voltors durant les properes quatre generacions d’españols autèntics i que, els dirigents d’ERC, les seues hipoteques que amortitzen actualment també.

Déu Nostre SeÑor “no hisso la independènsia de l’Homo Sapiens” en una setmana sinó que en trigà 8000 milions d’anys.

El mateix temps que, “ellos” i “ells”, esperen per a proclamar la independència acordada amb el cni español.

El Nuestre SeÑor sia amb/con vosotros, aguerridos conductores de la “ Nueba CataluÑ·Ña”

Avui continuem de “buen rotllito” Dadà, of course, eh !

Josep Blesa (València)

Junts ha comprat el relat d ER: la presa de pel de la taula de dialeg i evitar noves eleccions. I a sobre assegurar que faran president al Petain de Pineda encara que els seus afiliats no ho vulguin. Dia trist per als que en el seu moment vam pensar que JxC era una altra cosa. En el fons, han manat les poltrones dels alts carrecs per sobre de la dignitat. I els afiliats a callar. S ha acabat el projecte il.lusionant de Junts, obert, transversal i democratic. Ni Sergi Sol dient que el MHP Puigdemont es un fill de puta, ni vomitant q Junts era extrema dreta, han estat cap obstacle per correr a abracar lo. Nomes ens queda la dignitat del MHP Torra i de la Sra Ponsati. Jordi Sanchez, aixi no.

Encara no m’he llegit l’Acord però veig, pels comentaris, que és un acord “prim” – com diu en Vicent.
Bé, jo prefereixo un acord prim que no pas anar a eleccions perquè crec que no haurien estat el desllorigador. I el 52%, per simbòlic que sigui, importa.

Molt d’acord amb B. Carulla i R. Caminals: ocupem-nos, des de fora de la política institucional, de teixir i enfortir xarxes perquè serà la gent -el carrer- qui farà la independència, si la fem. I l’hauríem de fer. Ho sabem tots. No tenim futur i, amb prou feines present, subjectes a Espanya. El català i l’espanyol són projectes antitètics i irreconciliables.
El Govern, jo crec que l’hem de vigilar i pressionar perquè -com diu Grosfoguel i hem vist prou- és una “estructura de la colònia”. I, anant bé, pot fer poc. Però allò que pugui fer, hem d’obligar-lo que ho faci. Des del carrer, si cal. No tenim altra força.

L’organització de la gent és prioritària. Tant per pressionar el govern com per preparar i fer el famós “embat”.
Això, espero que ho hàgim entès, després de tant patiment, marrades, feina, retòrica… i victòries, que també n’hi ha hagut.
SEGUIM

Per què JUNTS també ha decidit traïcionar als independentistes?

Per repartir-se les menjadores entre els “de confiança” no és suficient raó perquè hores d’ara, amb el govern en funcions, “els de confiança” continuen amorrats a la menjadora cobrant la nòmina cada mes. Totes les menjadores de les conselleries només són pures gestories tutelades per Madrid i sense cap poder real. Només una té poder real per un partit: la conselleria que controla TV3. El que en podríem dir “MINISTERI DE PROPAGANDA POLÍTICA I DE DESINFORMACIÓ”: TV3 I CATRÀDIO.

Podem intuir que hi ha la cuina de la FAES darrera l’estratègia per lapidar el Primer d’Octubre i deixar sol i abandonat al president legítim a Waterloo.

Sigui el que sigui, els que encara creiem en el mandat del Primer d’Octubre ja no tenim un partit per votar.

CAL FUNDAR UN PROTOPARTIT QEU ES DIGUI PRIMER D’OCTUBRE ON ELS CÀRRECS ELECTES NO COBRIN NÒMINA FINS ACONSEGUIR LA INDEPENDÈNCIA.

