El preu de la supervivència

“Sobreviure no hauria de ser un delicte. Ningú es dedica a la venda ambulant per gust sinó perquè no troba feina i necessita tirar endavant”, explica en Khadim, un manter senegalès de 28 anys que ven samarretes de futbol d’imitació prop del Liceu de Barcelona. Com ell, més de 300 persones, generalment homes senegalesos de mitjana edat, posen la manta pels carrers barcelonins, malgrat tenir estudis i experiència laboral.

Actualment, els productes d’imitació que trobem damunt la manta són bosses de mà, carteres, samarretes de futbol, ulleres de sol, auriculars, altaveus i rellotges. Ara bé, qui hi ha al darrere d’aquesta mercaderia? Segons un estudi de l’Ajuntament de Barcelona i a diferència del què apunta la creença popular, no existeix cap màfia ni xarxa jerarquitzada sinó un procés d’auto-organització d’un col·lectiu que, a través de l’ajuda mútua, tracta de subsistir. Tal com indica en Khadim, són els grans magatzems gestionats per ciutadans xinesos, com els del Polígon Industrial Badalona Sud, els que venen la major part de la mercaderia als manters de Barcelona.

Malgrat estar repartits per tota la ciutat, els llocs de més confluència de manters són zones turístiques com La Rambla, Drassanes, Plaça Catalunya, Passeig de Gràcia i el Port de Barcelona. Aquesta creixent concentració derivada sobretot de la crisi ha provocat un augment de les tensions entre botiguers i manters.

De fet, la Fundació Comerç de Barcelona, una entitat destinada a la promoció del desenvolupament comercial urbà barceloní i integrant de la Plataforma d’Afectats pel Top Manta, s’ha mostrat molt crítica amb l’activitat de la venda ambulant, la qual consideren una “competència deslleial” que no s’ha de permetre. Amb lemes com “tolerància zero” i “no impunitat contra la venda il·legal”, l’entitat denuncia el “bonisme ingenu” i la “passivitat” de l’equip d’Ada Colau. Al seu parer, la proliferació de manters deteriora l’espai públic, dóna imatge d’inseguretat i té un impacte econòmic negatiu. De fet, situen en un 40% la pèrdua de facturació dels comerços de la Barceloneta. Aquestes expressions contrasten amb l’opinió de molts economistes, sociòlegs i jutges, que determinen que els ingressos dels venedors ambulants són tan reduïts que ni perjudiquen les grans marques imitades ni tampoc el comerç local.

“Els botiguers han magnificat la repercussió econòmica de la venda ambulant”, afirma Joan Maria Soler, de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). De fet, en un dia bo d’agost, en què l’afluència de turistes és molt alta i la policia no els requisa la mercaderia, els manters afirmen guanyar com a molt uns 75 euros. Aquests dies però són molt escassos. “Si guanyéssim tot el que es diu, el col·lectiu de manters seria ric”, explica en Daouda, un ex-manter senegalès de 33 anys. Cansat de les constants multes, detencions i requisa de materials per part de la policia, va provar sort al camp: “Encara que m’explotin per ser immigrant, prefereixo aquesta feina abans que se’m torni a perseguir com si fos un lladre”. En Daouda, malgrat haver arribat a Espanya en pastera fa 11 anys, encara no ha aconseguit regularitzar la seva situació a causa dels antecedents penals que té per haver-se dedicat a la venda ambulant durant un any.

Ara bé, el top manta és una problemàtica complexa que amaga un drama humà i implica múltiples àmbits. D’una banda, afecta les autoritats locals que tenen el deure de controlar l’ús de l’espai públic i evitar que es vegi “sobre-ocupat” per venedors irregulars. En aquest sentit, l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat 69 plans d’ocupació amb l’objectiu de facilitar el seu procés d’arrelament i aconseguir la seva regularització i inserció laboral; com ara un curs de peixateria a l’empresa Gran Blau a MercaBarna. Gràcies a ells, actualment, hi ha 79 manters a punt d’abandonar la venda ambulant. En Daouda i en Khadim coincideixen en què aquestes mesures funcionen però són insuficients, ja que “ofereixen sortida a molt poques persones i endureixen les condicions al carrer pels manters que no s’hi han pogut acollir”.

