El precipici, entre la gesta d’ERC i el dilema de Junts

Una repetició electoral podria fer perdre la majoria independentista del 52% i, segons les projeccions de què disposen alguns partits, donar una victòria més còmoda al PSC. Cap partit independentista no la vol, encara que hi hagi algunes veus dins Junts que hi vegin una sortida al cul-de-sac. Probablement seria el final de l’actual procés d’independència; un trencament difícil de reconduir. Jordi Sànchez albira les eleccions com un “abisme” i ahir avisava ERC que, de tant atansar-s’hi, els pot dur a tots a un “accident autoprovocat”. Quinze dies abans del termini, ERC s’acosta a l’estimball amb l’accelerador premut per mirar de governar tota sola. Una gesta sense precedents, amb tan sols trenta-tres diputats. Semblaria impossible si no fos que és justament la por compartida al 26 de maig que ho fa possible.

Perquè les eleccions tampoc no convenen als comuns, vista l’experiència madrilenya. En canvi, amb la perspectiva del govern de Pedro Sánchez d’exhaurir la legislatura, es troben ara en una posició decisiva al govern espanyol i a Catalunya. Són vasos comunicants. Allà, Yolanda Díaz ha agafat la carpeta catalana de Pablo Iglesias: la reunió amb Gabriel Rufián era la promesa pública que la Moncloa, amb els indults sobre la taula, finalment farà gests. Aquí, al parlament, els comuns es reunien a la tarda amb ERC i llançaven el missatge que l’entesa era possible. Jéssica Albiach està disposada a negociar la investidura de Pere Aragonès. Als comuns no els molesta que Esquerra i la CUP hagin pactat un “embat democràtic” en aquesta legislatura si no fructifiquen els dos anys de marge de la taula de diàleg. L’argument oficial és que sí que donarà resultats. La realitat política és que, dos anys, ara mateix, ho poden canviar tot: el 2023 hi haurà eleccions municipals i espanyoles, i és la data que marcarà l’actual legislatura si no hi ha repetició electoral per la qüestió de confiança d’Aragonès i per la data de caducitat de la taula. Potser res no serà com ara.

La condició que Albiach posa d’entrada és que ERC els garanteixi que JxCat no entrarà a l’executiu després de la investidura, tot i que la prioritat dels comuns no seria donar-los suport extern sinó, directament, formar-ne part. Però ERC provarà de governar tota sola. És l’intent definitiu de posar en pràctica la via àmplia que Aragonès va predicar durant la campanya. Si més no, en la votació d’investidura.

Les negociacions amb JxCat s’han trencat. N’és una prova que ahir no es van tornar a reunir, malgrat que Sànchez es va oferir a agafar, si calia, un permís penitenciari per a parlar amb Aragonès. La determinació d’ERC va ser obrir aquesta nova etapa i donar forma a la múltiple equació amb els comuns, que, amb el pas del temps, poden fer de frontissa i greixar les relacions amb el PSC i el PSOE.

ERC i JxCat no han aconseguit de refer prou les confiances, però, sobretot, han estat definitives les divergències sobre qui ha d’encapçalar l’estratègia independentista. ERC portarà ara fins a l’extrem allò que ha defensat des del principi: que els resultats electorals la legitimen per a aplicar el seu programa sense lligar-se de mans i peus durant aquests primers dos anys. I JxCat, que d’ençà del 14-F ha insistit que la victòria d’ERC era en realitat un empat tècnic amb ells, no ha aconseguit asseure Esquerra en una direcció col·legiada que prepari des del primer minut el següent “embat” amb l’estat espanyol. Junts pretenia coordinar i vincular el nou estat major al Consell per la República perquè això també era per a ells una garantia que el pla B a la taula de diàleg no s’allunyaria de l’opció estratègica de confrontació que ha fet el Consell en el document “Preparem-nos”. La reformulació del Consell per la República es negociava amb el condicionant afegit que l’ANC no vol repetir una direcció col·legiada com la que va fracassar en intents com el de respondre a la sentència contra l’1-O. Però això, per a ERC, és una “tutela”: la maniobra amb què JxCat ha volgut “imposar la seva estratègia per darrere”, segons Aragonès. Junts ho nega, perquè la seva proposta era que les decisions del nou estat major es prenguessin amb el consens dels tres partits independentistes, l’ANC i Òmnium. És a dir, que si ERC no estava d’acord amb una decisió, podia frenar-la. Aragonès, tanmateix, només vol estar supeditat al control del parlament, que és on rau la sobirania democràtica, i tenir marge per a actuar amb llibertat a les cambres espanyoles. Un altre punt de col·lisió, aquest, amb Junts. El futur de la unitat estratègica independentista penja d’un fil molt prim.

I ve’t aquí el dilema de Junts i de les seves bases: facilitar la investidura d’Aragonès i passar a l’oposició o deixar-ho tot a la sort d’una repetició electoral. Aquest punt d’inflexió els complica el manteniment de la unitat interna. A curt termini deixa sense projecte els sectors més partidaris d’entrar al govern, dificulta el creixement d’un partit encara en procés de desplegament orgànic i els empeny a marcar encara més distàncies amb Esquerra. Quatre vots de JxCat és el que necessita ERC si pacta amb els comuns i preserva els de la CUP; els que li calen per a una investidura a la segona tanda. La xifra ve d’una conversa de fa setmanes dels equips negociadors. Fonts de la negociació de Junts asseguren que l’oferta de cedir-los quatre diputats implicava que ERC pactés un govern amb els comuns. Afirmen que els republicans no els van exposar mai la hipòtesi de governar tots sols. “S’inventen condicions cada dia”, hi responen fonts d’Esquerra.

Els republicans marquen el pas de la legislatura, però Junts té un contrapoder de pes: la presidència del parlament. Borràs, per començar, no convocarà el ple d’investidura si Aragonès no compta amb tots els vots. En aquest escenari avança la lluita per l’hegemonia independentista, sobre terra cremada.