Fins que no existeixi, el meu vot passa a fer la mitjdiada

Tots sabíem que aquest era l’acord i per això Junts es resistía a pactar. Qui digui que Esquerra s’ha abaixat els pantalons, menteix. D’altre banda com es pot fer unilateralment un embat contra Ñ amb un partit que no vol realment la independència i que només pensa en la taula de diàleg?? No m’agrada aquest pacte però tampoc m’agrada a tornar a eleccions. Junts no ha sortit a explicar-se i ho trobo a faltar. De nou i únicament serà el poble qui farà efectiva la independència, malgrat tot. Tornem a la casella de sortida després del 1d’octubre

PODEM VOTAR I VOTAR PERÒ EL CORDÓ QUE ENS LLIGA A ESPANYA, SEMPRE PRESENT…

És clar que hem de tenir un govern per gestionar les engrunes colonials del dia a dia, però ens hem allunyat tant del sol (1-O) que no em fa ni fred ni calor. Més aviat m’entristeix veure el país (i les organitzacions cíviques) en l’òrbita autonòmica, amb un CxR condemnat a l’ostracisme i un carrer silent. El procés és ara la pugna pels escons…

Entusiasme ben poc. Més aviat esperant que tot torni a “petar” (estic amb Torra) perquè tenim un govern amb “aliats” antagònics i això supera qualsevol pragmatisme.

Només l’esperança i el convenciment que la contradicció entre Catalunya i Espanya obrirà nous fronts aquí i a fora. Segur.

PS. Air Catalogne. Aquí si mai en tenim, li direm “Air Principat”. Mare meva Vicent !

Ha arribat un punt que aquest acord no em fa ni fred ni calor. Només m’alegra que s’acabi el soroll i si a partir d’ara aparten els incendiaris tetosterónics d’ER o al menys els fan callar una estona tindrem una mica d’assossec.
Em reconforta l’enrabiada del PSOE-PSC i Comuns i de la caverna mediàtica tant l’espanyola com l’espanyolista de casa.
Pel que fa a les accions de la gent de a peu al carrer, sento dir que l’única vegada que vaig estar disposada a tot va ser l’1 i el 3 d’octubre i després el 27, la proclamació més trista d’una República independent, quan molts esperàvem quedar-nos protegint el Parlament amb el Govern a dins. A hores d’ara i amb 3.000 represaliats, la majoria gràcies a les actes dels mossos, sortiré al carrer a fer “bulto”, però sense cap més compromis, fins que els nostres càrrecs electes no vagin al davant per rebre els primers les hósties i les ires de la “nostra” policia, que no està sota el seu comandament, i de les demés policies. Quan ells s’enfrontin de debó amb desobediéncia als tribunals, a l’hissenda espanyola, al poder polític del Congreso de los Diputados, a l’exėrcit espanyol si cal, llavors em tornaran a trobar.

Del pacte entre RC i JxCat, ressalto aquestes frases que em semblen importants:
“Aquest document recull la proposta que ha de permetre al Govern i al Parlament aprofitar aquesta legislatura per materialitzar el mandat independentista del 52%”
“el President de la Generalitat de Catalunya només respon per les seves actuacions polítiques davant del Parlament de Catalunya”
“Compartim l’aposta pel diàleg i la negociació política per resoldre el conflicte polític existent així com la necessitat d’una confrontació cívica i pacífica per forçar l’Estat a assumir la realitat fins ara negada”.
“Compartim que cal preparar des de tots els ressorts a l’abast els diversos escenaris de confrontació democràtica per guanyar l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació”.
“ens comprometem a promoure i participar en un espai de coordinació, consens i direcció estratègica col·legiada per generar consensos entre els principals actors independentistes i definir els passos compartits en tots els àmbits d’actuació rellevants (institucionals i soci-als) per culminar el camí cap a la República Catalana”
”Apostem per un espai que actuï de forma discreta i que busqui transitòriament la coordinació amb el Consell per la República fins que aquest finalitzi la seva reformulació en consens entre totes les organitzacions perquè l’espai de Coordinació, Consens i Direcció estratègica es pugui situar en el seu marc”.
“En la mateixa lògica i de manera preferent i discreta l’espai de coordinació, consens i direcció estratègics col·legiada estudiarà i impulsarà una acció internacional orientada a sol·licitar, arribat el cas, la intervenció dels organismes europeus per assolir un referèndum acordat i vinculant. La forma, el calendari i les accions d’aquest embat s’acordaran de forma consensuada en el marc de l’espai de coordinació, consens i direcció estratègica”.
Diu en Partal que és un acord prim. Segurament té raó però admetem que, tal com han anat les coses, és l’únic pacte possible i, si estem d’acord que la pressió d’Òmnium i ANC han fet el seu efecte, en el futur la pressió del carrer pot ser definitiva. Ens hem queixat molt de la falta d’entesa i de la bifurcació de l’independentisme. Ara tenim un punt de partida, que com a inici no està malament. Aquest pacte recull moltes comissions de control, però no la més important i determinant. Parlo de la comissió que formem tots nosaltres. Respecte al Consell per la República està col·locat una mica en “stand by”, també depèn de tots nosaltres que tingui el protagonisme que es mereix, que no es discutiria si tingués 1.500.000 d’inscrits.

