El present del català

Robert Phillipson, al seu llibre Linguistic Imperialism (1992), dóna com a definició operativa de l’imperialisme lingüístic de l’anglès que “la seva posició dominant s’afirma i es manté amb l’establiment i la reproducció continuada de desigualtats estructurals i culturals entre l’anglès i d’altres llengües”. Si, en comptes de dir “anglès”, hagués dit “espanyol”, s’hauria pogut referir perfectament a la constitució espanyola del 1978 i a la política lingüística de l’Espanya postfranquista. En efecte, una constitució que nega el caràcter plurinacional de l’estat i subordina l’ús d’una sèrie de llengües innominades al de l’espanyol, estableix les bases d’una política sistemàtica de coerció sobre l’ús social del català i de les altres llengües atrapades dins de l’estat borbònic.

La situació de la llengua catalana a aquest costat de la frontera pirinenca és essencialment la conseqüència, primer, del règim franquista i, després, d’aquest estat institucionalitzat de subordinació, que permet, entre altres coses, que el franquisme estructural de l’estat espanyol continuï actuant impunement. El simple contrast de dues dades de l’enquesta d’usos lingüístics de la població de Catalunya del 2018 serveix per a fer-se càrrec d’aquesta situació: el 81,2% dels enquestats diu saber parlar català, però el 23,6% diu que no l’usa mai i el 24,9% que l’usa poc. No cal dir que un 48,5% de població que a la pràctica no parla català és una xifra molt més ajustada a l’experiència de l’esforçat ciutadà.

Les situacions de fet són percebudes com a normals i el present de la llengua catalana produeix en els seus parlants una concepció de la realitat marcada per la submissió a les condicions de la subordinació lingüística, el reduccionisme que veu la llengua com un mitjà limitat al propi grup i la rigidesa que impedeix de concebre situacions de canvi profund. Cal, doncs, una gestió del plurilingüisme de la nostra societat feta amb esperit de subversió, de pluralitat i de dinàmica de canvi, del canvi radical, entre altres, del marc sociopolític.

Xavier Lamuela

VilaWeb publica cada dia un article de la sèrie “El futur del català”, impulsada per Carme Junyent (vegeu-ne el text introductori).

Heus ací els autors de la sèrie:

1. Josep Murgades: ‘Situació de la llengua o llengua de la situació’
2. Joan Peytaví: ‘Perdre el nord?’
3. Maite Puigdevall: ‘Tots els colors de la llengua’
4. Joan Pujolar: ‘La llengua com a factor de producció’
5. Carles de Rosselló: ‘Minoritzats, però propositius’
6. Albert Rossich: ‘Ecologisme lingüístic’
7. Montse Sendra: ‘La reconstrucció necessària’
8. Enric Serra: ‘El català no ‘cunde’ prou’
9. Ramon Sistac: ‘Parlar o saber parlar’
10. Natxo Sorolla: ‘Activem els sensors de la llengua’
11. Albert Turull: ‘La llengua incerta’
12. Carme Vilà Comajoan: ‘No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys’
13. Xavier Vila: ‘Una estratègia completa per a la llengua’
14. Lluís Barceló: ‘El català a les Illes Balears enfront de la saturació d’informació (en castellà)’
15. Albert Bastardas: ‘Avaluar, (re)pensar i fer’
16. Alà Baylac: ‘Ressuscitar el català a Catalunya Nord’
17. Marta de Blas: ‘Per què parlem de multilingüisme quan volem parlar del català?’
18. Emili Boix: ‘Banderes vermelles’
19. Eugeni Casanova: ‘Som Cartago a mans de Roma’
20. Llorenç Comajoan: ‘Assumeix que la gent no és idiota’
21. Mireia Farrús: ‘Sobirania tecnològica, també’
22. Avel·lí Flors: ‘Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva’
23. Jordi Ginebra: ‘L’estat del català. Voleu dir que n’hi ha per a tant?’
24. Andreu González: ‘L’agonia del català’
25. Narcís Iglesias: ‘Ambivalències en un context de transformacions’
26. Xavier Lamuela: ‘El present del català’
27. Mercè Lorente: ‘Llengua i responsabilitats’
28. Josep Martines: ‘El futur del català i la creativitat lingüística’
29. Vicent Martines: ‘La sociolingüística una eina necessària’
30. Marina Massaguer: ‘Adoptar el català: la importància dels afectes’
31. Brauli Montoya: ‘Cal una llei de llengües de l’estat espanyol?’