El premi Ramon Llull o el símptoma Amela

La concessió del premi Ramon Llull a Víctor Amela ha suscitat tota mena de comentaris, que han anat de la sorpresa i la perplexitat a la indignació. Ahir Bernat Dedeu veia la conversió d’Amela al català com un frau i una traïció dels editors del Grup 62 a la literatura catalana. Uns deien que l’Amela havia fet passar el llibre pel traductor automàtic de La Vanguardia. D’altres lamentaven que un periodista que ha demostrat tenir un coneixement instrumental bàsic de la llengua catalana pugui guanyar el premi més ben dotat. Hem vist comentaris a Twitter que apuntaven la sensació que s’havia creuat una línia vermella. Exagerats!

Jo crec que no es pot explicar el cas Amela sense entendre per a què ha servit al llarg dels anys el premi Ramon Llull, que durant molt temps va ser un instrument del senyor Lara per a robar autors d’altres editorials, preferentment de segells del Grup 62. Aquesta obsessió va obligar a augmentar la dotació d’aquest premi desproporcionadament perquè fos el més ben dotat de la literatura catalana. Fins el 2007 l’import va ser de 60.000 euros, i se’n van beneficiar autors com Baltasar Porcel, Màrius Serra o Lluís-Anton Baulenas, que es van deixar estimar per Planeta en el seu moment.

L’any 2007, amb la fusió dels segells catalans de Planeta amb els de Grup 62 i Enciclopèdia, es va començar a accentuar una pràctica consistent a traduir al català els grans èxits editorials castellans locals. Era el moment de màxima esplendor de Ruiz Zafón, que seria l’exponent més clar d’aquesta tendència que va portar el Grup 62 a barrejar dins un mateix catàleg autors catalans amb autors catalans traduïts del castellà. Eren els anys posteriors a la Fira de Frankfurt i els de Ciutadans ja començaven a donar guerra amb aquella distinció sibil·lina entre literatura catalana (que havia d’incloure Juan Marsé i Jaume Cabré) i literatura en català (una formulació absurda que s’havia de reservar exclusivament als autors catalanoescrivents). Una de les erupcions més clares d’aquesta perversió ideològica va ser el premi Ramon Llull que va guanyar Núria Amat l’any 2011. Aquesta operació responia igualment a la necessitat de comprar una autora catalana d’expressió castellana per ampliar la base de lectors, però l’operació va ser un fracàs comercial i literari.  

Entre els anys 2008 i 2012 la dotació del premi va pujar a 90.000 euros, però a partir del 2013, amb l’absorció definitiva del Grup 62 per part del senyor Lara, el premi va baixar a 60.000 euros. Per què? Per dos motius. Primer perquè ja no li calia comprar els autors catalans si ja havia comprat les editorials. I segon, perquè la crisi econòmica va fer evident que era un premi massa ben dotat, i per tant una inversió irrecuperable fos qui fos el guanyador. Després de deglutir el Grup 62, Planeta s’adonava finalment que per més que facturés, amb Ruiz Zafón traduït inclòs, l’ecosistema editorial català no seria mai industrial. Juxtaposar els termes indústria i editorial en aquest país ens aboca a un oxímoron. En definitiva, el premi Ramon Llull és una anomalia cultural, com la sala gran del TNC, que demana una espectacularitat tan subratllada que sovint pot distorsionar la línia artística del teatre.

La dotació actual del Ramon Llull continua essent enorme davant les possibilitats reals d’amortitzar l’avançament. Ara explicaré una anècdota que trobo oportuna aquí. Fa uns quants anys Pere Sureda, aleshores director general de Grup 62, va oferir 62 milions de pessetes per una novel·la a Maria de la Pau Janer. L’agent de l’autora, que aleshores militava a Columna (i per tant Planeta), va convèncer en Lara perquè superés l’oferta de 62. La conseqüència directa de tot plegat ja la sabeu. Per recuperar aquella inversió, Maria de la Pau va acabar escrivint en castellà, i fins i tot va guanyar el premi Planeta.

Amb el premi Ramon Llull passa una mica això mateix. Jo no crec que Amela sigui un farsant, sinó que s’ha beneficiat oportunament de tota una conjuntura. El seu llibre s’inscriu simplement en la necessitat estratègica de portar el mercat editorial cap a la bilingüització dels productes editorials, sempre que no siguin massa literaris. Fa uns anys el Ramon Llull servia per a comprar autors de 62. Ara Planeta ha renunciat a pescar autors en el banc dels segells independents, massa literaris, i opta per caçar autors que ja tenen un públic fet en castellà i que alhora donen mínimament la talla com a ciutadans de la Catalunya mediàtica. Aquí entrem de ple en l’espai del Grup Godó, que des de la seva indubtable pluralitat ha sabut bilingüitzar un producte que és alhora català i espanyol, i ideològicament esquizofrènic.

És per això que no té gens d’importància si Amela ha escrit aquest llibre en català o no. Jo estic convençut que sí, i me’l crec quan diu que els diàlegs l’han arrossegat a escriure la novel·la en català. I entenc perfectament que li hagi passat això, perquè al programa de l’Arús tots els contertulians parlen en català menys ell. El temps dirà si el seu llibre és literatura catalana o només literatura en català. De moment, enhorabona, Víctor!