L’editorial d’avui fa una referència doble a l’editorial que es va fer ahir. La una es centra amb l’efecte endevinatori que tot periodisme seriós no ha de perquè tenir. Sovint doncs, aquell periodisme que posem a judici, juga a fer de prescriptor, en lloc de fer d’analista. I en aquests sentit, l’editorial d’ahir, era i és una bona anàlisi que no es va fer vella. A la pregunta de: noves eleccions per a què? hi ha una resposta d’anàlisi i de mirada llarga. La resposta és contraria a l’astracanada del senyor Iceta. Avui, ens confirma l’editorial el nerviosisme a Madrid. La resposta resta implícita a l’editorial d’ahir mateix: l’independentisme recull un moviment històric de més llarga durada que la mateixa fulla de ruta per a la independència. Al meu entendre, la oportunitat per a la independència s’inscriu en un procés més llarg i general, on hi entren “altres” elements. I és en aquest sentit que les paraules del senyor Anwar són tota una fulla de ruta: la llibertat se la guanya la gent, les revolucions es fan des de baix, hem de seguir “apretant” més enllà del fet institucional en sí mateix expressat per Generalitat, Consell per la República, partits polítics, etc. I aquest és un pas que no posterga res, sinó que en continua el fil més lògic.
L’altre aspecte que també tocava l’editorial d’ahir era justament aquest que s’enllaça al final de la frase anterior. Ningú pot negar la fermesa en la convicció popular que dóna suport al moviment independentista. No es tracta doncs d’un moviment reaccionari, sinó d’una força amb fons i de fons. Per tant, ja podem anar girant la truita i marejant la perdiu a l’estil PSOE, ja podem aspirar a l’espai electoral d’un a altre partit tipus maniobra desfem C’s, el problema continuarà igual o pitjor. I davant de tot plegat, la voluntat dels partits alhora d’encaminar argumentalment aquest moviment de fons, ja es veu superada. Només un avís del que segurament pot venir, i que l’editorial Sheik Jarrah ja es posava de manifest.
Per tant, sí és un acord prim. Ho és per un govern que serà prim al no poder ser cap altra cosa. El que ja no és prim, gens prim, és la necessitat popular d’una nació que no es mereix l’estat que ha de suportar, per a tenir dret a un Estat millor.

NO ÉS ESCEPTICISME ÉS DIRECTAMENT POR

El carrer, diguem-ho així, ha forçat un pacte que a mi em sembla poc estable, tot i que necessari, entre dues maneres de concebre l’independentisme totalment oposades.

És diu que amb un pacte les dues parts hi guanyen. En aquest cas les dues parts tindran la sensació que han perdut, i això és perillós.

Aragonès, s’ha sortit amb la seva de seguir negociant després de la investidura, en teoria. En realitat els dos partits saben que esquerra mai trobarà el moment per fer-ho.

Estic d’acord amb l’opinió del president Quim Torra “Sense una estratègia acordada no es pot governar”

Desgraciadament té tota la raó.

