El Premi Anagrama i la ‘colla del Fratelli’

El mot italià ‘fratelli’ vol dir ‘germans’. També dóna nom a molts restaurants de cuina italiana instal·lats a moltes ciutats del món. En aquests restaurants, no s’hi menja pas més bé que en uns altres ni tenen un tracte més delicat ni s’hi parla un dialecte napolità més autèntic. Però hi ha un Fratelli a Barcelona que té la particularitat d’acollir, de tant en tant, el sopar d’uns comensals prou especials: són una colla d’escriptors que entre un plat d’antipasto i un d’espaguetis comparteixen lectures i xafarderies del sector literari, angúnies i complicitats, projectes i misèries periodístiques (una part es guanyen la vida fent de periodistes). Fan servir l’humor i la ironia, a la vida i a la literatura, són lectors i autors de llibres de Labreu, i són habituals dels actes poètics de L’Horiginal. La colla del Fratelli, que així els acabem de batejar, són: Albert Forns, Anna Ballbona, Miquel Adam i Jordi Nopca. Des d’avui hem convertit aquesta colla en l’origen d’una generació literària, nascuda a principi del 1980 i que ara ronden la trentena. Perquè Forns i Ballbona s’han convertit en guanyador i finalista, respectivament, del primer premi Anagrama de novel·la en català. És una fita. Alhora, Miquel Adam fa pocs mesos que ha presentat la seva primera obra, l’aplec de contes ‘Torero d’hivern’ (Edicions de 1984) i Jordi Nopca ha publicat el segon llibre, els contes ‘Puja a casa’ (premi Documenta, L’Altra Editorial), després de la novel·la ‘El talent’.

Albert Forns ha guanyat el primer premi Anagrama de novel·la en català amb ‘Jambalaia’, que és la seva segona novel·la, després de la celebrada ‘Albert Serra (la novel·la no el cineasta)’, premi Documenta 2013 i publicada per Empúries. En aquesta segona obra, dotada amb sis mil euros, Forns crea un narrador sense nom, que és el seu ‘alter ego’, i que narra les vicissituds de la segona novel·la, les inseguretats, angoixes i obsessions que se li desperten en el procés d’escriptura. Però la novel·la és moltes coses més: ‘Jambalaia’ és ambientada als Estats Units, concretament a Montauk, un poblet de pescadors de l’estat de Nova York. Fora de les hores d’escriptura, aquest narrador de ficció es dedica a observar l’obesitat de bona part de la ciutadania americana i més hàbits de consum; explica la invasió de surfistes despietats a les costes d’aquest poble (que recorda la invasió de turistes de la Barceloneta, diu Forns). I dels moments d’avorriment d’aquest autor, fins i tot se n’extreu un tractat sobre la masturbació. Però, a més, resulta que a Montauk hi ha The Edward Albee Foundation, la residència per a escriptors i artistes visuals que va fundar aquest dramaturg, autor de ‘Qui té por de Virgínia Woolf?’. El narrador recrea enginyosos diàlegs del veterà Albee amb escriptors més joves. Tot plegat, un mosaic de fragments que acaben encaixant, explica Albert Forns, que reconeix que en aquesta segona novel·la tenia la intenció de crear més ficció que no en la primera: ‘Jo només sabia parlar de mi i en aquest llibre els meus esforços s’han encaminat a inventar, tot i que hi ha molt d’allò viscut , encara. I el títol, “Jambalaia”, remet a aquesta fragmentació que acaba fent un tot, perquè la jambalaia és una mena d’arròs a la cassola picant, on es posa tot allò que trobes a la nevera.’

La primera obra d’Anna Ballbona, ‘Joyce i les gallines’, ha estat la finalista del premi. Les bases no el preveien pas, un finalista, però la qualitat i la singularitat de l’obra la n’han fet mereixedora, segons el jurat. També és una novel·la fragmentada, que discorre per moltes històries a través de les vivències reals i mentals de la Dora, una periodista que viu en un poble del Vallès Oriental i que cada dia agafa el tren per baixar a Barcelona, on treballa fent informació local. Segons Ballbona, ‘Joyce i les gallines’ apel·la a dos mons, un de més intel·lectual i un altre de més real, situat a la ruralia, que és la perifèria. La periodista, fastiguejada de les rutines de l’ofici, sovint absurdes, té una revelació durant un viatge a Dublín, relacionada amb Joyce i les gallines. Aleshores, comença a fer accions singulars per canviar un munt de coses que es fan passar per normals (comportaments polítics, quotidians, periodístics…) i que de normals no en tenen res. La Dora les identifica per subvertir-les. I d’aquesta manera la novel·la és travessada per l’eix de l’absurd. En aquest joc de fragments, els viatges amb tren tenen un paper significatiu; la protagonista fa una teoria gallinàcia de ‘Ulisses’; utilitza l’art de carrer de Banksy; apareix Dovlàtov; i fins i tot hi ha una cavalcada de Reis vista per la periodista que n’ha d’informar. Anna Ballbona explica que el punt de partida de la novel·la és el llibre ‘L’ofici de viure’ de Pavese: la periodista comença a llegir-lo durant un trajecte amb tren, però ha de parar perquè queda abduïda per una conversa que tenen uns malalts mentals que tornen d’una sessió de teràpia. I hi ha un moment que la periodista té la necessitat de fer un acte simbòlic d’enterrament del cànon. Així, doncs, com si es tractés de l’enterrament de la sardina, ella enterra ‘L’ofici de viure’.

Les obres i la vida d’Albert Forns i Anna Ballbona tenen un munt de similituds: tots dos són nascuts al Vallès Oriental, a pocs quilòmetres de distància. Entre tots dos només hi ha dos anys de diferència. Són amics. Tots dos van passar per la residència d’escriptors del nord de l’estat de Nova York, Ledig House. Tots dos fan servir l’humor, o més aviat la ironia. Tots dos ultrapassen els gèneres i fraccionen les històries per construir les novel·les… Això sí: cada un a la seva manera, amb el seu estil i personalitat. Forns fa entrar en joc diverses disciplines artístiques, Ballbona és forta amb la llengua.

I tots dos han assegurat que el catàleg d’Anagrama els havia aportat una certa educació sentimental, amb referents importants com ara Enrique Vila-Matas. Tanmateix, Albert Forns ha fet una crítica a l’editor Jordi Herralde, que no s’hagi decidit a apostar pels escriptors catalans fins ara.