El president KRLS i les eleccions

Tots a lloc. L’entrevista de la televisió belga a Puigdemont posa tothom a lloc una altra vegada. Perquè una cosa és concórrer en unes eleccions contra Santi Vila i una altra, contra Carles Puigdemont. Si ell es presenta, tot canvia. De sobte, la llista unitària, la que abraçaria de Puigdemont a la CUP passant per ERC i alguns comuns, sembla possible. Molt més a prop. Tot Déu veu que qualsevol candidat que s’enfronti al president Puigdemont perdrà. No cal ser gaire llest per veure-ho. I això que la política, tan bèstia, tan crua, només hores enrere, només dies enrere, ens permetia de veure la freda mirada i l’olfacte nerviós que havien olorat un president Puigdemont feble. Un president a l’exili i uns consellers a la presó. Ocasos de carrera. Fa poques hores s’entreveien mil possibles candidats. Mil llistes possibles. Mil pactes a fer. Tot semblava més important, fins i tot, que el govern de la República. Unes eleccions autonòmiques mataven un president republicà. L’horror. Ara, en canvi, una altre cop tots amb el president. En qüestió d’hores, punt de gir de nou. I només amb l’ajuda d’una entrevista.

Jo era dels qui desconfiava de les eleccions del 21-D. Les veia com una manera de substituir Puigdemont. De fer-lo fora. Però al final, fixa’t tu, les eleccions del 155 potser no el substitueixen, sinó que el reforcen. Perquè si es presenta ell, encara les guanyarà. De fet, ja fa dies que unionistes il·lustres com Pedro J. o Mayor Oreja s’estiren dels cabells. Veuen que el seu gran invent, presentat només fa una setmana, els pot explotar a la cara. I ara veuen que amb Puigdemont al capdavant, més que mai, poden perdre de molt.

Per això poden prohibir perfectament les eleccions del 21-D. Prohibir-les, ells que les imposaven! Tot és possible a l’Espanya actual. L’Espanya que envia a presó mig govern català pot prohibir perfectament comicis o partits. Així s’estalviarien un Puigdemont candidat, la campanya dels consellers a la presó i els suports internacionals. S’estalviarien un infern, de fet. Un autogol. Un tret per la culata.

Suma-li que, si al final, Albano-Dante Fachin i altres cares del món comú són expulsats de Podem i allunyats de l’espai de Catalunya en Comú, on anirien? I si se sumen a la llista unitària de Puigdemont, aquests també? Aleshores sí que el 50% + 1 dels vots és possible. Per això, també, poden acabar prohibint les eleccions tranquil·lament. Per por de perdre-les estrepitosament.

M’agradarà veure si hi arribem.

Dit això, jo no entenc l’eufòria amb les eleccions. Perquè un cop guanyem les eleccions, què? Declarem la independència? Perquè això està fet. Declarada, ho està. No cal tornar-hi. No és això el que ens falta. Aquí, amb eleccions, o sense, el president Puigdemont, i el seu govern, s’haurien de preocupar de com tenir el territori controlat i explicar-ho. Això ens falta, i això no es va fer. Per això ens han entrat fins a la cuina.

Sabem què és guanyar. Ara hem de demostrar que sabem com controlar el territori. Ja seríem lliures si ho tinguéssim fet. Ho farem amb violència? Amb força? Sense? Amb Mossos? Amb la gent? És tot un debat pendent. I ves que les eleccions no siguin distracció. Fem-les, obligats, si cal. Però sapiguem que no són solució de res sense control del territori. Absolutament de res. Guanyar-les sense això, serveix de poc. I ja ho hem viscut. Posem-nos les piles on toca.