Ara, per fi hi ha acord. Avui m’he sorprès amb l’irònic i aïrat comentari del nostre amic Blesa que normalment és una reflexió molt entenedora i que fa plantejar-me reflexions i em mostra d’una manera clara com discernir entre les moltes opcions que tenim de veure les coses. Superat això espero poder tornar a gaudir dels seus excel•lents comentaris i reflexions. Aquest acord, no és més que la demostració que encara segueix la política de l’il•lusionisme, que potser no és sempre mentida, però el tripijoc fa que no es noti on és el truc. Dins del que tenim, potser és més de lo mateix i es hora que s’adonin de que han de remar plegats per poder aconseguir l’objectiu. Nosaltres com a votants, en properes eleccions haurem de decidir qui s’apropa més a la realitat, però en aquestes vàrem votar això i ara fa un camí normal i corrent, si volem altres camins, hem de votar partits que no siguin normals i corrents, sinó nous innovadors i dels quals no tenim referències, per tant si més no, serà el mateix i no tindrem la seguretat de que s’acolloniran com els actuals o estaran disposats a tot. Per saber-ho els haurem de votar o no, però conformar-nos amb el que vàrem decidir seria lo més llogic.

Amics que critiqueu el pacte de govern i parleu de “traició”: el mèrit o la culpa de què un govern sigui possible o un altre no, la tenen sempre els electors; la tenim nosaltres. Si haguéssim enfilat als núvols ERC o Junts naturalment que tot seria més clar. però no ho hem fet i crec que, com diu Partal, els pragmàtics dels dos partits s’han imposat i han tret el millor partit possible de la situació. Que a moltíssims (d’una i de l’altra banda) no els agrada? És clar. A mi tampoc. Però aquest no és el moment de trencar tots els ponts sinó de mirar d’adobar els que estiguin tarats. No és el moment de posicions “heroiques” i grandiloqüents sinó més aviat de treball secret i astut . És el moment de començar a fer camí amb freda decisió, i tots (polítics i carrer) enfilar les dreceres que en cada moment siguin possibles o aconsellables. Tant de bo no ho espatllin les bases de Junts, amb una indignació comprensible, però estratègicament fatal. I consti que són un puigdemontista cent per cent…

El president Quim Torra i la Consellera Ponsatí varen ser molt clars. Gràcies per mantenir la vostra/nostra dignitat d’una part que volem de deixar d’ésser esclaus d’aquesta espaÑa franquista.
Dos anys a més, com si us no el portessin proust, com després d’aquest dos a l’espaÑa franquista entrarà el govern del PP-VOX, ja tenen l’excusa perfecta i dos anys més PERDUTS, reben la repressió i espoli.
Encara hi han opinadors que diferencien l’esquerra i la dreta, algú em pot dir a on hi ha la diferència entre l’Albiach i Arrimades? O el Cuscobiela?
També comptaran JxC amb CiU, però aquest opinadors segur que no tenen cap problema com la Colau, pactar amb un xenòfob i franquista com Valls; això és l’esquerra?

En Pere Aragonès només té un objectiu (el mateix que te la ER de Junqueras), i aquest objectiu no és la independència de Catalunya, és el ser ell president de la Generalitat, i mantenir les menjadores dels adeptes al junquerisme, tot satisfent a l’espanyolisme.

La comparativa amb el que va fer el MHP Artur Mas és demolidora. Artur Mas va fer un pas al costat pel bé de Catalunya, no del seu partit, i d’aquest gest s’en va derivar el procés i es va assolir la fita per la història del 1-O. En canvi a l’Aragonès tan li és Catalunya, primer per a ell, i per al seu partit, és ser president a qualsevol preu.
I al mig una CUP que, com és norma, actua de forma incoherent, molt dura amb Artur Mas, i força laxa amb Oriol Junqueras. La pregunta és: Exactament la CUP quina línia te?

No he votat mai CDC, abans votava ERC, partit que ara no existeix, perquè la ER de Junqueras i acòlits no te res a veure amb ERC, és autonomista mentidera. Però el que em queda clar és que Artur Mas te més sentit d’Estat Català, de llarg, que Oriol Junqueras / Pere Aragonès.

Als mitjans de comunicació es segueix veient el seu biaix manipulador pro-ER (com fa TV3 i CatRadio, i la premsa espanyolista), es nota molt quan diuen que JxCat no vol anar a noves eleccions perquè podria perdre molts vots. Doncs jo penso que és una afirmació interessada i falsa, doncs el risc de perdre vots és més alt, molt més, per a ER, després d’haver evidenciat que va enganyar pel 14-F als seus votants venent enceses proclames independentistes i dient, un cop te els vots, que farà autonomisme 20 anys.

