El premi Crexells consagra l’èxit de ‘Junil a les terres dels bàrbars’, de Joan-Lluís Lluís

Fa més d’un any, Club Editor anunciava el fitxatge de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) per al seu catàleg. Havia debutat a la Magrana i més tard havia passat al catàleg de Proa, a partir de les Cròniques del déu coix, període en què va guanyar el premi Sant Jordi amb Jo soc aquell que va matar a Franco. A l’editorial de Maria Bohigas, s’hi va estrenar el setembre passat amb Junil a les terres dels bàrbars, que va guanyar el premi Òmnium a la millor obra publicada l’any 2021. I ara s’ha refermat, per segona vegada, com un dels llibres més destacats de la temporada passada, havent guanyat el Joan Crexells, el premi literari més antic de la literatura catalana, creat a imatge i semblança del Goncourt per homenatjar l’insigne humanista mort prematurament l’any 1926, i que s’atorga a la millor novel·la de l’any anterior.

Joan-Lluís Lluís, doncs, entra a formar part de la petita història del premi, com a multipremiat amb el Crexells, acompanyant escriptors com ara Jesús Moncada, Jaume Cabré, Baltasar Porcel i Joan Francesc Mira en aquest especial palmarès. Si l’any 2004 la novel·la triada pel jurat va ser El dia de l’ós, ara el premi li ha reconegut la seva segona protagonista femenina, aquesta Junil dels primers temps de l’era cristiana, que des d’un racó de l’imperi romà fuig al capdavant d’un peculiar grup de companys de viatge en cerca d’Ovidi, el poeta exiliat per l’emperador August a l’actual Romania. Una fugida que acaba essent, també, una aventura a la recerca de la llibertat.

Un llibre “popular” amb final feliç

L’obra, que no vol encaixar de cap manera en el motlle comercial de la novel·la històrica, no tan sols ha convençut el públic –l’editora ha recordat durant l’acte de presentació del guardó que s’ha arribat als 13.000 exemplars venuts–, sinó també el jurat, format per Francesco Ardolino, Andreu Gomila, Anna Ballbona, Eva Piquer i Valèria Gaillard, a més de la vice-presidenta de l’Ateneu, Lluïsa Julià, amb veu però sense vot, que després de discussions aferrissades –així ho ha explicat Ardolino– han arribat a la unanimitat per a premiar “una gran novel·la d’aventures sobre fons històric”. Si Julià n’ha volgut destacar el final optimista en moments confusos, Gomila n’ha apreciat especialment la prosa “precisa i preciosa” –que no va mai en detriment de la història–, amb què Lluís és capaç d’escriure un llibre que pot esdevenir popular.

Perquè com dèiem, el reconeixement de la crítica va aparellat amb unes xifres de vendes molt notables, que Maria Bohigas ha volgut celebrar, tant pel que tenen de reconeixement a una determinació a favor d’un autor que no s’ha estat de descriure com “un dels grans escriptors d’avui”, com pel que té de sorpresa la bona acollida d’aquesta obra de maduresa de Joan-Lluís Lluís. Club Editor prepara la reedició del Dia de l’ós i també, per celebrar els trenta anys del seu debut, la reedició dels Ulls de sorra, situada a la guerra d’Algèria. L’editora ha volgut destacar les “galeries subterrànies” que uneixen la seva literatura, tot presentant Junil com una mena de germana petita de Bernadette, la protagonista del Dia de l’ós. Totes dues són, per l’escriptor –que acaba de revisar a fons aquesta obra–, formes diferents de contacte entre una filla i el seu pare, amb resultats desagradables.

23.000 quilòmetres de cap a cap dels Països Catalans

Joan-Lluís Lluís s’ha presentat a l’Ateneu amb la seva habitual modèstia i sentit de l’humor, recordant que cada divuit anys l’han convidat a dinar al Palau Savassona (seu de l’entitat), i fent avinent que si l’any 2004 ell era l’únic vegetarià, ara ja n’hi havia dos de presents. Un fet anecdòtic que ha volgut destacar com un bon senyal de l’evolució de la humanitat.

Més enllà d’això, Lluís, que ha confessat estar agraït i commogut, ha assegurat que ni ell ni la Junil no s’esperaven aquest reconeixement i l’èxit d’una novel·la que pràcticament no l’ha deixat passar per casa: “L’he presentat ja cent setze vegades i en tinc emparaulades fins a l’octubre. Dec haver fet 23.000 quilòmetres sense sortir dels Països Catalans, és a dir, com anar fins a Vladivostok i tornar”, ha dit, tot demanant disculpes pel carboni consumit en aquesta “ronda permanent”.

En aquestes trobades amb els lectors de les aventures de Junil, Lluís ha confessat que una pregunta habitual era si pretenia continuar la seva història. L’autor ha dit que hi hauria una possible saga de cinc volums, i n’ha dit els títols i tot: Junil i els savis d’Atenes; Junil contra els faraons; Junil s’embarca amb els víkings i, per acabar, Junil, reina de l’illa de Pasqua. La realitat és que més enllà d’aquesta proposta hilarant, Lluís no té cap intenció de reprendre la història de Junil: “No ho faré per dues raons: una, que, amb independència de la seva qualitat literària, estic segur que si la continués seria d’una qualitat inferior. I la segona és una qüestió de lleialtat als personatges d’aquesta novel·la.”

Homenatge a la literatura oral

I l’adaptació de la road-movie romana en format de sèrie de televisió, tal com li ha suggerit la productora de cinema Isona Passola, presidenta de l’Ateneu? “A partir d’una certa quantitat d’euros m’ho pensaria”, ha volgut ironitzar l’autor, que ha reconegut una certa tristesa d’abandonar un personatge que l’ha acompanyat aquests darrers anys.

Spin-off i sèries per capítols de plataformes audiovisuals a banda, Lluís ha volgut exalçar la literatura oral, de la qual Junil a les terres dels bàrbars també vol ser un homenatge. “Hi ha un desdeny general contra la literatura oral –ha dit–, com a cosa de pobles poc cultes i de llocs perduts, però la literatura escrita només és la punta de l’agulla de la història de la literatura. La Ilíada i l’Odissea es van crear, de mica en mica, oralment.” I tot seguit ha recordat el començament de Junil: “Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla”, que té un aire de faula o de rondalla.

La història de Junil ha estat traduïda al castellà i distribuïda a l’estat espanyol i l’Argentina. Joan-Lluís Lluís considera de fer-ne una versió en francès, “l’altra” llengua dominant al territori català? “Per la cultura francesa sóc un escriptor regional. Per a ells hauria de parlar de sardanes, caragolades i el campanar de Cotlliure”, ha etzibat. L’editora, amb ironia, ha dit que la recepció internacional de Joan-Lluís Lluís és condicionada per l’handicap de no ser “una noia jove que comença”.