La venda ambulant també involucra a les autoritats estatals i europees encarregades del control de fronteres així com de dictar la Llei d’Estrangeria. Tant en Khadim com la FAVB apunten que aquesta llei esdevé la principal barrera per regularitzar la seva situació, ja que els requisits que fixa per aconseguir el permís de residència temporal i poder treballar legalment són molt difícils de complir. Per últim, des de la darrera reforma del Codi Penal feta pel Partit Popular el 2015, la venda de productes falsificats al carrer ha deixat de considerar-se una falta administrativa sancionada amb multes o treballs en benefici de la comunitat per esdevenir un delicte penal que atempta contra els drets de propietat intel·lectual i industrial. Així, avui en dia, els manters poden ser condemnats a penes de presó d’entre sis mesos i dos anys.

Lorena Antón, criminòloga i advocada de SOS Racisme, defensa que “el Dret Penal hauria d’aplicar-se sempre en última instància, un cop esgotats tots els altres mitjans, menys lesius i estigmatitzadors.” Tal com indiquen fonts del Jutjat d’Instrucció de Barcelona, si tenim en compte el dany causat i el producte protegit, aquestes penes són desproporcionades, ja que “l’impacte econòmic que la venda de productes falsificats pot tenir sobre les grans marques internacionals que s’imiten com Louis Vuitton és mínim per no dir nul”. És per això que les empreses afectades no demanen indemnització de cap tipus sinó únicament la destrucció del producte falsificat un cop requisat per la policia.

Per altra banda, Lorena Antón denuncia que aquesta criminalització penal tampoc promou la reinserció social dels venedors, en canvi, “fomenta l’associació de la immigració amb la delinqüència, malgrat que molts estudis criminològics desmenteixin aquest vincle”, conclou. Així mateix, en cas que la condemna imposada pel jutge sigui superior a un any de presó, la Llei d’Estrangeria preveu la seva expulsió del territori espanyol. De fet, avui dia, el col·lectiu d’immigrants senegalesos, la nacionalitat predominant entre els manters, és el segon més afectat pel nombre d’expulsions executades per l’Estat espanyol, després del col·lectiu d’immigrants marroquins.

Amb tot, des de l’arribada d’Ada Colau al govern de l’Ajuntament de Barcelona el passat 2015, la tendència dels cossos policials passa per requisar-los la mercaderia i no tant per posar-los denúncies penals. En aquest sentit, Bernat Baró, Director de Seguretat Corporativa del Port de Barcelona, afirma que la Policia portuària “procura actuar sempre per la via administrativa” però afegeix que “la falta de mitjans econòmics de les persones afectades fa que aquestes no puguin pagar les multes i, per tant, siguin substituïdes per presó.” Segons Baró, “en l’imaginari del col·lectiu manter perdura el sentiment que les actuacions policials tenen una component racista”, cosa que, en l’actualitat i de forma generalitzada, descarta totalment.

Tanmateix, en Daouda explica com, moltes vegades, se’ls atribueixen delictes falsos que els faciliten acumular antecedents penals. Fa poc va presenciar “una actuació abusiva d’un policia contra un manter” i va sortir en defensa del seu company. “Després d’intervenir i dir-li que no el tractés malament, el policia em va dur a comissaria per imputar-me un delicte de venda ambulant quan jo no venia sinó que simplement havia reivindicat els drets d’un company”, explica. En Daouda forma part del Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, una iniciativa que va arrencar el 2015 amb la voluntat de lluitar pels drets i reconeixement del col·lectiu.

Mentrestant, però, l’únic que els queda és la venda ambulant que, “com la vida, és una lluita per la supervivència on alguns dies es guanya i d’altres es perd.” Així i malgrat que “ningú pot seguir amb la venda ambulant fins a la fi del món perquè ni és legal ni la inquietud que genera, sana mentalment”, cada matí en Khadim surt de casa per posar la manta i intentar aconseguir alguns diners: “Si venc alguna samarreta, ja he guanyat; si la policia em requisa la mercaderia, he perdut. Aleshores no em queda res més que assumir la meva derrota i no perdre l’esperança en el demà. Els meus somnis, la meva passió pel taekwondo i la meva família són el què m’empeny a tirar endavant”.