El pacte em sembla inconsistent, i perjudicarà més a JxCat que el fet d’anar a eleccions, lo del veto que s’inventa en un article d’avui la Sra Etxearte és una mesura inconsistent, simplement frenarà qualsevol intent independentista.
L’únic control vàlid seria signar tots els consellers una carta de dimissió si no es compleix les promeses electorals del 14-F, fer-la pública i executar-la en aquells casos d’incompliment.

Si no, eleccions JA !!!

La conclusió que n’he tret de l’editorial d’avui, i que la lectura del document d’acord de govern m’ha confirmat, és que l’acord té més punts negatius que positius, al menys per als catalans que ens mantenim fidels al MANDAT del primer d’octubre i que sabem que això que tothom en diu unilateralitat és l’única via per assolir la independència en forma de República independent catalana i que només així podem aspirar a sobreviure com a nació i a tenir allò que internacionalment es reconeix a totes les nacions: el dret a autogovernar-nos, a ser lliures i sobirans.

Tenim una facilitat per fer grans proclames i per oblidar-les i fins i tot, a la pràctica, fer el contrari del que hem proclamat fa quatre dies.

Anar a eleccions està descartat, la consulta no contemplarà aquesta opció i em sembla bé. El que es consultarà serà si s’accepta o no l’acord. Si no s’acceptés, d’investiria Aragonès i ens quedaríem a l’oposició cosa que em sembla una bona opció.

Entenc que tothom prefereixi formar part del govern perquè és més confortable, però personalment em sembla una mala opció. Tant de bo m’equivoqui, però el nas i l’experiència que he viscut els darrers 10 anys, em diuen que això pot ser pa per avui i gana per demà. Lamentablement la gent d’ERC que remena les cireres no són de fiar i per altra banda, com diuen les enquestes, una part important dels votants d’ERC no vol la independència. Aquesta dues realitats faran molt complicat aquest govern. Ja ens podem cordar els cinturons i lligar-nos bé al pal més alt perquè hi haurà tempestes que espero que no ens engoleixin!

Al menys s’ha aconseguit algunes Conselleries importants, pe`ro importants per a què? Per gestionat l’autonomia. Llàstima que no tinguem Educació i Cultura 😢😢😢. Per mi eren dues conselleries claus que calia que no quedessin en mans d’ERC. I llàstima que el control del Mitjans continuarà estant en mans d’ERC 😢😢
Per tot això no veig clar votar favorablement l’acord. Per mi l’opció millor a llarg termini és investir i quedar-se a l’oposició (anant a eleccions ara no hi guanyaríem res si primer no s’aconsegueix obrir els ulls als votants independentistes que encara queda a ERC). Un govern d’ERC en solitari amb suports puntuals de la CUP i/o Junts podria ajudar a obrir ulls als votants indepes que encara queden a ERC, però costa molt tenir mirada llarga i la immediatesa sempre tira més … Una llàstima! Però com dic sempre, no es pot fer entrar el clau per la cabota i em temo que pensar que era possible que Junts es quedés a l’oposició per guanyar credibilitat a la llarga era somiar truites.

Pel que fa a la recepció que se n’ha fet des d’Espanya i des dels partits del 155 (Comuns inclosos) hem de tenir en compte que qualsevol acord que n o passés pe runa rendició en tota regla seria vist com a dolent per als seus interessos, però que sigui dolent per als seus interessos no vol dir que sigui bo per als nostres.

Per a mi no és un acord nefast però tampoc és el millor acord possible. Per mi el millor, no només per a Junts sinó sobretot per al país i per a l’objectiu que compartim els que volem la independència, era investir Aragonès i quedar-se a l’oposició.

“Gràcies”, “Moltes gràcies” a qui (persona) / als qui (publicació) no va / van fer res, absolutament res, després de les eleccions del 21/12/2017 i, especialíssimament, després del 30/1/2018, per evitar el mal que ara patim i que Catalunya sofrirà, enterrant el Primer d’Octubre, desactivant el Consell per la República (el President Puigdemont arraconat a l’exili), tornant la independència a una idea, etc., ni intentar-ho, perquè intentar també és fer …
Sr. Partal, Vilaweb … n’heu estat i en sou partícips, sí que per omissió, però sí també que voluntaris.
Salut i República de Catalunya!

De nou, com ahir, confesso que m’agradaria que els nostres representants ens tractessin com a ciutadans adults, no com a votants immadurs.
Per tant, si hem d’aparcar l’embat contra l’estat espanyol, que ho diguin, que poguem passar el dol del que va poder ser i ara no pot ser. Però que no facin servir eufemismes per mantenir la flama d’allò que no creuen.
Ahir era favorable a un “deixar fer a Esquerra” un parell d’anys, vigilar-la des de fora del govern. No pots col·laborar amb qui has reconegut no comparteix ni l’estratègia global ni la tàctica a curt termini sobre el que desitges. Si deixes governar auditant el que fan, és un servei al país, tot acceptant resultats electorals. Si t’integres en el govern que no creus, és un servei al país, tot invalidant una crítica honesta posterior.
És humanament comprensible que es vulguin conservar sous i administració de poder, però és políticament incoherent. I, a sobre, un insult a la intel·ligencia dels representats si es vol daurar la pastilla.
Per tant, com Clara Ponsatí, crec que és un error que Junts entri al govern, malgrat alguns avantatges materials.
Com es podrà reclamar en el futur una posició frontista, radical, si ara s’accepta col·laborar amb qui no la vol, i permet la “conllevancia” amb qui ens arruïna, pega, menysprea i empresona?

L’apunt de realisme el posa Melitó Camprubí : ” JuntsxCat gestionarà, a part de conselleries clau, el 60 % del pressupost. Primum vivere deinde philosophari. Ho deien els clàssics i per algun motiu devia ser.
Les taules i els embats ja aniran venint quan sigui l’hora… i quan sapiguem com es fa això d’embatre a un estat oligàrquic postdictatorial. Embatre per guanyar…naturalment.”

Per tant, tenim el que ens mereixem. Els representants viuen en el mateix món que els representats. No són alienígenes. I les associacions, també. Si us plau, quan repetim allò de que “el carrer vol, el carrer fa, el carrer….” Resulta que quan vota, “el carrer” vota el que vota. Siguem conscients.
Si el carrer organitzat va suposar la creació d’ANC, la revifalla d’Omnium, els CDR, …. i cap d’ells sembla que pugui substituir, manejar, influir, en partits polítics que hem votat nosaltres mateixos, potser és que “el carrer” no dóna per a gaire més.
Potser quan “el carrer” siguem més exigents, els polítics ho faran millor. Ara, senzillament, semblem ser exigents.

1. s’ha resolt el risc de fer unes noves eleccions, és l’únic de positiu de tot plegat.

2. la negociació amb l’estat serà un fiasco, més quan el PP/vox retallen distàncies amb PSOE

3. El fisco serà absolut quan es confia amb la UE perquè pressioni i s’aïlla el Consell

4. No s’ha aclarit si els 20 anys de què parla Junqueras és a canvi d’amnistia. Si hi ha amnistia aviat, la resposta serà per la via dels fets i ERC serà el pitjor cavall de troia que ningú mai s’hagués pogut imaginar.

5. CONCLUSIÓ: s’ha optat per la pitjor estratègia, un pacte de refèrendum amb espanya que no durà enlloc i a fi de pressionar espanya es basen amb la UE, sembla un acudit grotesc. I per reblar el clau, es fia a la UE tot aïllant el Consell… quin desgavell

Aquest acord és una presa de pèl cap a tots els independentistes. Només és un repartiment de cadires entre els que el Sr. Partal anomena pragmàtics de cada partit i que jo anomeno vividors de la política, ajudats i suportats per l’ANC de la Paluzie, una altra vividora, que els ho ha posat en safata.
De la Independència no se’n parla enlloc, de l’1d’O tampoc. Que ER ens havia traït i estafat ja ho sabíem. Ara sabem que JuntsXCat també. Almenys la part de Junts encapçalada per sanxhez i artadi. A Laura Borràs ja la van apartar perquè no els fes nosa. Al President Torra també. I crec que també han aïllat el President Puigdemont. Aquest Sanxes no ha dubtat gens a vendre el Consell per la República.

L’única sortida digna que li queda a Junts, per no perdre tota la credibilitat és que les bases votin no a aquest acord vergonyant i es quedin a l’oposició. Llavors demostraren que no hi són per la pagueta.

Hauríem d’aguantar un temps més els ineptes com la vergés a salut, això sí, i és greu, però…

Que Madrit cridi i s’emprenyi, sí, és l’única cosa positiva d’aquest acord, perquè alguna cosa vol dir. Que s’emprenyi la delatora, en canvi només vol dir que ha perdut la pagueta que ella i els seus esperaven.

Cap sorpresa, cap novetat. Ningú s’hauria d’esquinçar les vestidures ara. Abans de les eleccions teníem 3 partits que, pel discurs o pels fets, ja feia temps que havien mostrat símptomes de la seva “tornada” a l’autonomisme.

D’una manera o una altra, tots 3, ja havien dit que el seu horitzó era un referèndum acordat amb el govern de l’estat. El que passa és que tenim algun partit o a certs líders idealitzats i ens agrada fer-nos trampes al solitari.

Ens poden dir que no es rendeixen, que no renuncien a la independència o a la unilateralitat o que si passa tal cosa o tal altra aixecaran la suspensió de la DUI.

Fum, fum i més fum. Els fets són els que són: Una nova presa de pèl com una casa de pagès.

I no parlem ja de sous, cadires i menjadores, perquè si a aquestes alçades encara hi ha qui no és conscient del lloc que ocupen aquests objectius en l’escala de valors dels partits, ja podem plegar.

Aquests són els partits que tenim i això és el que hem votat. Qui se senti estafat que s’ho faci mirar.
Votar i que ens portin la independència, massa fàcil, massa còmode.

Tan als partits com a les entitats (copades pels partits) cal pressionar-les constantment. La única possibilitat que arribin a fer el que volem és que es vegin forçats a fer-ho. I si no compleixen, se’ls ha de passar per sobre.

De nosaltres depèn que tinguin 4 anys de tranquilitat o 4 anys d’exigència màxima.

Prim, o com sigui, hi ha un acord. Per què n’hem de desconfiar? Per les raons els fans partidistes i lideristes mostren menyspreu als rivals dels seus líders? Penso que si fracassen, cal que no sigui per manca de suport de la base independentista.
No estem al 2017 i la consciència té mancança d’aliment de la cultural catalana que, entre altres coses és pragmàtica, i segurament no tant traïdora com alguns la volen veure. Si no és així per què dir-se independentista?
Però , molta gent ha anat a les presons a reclamar justícia i drets humans. I potser no són tants que tenen necessitat de donar culpes a altres independentistes dels problemes que sorgeixen mentre es fa procés.
Ara és hora baixa. Però l’hora baixa no ha negar l’existència d’altres hores, potser no fàcils, però agraïdes quan a alliberament.

Gent, què esperàveu? Tenint en compte el resultat de les eleccions, tenint en compte les limitacions de l”auto’ govern, tenint en compte les dificultats de casar dues estratègies aparentment irreconciliables, tenint en compte les nostres pròpies demandes que es posessin d’acord i sabent que una part sola no pot fer res, tenint en compte les desconfiances que cal reparar… trobo que l’acord representa haver salvat el primer escull. Que n’hi haurà molts més? És clar! No els podrem pas deixar sols, haurem d’acompanyar-los, empènyer-los o posar-nos al davant segons el moment. Ho farem.

La situació no és ideal, però és la millor que podriem tenir en aquest moment. Cal que el nou Govern es posi el barret del SNP. L’Estat espanyol volia que ERC i Junts trenquéssin i que això obrís la porta a un Govern amb el PSC. Per sort s’ha frustrat l’operació, però no dubteu que hi ha moltíssima gent interessada a fer fracassar aquest govern i que magnificarà cada dia qualsevol discrepància mínima.
Aquest acord ens permet seguir. Tota la resta sí que suposava aparcar el procés independentisme per temps indefinit. Els espanyols ho sabien. Però sembla que molts independentistes no.